24.2.18

RESSENYA "EL INDIANO", de la María Montesinos

SINOPSI

L'Héctor Balboa, un indià enriquit a Cuba, torna al cap dels anys a Espanya amb la intenció de reconciliar-se amb el seu passat i introduir-se en els influents cercles econòmics i industrials de la societat de 1883. Arriba ple de plans de progrés i amb l'esperança es fes un lloc respectable a la seva terra natal, Santander. No obstant això, aviat s'adonarà que per formar part d'aquesta societat ha d'acceptar les seves rígides regles i acordar un matrimoni avantatjós amb alguna jove que li obri les portes als grans negocis forjats entre els polítics, empresaris i aristòcrates que es donen cita cada estiu a Comillas.

En Balboa no dubtarà a sacrificar l'amor a les seves pròpies ambicions personals fins que es creua en el seu camí l'obstinada Micaela Moreau, una jove soltera de Madrid, obstinada a canviar el destí de les nenes sense educació i al mateix temps, defensar la seva llibertat i independència enfront dels designis marcats per la seva família.

Una història d'amor que canviarà el rumb de dos cors decidits a perseguir els seus propis destins, sense doblegar-se davant les convencions del moment.


FITXA
El indiano
María Montesinos
Publicació: 1 de març de 2018
Autopublicació (387 pàgines)
Gènere: Novel·la romàntica històrica

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano

OPINIÓ PERSONAL

📓 El indiano, de la María Montesinos, és una magnífica novel·la històrica amb una història romàntica de teló de fons que he tingut el privilegi de llegir abans que es publiqués. Ja havia llegit la María Montesinos en la seva novel·la El mapa de mi piel, de la qual també vaig fer una ressenya (llegiu-la aquí si us ve de gust). Quan la María em va oferir El indiano, no ho vaig dubtar. Tot i que el gènere no era el mateix, sí que ho era l'escriptora. Estava segura que gaudiria amb qualsevol història que m'expliqués la María. I no em vaig equivocar. M'ha agradat tantíssim que ara mateix no podria dir quina de les dues m'ha atrapat més. I no tenen res a veure entre elles. Suposo que, quan una escriptora es posa a fer la seva màgia, les paraules et porten a un lloc llunyà on vius la trama al mateix temps que te l'ensenyen els personatges.

Confesso que la novel·la no m'ha durat més de dos dies. I és que la història en si, les reivindicacions que ens ensenya, i totes les petites perles amagades que anem trobant, ens delecten en la lectura d'una novel·la extraordinària. El tipus de trama que quedaria absolutament estupenda en una pel·lícula. Tot plegat és tan visual que m'encantaria veure-la en la gran pantalla. Les onades del Cantàbric, els vestits, l'arquitectura d'en Gaudí, la indústria metal·lúrgica del nord, les reunions de te amb pastes, les tertúlies d'intel·lectuals, les taules de joc..., i, per què no, a l'Hèctor, el magnífic indià d'amples esquenes.

📓 L'estil. A El indiano gaudirem d'una prosa molt elegant i fluïda amb les adaptacions necessàries al registre que estem llegint sense que aquestes apreciacions resultin artificioses o carregoses. És cert que la manera d'expressar-se dels personatges ens ha de recordar a les fórmules del final del s. XIX, les frases corteses, la ingenuïtat de les joves, el puritanisme de les dones, l'orgull de la supremacia del mascle, la impunitat dels terratinents, però resulten tan naturals que s'aconsegueixen dos propòsits: llegir còmodament frases que ens són llunyanes i situar-nos en una altra època.

També ens mostra la diferència social de les persones més humils amb mostres d'un llenguatge menys refinat. En aquest cas, eliminarà sons ajuntant paraules. Tampoc abusarà d'aquest recurs. Tot en la novel·la és mesurat i natural.

📓 L'estructura. Aquí és on la María Montesinos m'ha conquerit (si és que no ho havia fet ja). La novel·la és absolutament lineal, escrita en tercera persona, tot i que va alternant les situacions que viuen els dos personatges principals: l'Héctor i la Micaela. Ho he dit en innombrables ressenyes, l'estructura clàssica m'encanta: introducció, nus i desenllaç. Què té de dolent? Res en absolut, és magnífica! I jo la necessito i la valoro moltíssim per poder fer una immersió en la trama. Necessito vibrar al mateix temps que els personatges i se'm fa realment difícil quan anem endavant i enrere en el temps. Així que no puc fer altra cosa que felicitar l'escriptora pel seu encert. Però... és que aquí no s'acaba la història... També hi ha un epíleg! Cada vegada me n'adono més que el necessito per acabar completament satisfeta. En l'instant en què la trama principal s'acaba, quan la incertesa, els patiments i els desvetllaments arriben a la seva fi, és el moment de delectar-nos en el què va passar després. I quan l'escriptor ens segueix mostrant aquest "alguna cosa més" un "GRÀCIES" en majúscula (i amb llums de neó) s'activa en la meva ment. I l'epíleg d'El indiano està a l'altura de la resta de la novel·la. Aquí confesso, si no ho faig aquí on podré?, que les pàgines anteriors a l'epíleg les he llegit en bucle. En bucle? Sí, quan arribava al final, tornava a començar. I així unes quantes vegades. L'escena final del teatre és 💓💓💓 (no tinc paraules). Però, quan per fi he deixat de repetir les últimes pàgines i he arribat a l'epíleg..., doncs ha estat  insuperable. Quina meravella.

📓 Els personatges. Els personatges, i sobretot els seus diàlegs, són l'ànima d'una novel·la. És cert que una trama fa molt, pot ser més o menys interessant, però sense uns personatges forts literàriament parlant, la trama més estupenda es pot quedar en una simple anècdota. En aquest cas, la història en si ja és profunda, amb subtrames, però els personatges estan tan absolutament ben perfilats que fan que em tregui el barret. L'escriptora podria haver caigut en el parany dels estereotips. El dolent, la ximple, la caçafortunes, la gallimarsot, la minyona... podria seguir. Però la María Montesinos dota cada personatge d'una contradicció que el fa interessant. I en els matisos subtils de cada un d'ells és on trobem el talent. Que els personatges ens resultin creïbles, que les seves reaccions siguin coherents, fa que una història brilli per si mateixa.

L'Héctor és un indià que ha tornat amb una gran fortuna però amb temes pendents a la seva terra natal, Santander. Un indià que no s'avergonyeix del seu origen humil però que té un gran afany de superació. Amb una gran capacitat per al negoci i amb uns bons sentiments.

La Micaela és la filla d'un francès i una castellana. El seu pare la va educar sense tenir en compte la seva condició femenina, encoratjant-la a desenvolupar el seu interès per aprendre. I ara que ja és tota una dona lluita per buscar el seu lloc en el món.

Els personatges secundaris estan molt bé. Tots amb característiques pròpies que fan que siguin únics.

L'escriptora més parla de personatges històrics tot i que els utilitza per a la història que ens està explicant, o sigui que no tot el que es diu d'ells és veritat. Però dóna versemblança a la novel·la i m'ha encantat.

📓 El romanç. Hi ha romanç, és clar que sí. I és tan bonic... Creix de mica en mica. Comença amb mal peu (mai millor dit, ja veureu per què), i es va transformant en una cosa molt profunda. Però és complicat en la societat que viuen, on la majoria dels matrimonis són de conveniència, que el que senten l'un per l'altre pugui arribar a bon port. Ho aconseguiran? Doncs, jo no us ho diré... Delicat, elegant. És una història d'amor, encara que hi ha molt més, ja que totes les subtrames tenen importància també.

📓 Algunes de les subtrames que trobem a El indiano són:

📓 La venjança. Ah! Poderosa trama en una novel·la històrica. La venjança pot tenir molts punts de vista: l'escriptora podria tractar de mostrar que fa mal a qui la sent, podria mostrar que quan arriba l'amor veritable s'oblida, podria mostrar clemència pels danys col·laterals que l'execució de la venjança es  cobrarà. Però què decideix fer la María Montesinos? No us ho diré, és clar, però li faig una ovació des d'aquí. Magnifique!

📓 L'educació. Aquest és un dels temes centrals. Són tantes veritats amagades les que ens ensenya l'escriptora que haureu de llegir la novel·la per veure-les en la profunditat que es mereix. Us apunto alguna cosa perquè veieu per on van els trets: la diferència d'educació entre homes i dones, les discussions sobre si una dona pot ser tan intel·ligent com un home, la necessitat de l'educació... A més de tot això (i més), hi ha una cosa que em sembla meravellosa, l'escriptora no condemna la manca d'educació quan hi ha falta de mitjans, la María Montesinos mostra la seva reprovació davant la falta d'amplitud de mires, davant la falta d'un pensament crític. La Micaela no jutja les persones per la seva ignorància en els estudis, ja que entén que no tothom ha tingut l'oportunitat d'estudiar, el que li repel·leix és que, tenint estudis, coneixements i intel·ligència, no suportin que ella, per ser dona, pugui expressar la seva opinió sobre qualsevol tema. La igualtat entre homes i dones, un tema molt conflictiu.

📓 La societat. És complicat combinar les idees apreses i interioritzades durant tota una vida i l'amor que ens provoquen els nostres éssers estimats. Matrimoni versus supervivència. Quina situació més dura. Les dones havien de casar-se perquè els seus marits les mantinguessin. En aquesta novel·la veurem les diferències de classes, la lluita per sortir d'una destinació nefasta, l'interès de la classe alta perquè tot continuï igual. Es pot criticar un parent per voler assegurar-te un futur?

📓 El matrimoni i el treball. És evident que l'única manera que una dona fos independent era tenir diners suficients per mantenir-se. La Micaela lluitarà molt per aconseguir-ho. La Micaela és una heroïna que es comporta entre el respecte a la seva família i les ànsies de volar, tal com ella mateixa diu quan esmenta La cançó del pirata de n'Espronceda: "Que es mi barco mi tesoro / que es mi dios la libertad".

📓 El marc històric. L'escriptora aconsegueix ficar-nos de ple en una societat, un marc històric, un ambient... amb molt d'encert. No ens aclapara amb descripcions tedioses, encara que ens acabem assabentant de moltíssimes dades històriques (algunes de les quals no són exactes, en nom de llicències literàries que es pren l'escriptora tal com s'explica al final de la novel·la). És difícil mantenir-se en l'equilibri entre la descripció de fets interessants i les dades que alenteixen el ritme de la novel·la. La María Montesinos aconsegueix que aquestes dades es mimetitzin amb la trama que ens està explicant, tal com va fer l'arquitecte català Antoni Gaudí quan va integrar en la seva arquitectura elements de la natura.


El Capricho, de l'Antoni Gaudí
📓 L'arquitectura. Després de parlar de l'Antoni Gaudí pensareu que a sant de què us ho dic. Bé, és que l'escriptora ens parla tant d'en Gaudí com d'en Güell, i, encara que no apareixen com a personatges, sí que se'ls té en compte al llarg de la història. I, què he de dir jo, que sóc catalana i que m'encanten les obres d'aquests dos genis? Doncs que també ha estat un plus... un de tants que té aquesta novel·la.

📓 Conclusió. Encara que seguiria escrivint més detalls en aquesta ressenya, crec que ja és prou llarga, però, enteneu-me, he acabat de llegir la novel·la fa un parell d'hores i tinc una necessitat imperiosa de convèncer-vos que aquesta història us agradarà tant com a mi. Què us puc dir que no us hagi dit ja? Que la María Montesinos escriu tan bé que gaudireu llegint-la. Que aquesta història us atraparà des de la primera pàgina. Que té tants elements interessants que no podreu deixar-la anar fins que la acabeu. Que us la recomano sense cap dubte.

Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar el llibre, punxeu l'enllaç (digital a 2,99 euros):

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada