SINOPSI
Cap d’any de 1901. L’Àngela i l’Aurora, filles bessones d’un dels obrers que treballen a la urbanització del Tibidabo, neixen en el mateix moment en què l’impulsor del projecte, el doctor Andreu, brinda per l’últim dia de l’any. L’èxit de les seves famoses pastilles per a la tos li ha permès convertir-se en promotor immobiliari en una Barcelona que no para de créixer.
El pols de les primeres dècades del segle XX, emmarcat en una Barcelona cosmopolita, capdavantera i bohèmia, corre en paral·lel a les vivències dels personatges de T’ho donaré tot. Una novel·la amb romanticisme, intriga i drama que ens transporta als orígens del parc d’atraccions del Tibidabo, el primer de l’estat i un dels més antics del món. Vols caminar pel cel?
El pols de les primeres dècades del segle XX, emmarcat en una Barcelona cosmopolita, capdavantera i bohèmia, corre en paral·lel a les vivències dels personatges de T’ho donaré tot. Una novel·la amb romanticisme, intriga i drama que ens transporta als orígens del parc d’atraccions del Tibidabo, el primer de l’estat i un dels més antics del món. Vols caminar pel cel?
FITXA
T'ho donaré tot
Sílvia Tarragó
Publicació: 2017
Columna (285 pàgines)
Gènere: Narrativa històrica
|
OPINIÓ PERSONAL
T'ho donaré tot, de la Sílvia Tarragó, és una novel·la amb una trama que va desfilant-se molt a poc a poc i està ambientada en l'origen i l'evolució de la muntanya del Tibidabo.
No és una novel·la costumista, perquè, tot i que està situada al principi del segle XX i és coherent pel que fa als costums de l'època, no es deté excessivament amb detalls quotidians ni del dia a dia, però sí que explota (una mica exageradament per al meu gust) les dades històriques del moment, moltes d'elles conegudes per tothom (com la Setmana Tràgica de Barcelona o la influència modernista de Santiago Rusiñol) i algunes més desconegudes com poden ser les relacionades amb la muntanya del Tibidabo.
El títol de la novel·la fa referència al significat de la paraula Tibidabo en llatí, és a dir "et donaré". I un cop acabada de llegir, veig que es refereix a tota la il·lusió que va despertar el Tibidabo al cor de les persones d'aquella època. Prodigis, modernitat i admiració era el que provocava el parc d'atraccions (els miralls, l'avió...).
Però la trama de la història, que penso que podria haver-se explorat una mica més, queda una mica desdibuixada amb l'afany de l'escriptora per mostrar-nos el Tibidabo com a punt de referència dels personatges.
Confesso que, fins a la meitat del llibre, no vaig trobar que la història m'atrapés excessivament. Sí que vaig trobar interessant el buidatge d'informació de l'època, que ha aconseguit que vegi amb uns altres ulls la muntanya del Tibidabo. Fins i tot he sentit una melangia que no pot ser meva (per raons òbvies d'edat) i que m'ha traspassat les vivències d'uns personatges ficticis que miraven amb l'astorament propi dels infants un parc d'atraccions que continua present a la ciutat, però que no provoca els mateixos sentiments que quan es va inaugurar.
La trama inclou molts punts interessants en els quals m'hauria agradat que l'escriptora s'aturés una mica més.
No s'ha d'oblidar que el fil conductor és la muntanya, el gran personatge silenciós i immutable al pas del temps on una sèrie d'esdeveniments succeiran al seu voltant sense que sigui capaç ni d'aturar-los ni d'influir-hi. I quatre dones seran les que agafaran les regnes de la trama. Quatre dones diferents que lluitaran, cadascuna a la seva manera, pels seus somnis, pel que volen, pel que creuen; i tot dins d'una societat encotillada en uns costums rígids i gens comprensius.
Hi trobarem un amor prohibit, un amor il·lícit, una obsessió malaltissa i un amor tradicional, que donarà pas a una intriga al més pur estil femení. Els homes d'aquesta història no deixen d'estar dominats pels sentiments que els provoquen aquestes dames: por, rebuig, enamorament, salvació, frustració. Elles decideixen. Ells pateixen... o no.
Els capítols curtets imprimeixen velocitat a la lectura. I, quan arribes al final, passa una cosa curiosa. La novel·la conclou, els temes es tanquen, però l'escriptora inclou una sensació de saber que la història continua, que el temps segueix fluint. Els personatges venen i se'n van. Però hi ha una cosa que continuarà: el Tibidabo. Hem vist un petit tastet de les vides d'uns personatges de ficció, però la muntanya continuarà presidint l'horitzó de Barcelona.
Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar la novel·la punxeu l'enllaç (en paper i digital).
No és una novel·la costumista, perquè, tot i que està situada al principi del segle XX i és coherent pel que fa als costums de l'època, no es deté excessivament amb detalls quotidians ni del dia a dia, però sí que explota (una mica exageradament per al meu gust) les dades històriques del moment, moltes d'elles conegudes per tothom (com la Setmana Tràgica de Barcelona o la influència modernista de Santiago Rusiñol) i algunes més desconegudes com poden ser les relacionades amb la muntanya del Tibidabo.
El títol de la novel·la fa referència al significat de la paraula Tibidabo en llatí, és a dir "et donaré". I un cop acabada de llegir, veig que es refereix a tota la il·lusió que va despertar el Tibidabo al cor de les persones d'aquella època. Prodigis, modernitat i admiració era el que provocava el parc d'atraccions (els miralls, l'avió...).
Però la trama de la història, que penso que podria haver-se explorat una mica més, queda una mica desdibuixada amb l'afany de l'escriptora per mostrar-nos el Tibidabo com a punt de referència dels personatges.
Confesso que, fins a la meitat del llibre, no vaig trobar que la història m'atrapés excessivament. Sí que vaig trobar interessant el buidatge d'informació de l'època, que ha aconseguit que vegi amb uns altres ulls la muntanya del Tibidabo. Fins i tot he sentit una melangia que no pot ser meva (per raons òbvies d'edat) i que m'ha traspassat les vivències d'uns personatges ficticis que miraven amb l'astorament propi dels infants un parc d'atraccions que continua present a la ciutat, però que no provoca els mateixos sentiments que quan es va inaugurar.
La trama inclou molts punts interessants en els quals m'hauria agradat que l'escriptora s'aturés una mica més.
No s'ha d'oblidar que el fil conductor és la muntanya, el gran personatge silenciós i immutable al pas del temps on una sèrie d'esdeveniments succeiran al seu voltant sense que sigui capaç ni d'aturar-los ni d'influir-hi. I quatre dones seran les que agafaran les regnes de la trama. Quatre dones diferents que lluitaran, cadascuna a la seva manera, pels seus somnis, pel que volen, pel que creuen; i tot dins d'una societat encotillada en uns costums rígids i gens comprensius.
Hi trobarem un amor prohibit, un amor il·lícit, una obsessió malaltissa i un amor tradicional, que donarà pas a una intriga al més pur estil femení. Els homes d'aquesta història no deixen d'estar dominats pels sentiments que els provoquen aquestes dames: por, rebuig, enamorament, salvació, frustració. Elles decideixen. Ells pateixen... o no.
Els capítols curtets imprimeixen velocitat a la lectura. I, quan arribes al final, passa una cosa curiosa. La novel·la conclou, els temes es tanquen, però l'escriptora inclou una sensació de saber que la història continua, que el temps segueix fluint. Els personatges venen i se'n van. Però hi ha una cosa que continuarà: el Tibidabo. Hem vist un petit tastet de les vides d'uns personatges de ficció, però la muntanya continuarà presidint l'horitzó de Barcelona.
Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar la novel·la punxeu l'enllaç (en paper i digital).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada