18.1.16
17.1.16
La novela de Rebeca. Mikel Alvira (ressenya en català)
Simon Lugar és un escriptor d'èxit que està escrivint una novel·la negra. Metòdic com pocs, la seva rutina de passeig per la platja de la costa basca es veu interrompuda quan coneix a Ema, qui li l'ajudarà a millorar el seu manuscrit.
La novela de Rebeca és una preciosa novel·la intimista que tot aspirant a escriptor hauria de llegir. Mikel Alvira desgrana els sentiments i les emocions que uneixen l'escriptor amb la seva creació: com la novel·la s'imposa en l'ànim de l'escriptor, com l'ànim de l'escriptor es tradueix en paraules per a la seva història. Ser testimoni de l'exercici que implica mirar la realitat, deixar reposar l'emoció en el cor, pujar-la al cap i expulsar-la amb paraules, i a més aconseguir que aquestes paraules juntes continguin la màgia que les fa especials i úniques és senzillament sublim.
Etiquetes de comentaris:
Mikel Alvira,
Narrativa,
novel·la contemporània
La novela de Rebeca. Mikel Alvira (reseña en castellano)
Simon Lugar es un escritor de éxito que está escribiendo una novela negra. Metódico como pocos, su rutina de paseo por la playa de la costa vasca se ve interrumpida cuando conoce a Eme, quien le va a ayudar a mejorar su manuscrito.
La novela de Rebeca es una preciosa novela intimista que todo aspirante a escritor debería leer. Mikel Alvira desgrana los sentimientos y las emociones que unen al escritor con su creación: cómo la novela se impone en el ánimo del escritor, cómo el ánimo del escritor se traduce en palabras para su historia. Ser testigo del ejercicio que implica mirar a la realidad, dejar reposar la emoción en el corazón, subirla a la cabeza y expulsarla con palabras, y además conseguir que esas palabras juntas contengan la magia que las hace especiales y únicas es sencillamente sublime.
Es desgarrador cómo describe el proceso que absorbe y condiciona al escritor, quien acaba desdibujando su propia realidad. Para ello, Mikel Alvira nos confunde en el tiempo y en el espacio. La historia de la novela no es lineal, va hacia atrás, hacia adelante. Y la historia... ¿qué historia nos está contando? ¿La del escritor que escribe una novela negra en la que su protagonista escribe en una revista de arquitectura? ¿O la de la protagonista que también es escritora? ¿O la historia de Rebeca? Y ¿qué Rebeca, la auténtica o la de ficción?
Sí que es cierto que el principio es un poco caótico, quizás como una alegoría de todas las ideas que rondan por la cabeza de un escritor antes de darle forma. Por suerte cada texto (el manuscrito, la vida de Simon y la revista) tiene su propia letra y enseguida nos damos cuenta de qué es lo que estamos leyendo.
Sinceramente pienso que el talento de una novela no tiene que ver con lo sorprendente que pueda llegar a ser. Pero sí que es cierto que la sorpresa es un estimulante que nos hace valorar la inteligencia del escritor. Mikel Alvira, eres un genio. Yo que estaba aplaudiéndome porque había descubierto quién es Eme y resulta que el misterio era otro... Felicidades. Que el final de las novelas sean magníficas sí que es algo que valoro muchísimo.
Ayer, mientras leía las últimas páginas, pensé que el carácter de la novela me recordaba a la canción de Adele, Hello. Y fue como si hubiera hecho una conexión, ya que ambas son intimistas, desgarradoras y, por encima de todo, fascinantes.
La novela de Rebeca te atrapa sin que te des cuenta, en un momento estás saboreando unas palabras y, de repente, mientras intentas ordenar todas las piezas en tu cabeza para comprender todo el lío que se desarrolla ante ti, descubres que La novela de Rebeca es una de las mejores novelas que has leído.
No es un thriller, aunque haya asesinatos; no es una novela romántica, aunque haya mucho amor; no es una novela trepidante, aunque no puedas dejar de leerla. Es una novela maravillosa que te deja con ganas de darle un abrazo a Simon Lugar. No te la pierdas.
13.1.16
El menor de la camada. Alejandro Aguilar (ressenya en català)
"El menor de la camada", de l'Alejandro Aguilar, és una novel·la de ciència ficció en la qual trobem un univers format per humans que han desenvolupat facultats especials, que estan organitzats en quatre castes que responen a quatre ciències fonamentals: designadors, escrutadors, naturals i forts.
Els designadors dominen la ciència de la Llengua i són capaços de comunicar-se mentalment entre ells i amb les màquines.
Els escrutadors dominen la ciència de l'Observació i poden veure les emocions dels altres a través dels colors i són capaços de manipular-les.
Els forts dominen el seu propi cos, que té una força i una capacitat extraordinària, i l'art de la guerra. Poden reviure en un altre cos quan el seu comença a mostrar els primers signes de decadència. Són immortals.
Els naturals dominen la ciència de la vida i la mort. Són els que s'encarreguen de fer el traspàs dels records d'un fort a un cos nou.
A més hi ha tot un univers d'humans, homes buits, cyborgs, nòmades, fills de la veritat... que ens van enriquint aquest món inventat.
Cada personatge és complex en si mateix, perquè tot i que està marcat per l'educació i l'ambient en què s'ha criat, cadascun és únic enfront dels altres. Us imagineu quantes qüestions se susciten amb les habilitats que té cadascun?
La novel·la comença amb un escrutador anomenat Arez castigat a romandre en un tanc de gelatina on només sent dolor, odi i impotència. Un traïdor a la seva casta. Sense saber com, la seva ment penetra dins del cos d'una dona buida que es diu Ociouno creada per al plaer del seu amo, és una esclava sexual. Arez escaparà provocant la mort del seu amo. I que una dona buida es reveli contra el seu amo és una contradicció tan gran que farà trontollar els fonaments de l'ordre establert. Cada casta buscarà a Ociouno per diferents motius, i Arez coneixerà persones que li faran qüestionar el seu propi jo. Qui és? Arez o Ociouno? Home o dona?
Però per sobre de tot Arez/Ociouno serà una peça de dòmino que arrossegarà tota una galàxia, una pedra a l'estany que provocarà ondulacions en tot l'univers conegut, ondulacions que es convertiran en veritables cataclismes que destruiran els pilars fonamentals en què està basat aquest engranatge social.
Si de moment tot el que heu llegit en aquesta ressenya us està agradant, us asseguro que la novel·la superarà les vostres expectatives més elevades. Necessitareu tenir molta memòria, primer perquè hi ha tants personatges, races, planetes, característiques, que us farà falta, però sobretot perquè haureu de relacionar moltes coses. En aquesta novel·la, a més de l'aventura fantàstica que viureu en primera fila, sereu testimonis de la coherència interna que té. Res no s'escapa, tot té sentit; l'escriptor embasta una realitat paral·lela en què tot quadra. I us asseguro que no és gens fàcil. Una puntualització: No cal que ho apunteu tot per recordar qui és qui! Al final del llibre hi ha un glossari i allà podreu anar consultant els vostres dubtes. Jo, he de confessar, no el vaig veure fins que vaig arribar al final, encara que se n'indica l'existència al principi del llibre, i us recomano que imprimiu les pàgines del glossari de definicions perquè amb el dispositiu digital és una mica embolicat.
El pròleg del llibre indica que heu d'alliberar-vos de idees preconcebudes, perquè l'univers que ens ensenyarà serà completament desconegut. Feu-li cas. Fins i tot el temps es mesura en altres paràmetres (cicles, rotacions, llunes, translacions...).
La ciència ficció, igual que la fantasia, ens presenta un món inventat on les al·legories ens ajuden a posar en perspectiva el nostre propi món. De la mateixa manera que passa a Star Trek, per exemple, on cada episodi ens narrava una aventura amb un problema moral com a teló de fons, a "El menor de la camada" trobem molts dilemes que cada personatge afrontarà de diferent manera. L'esclavitud contra el lliure albir i la llibertat. L'esperança de superar-se contra el determinisme. I, per sobre de tot, la recerca del jo. Tres grans temes que l'Alejandro Aguilar explora des de diferents angles. És una novel·la profunda que us farà reflexionar sobre el nostre propi món.
Un aspecte que es podria millorar de la visualització del text és la manera de marcar el canvi d'escena. Les últimes pàgines incorporen el logotip de l'editorial extinta e-ditors en cada canvi, la qual cosa facilita enormement la comprensió de la trama, ja de per si intensa, però la major part de la novel·la fa els canvis d'escenari sense cap avís visual, tot i que la part bona de tot això és que us obliga a rellegir alguna pàgina i així no us perdeu cap detall.
El ritme de la novel·la té alguns alts i baixos. L'acció és trepidant i les 100 primeres pàgines et deixen sense alè, en una persecució que accelerarà el vostre propi cor, però l'escriptor està creant un univers nou que necessita de molts detalls que són necessaris per a entendre el conjunt, però que alenteixen la trama. Per sort, el llibre és tan magnífic que fins i tot els detalls de les castes són intrínsecament interessants, cosa que farà que la combinació entre acció i descripció ballin una dansa perfectament sincronitzada que us deixarà embadalits.
Després d'una novel·la absolutament recomanable que et farà desitjar conèixer fins a l'últim racó del Vell Domini, i d'estar convençuda que aquesta era una primera novel·la d'una gran saga resulta que... ja no n'hi ha més! Buscant per Internet, he vist que hi ha anuncis de jocs de rol i fins i tot el final del llibre anuncia una continuació, però jo no he trobat res de res. Si us plau, lectors, no ens podem quedar aquí. Sé que quan llegiu "El menor de la camada" en voldreu més. No en tinc cap dubte. Hem d'animar a l'Alejandro Aguilar que segueixi escrivint. No us vull desvetllar el final, però... és que en vull més!
Si quan acabeu la lectura de la novel·la, us sentiu com jo, escriviu-nos un comentari que em comprometo a fer arribar a l'escriptor.
No trobareu aquesta novel·la en paper, tan sols està disponible en e-book i en Seebook, que és com l'he llegit jo. Us asseguro que la gaudireu. Ara mateix sóc com Sheldon Cooper de "The Big Bang theory" demanant la continuació d'una sèrie estrella.
Magnífica com Star Trek. Trepidant com "El senyor dels anells". Amb personatges tan ricament treballats com la saga "Cançó de gel i foc" (la sèrie Joc de Trons). Amb la profunditat moral de Brandon Sanderson. Tota una troballa.
Etiquetes de comentaris:
Alejandro Aguilar,
novel·la de ciència ficció,
seebook
El menor de la camada. Alejandro Aguilar (reseña en castellano)
"El menor de la camada", de Alejandro Aguilar, es una novela de ciencia ficción en la que encontramos un universo formado por humanos que han desarrollado facultades especiales, que están organizados en cuatro castas que responden a cuatro ciencias fundamentales: designadores, escrutadores, naturales y fuertes.
Los designadores dominan la ciencia de la Lengua y son capaces de comunicarse mentalmente entre ellos y con las máquinas.
Los escrutadores dominan la ciencia de la Observación y pueden ver las emociones de los demás a través de los colores y son capaces de manipularlas.
Los fuertes dominan su propio cuerpo, que tiene una fuerza y una capacidad extraordinaria, y el arte de la guerra. Pueden revivir en otro cuerpo cuando el suyo empieza a mostrar los primeros signos de decadencia. Son inmortales.
Los naturales dominan la ciencia de la vida y la muerte. Son quienes se encargan de hacer el traspaso de los recuerdos de un fuerte a un cuerpo nuevo.
Además hay todo un universo de humanos, hombres huecos, cyborgs, nómadas, hijos de la verdad... que nos van enriqueciendo este mundo inventado.
Cada personaje es complejo en sí mismo, porque aunque está marcado por la educación y el ambiente en el que se ha criado, cada uno es único frente a los demás. ¿Os imagináis cuántas cuestiones se suscitan con las habilidades que tiene cada uno?
La novela empieza con un escrutador llamado Arez castigado a permanecer en un tanque de gelatina donde sólo siente dolor, odio e impotencia. Un traidor a su casta. Sin saber cómo, su mente penetra dentro del cuerpo de una mujer hueca que se llama Ociouno creada para el placer de su amo, es una esclava sexual. Arez escapará provocando la muerte de su amo. Y que una mujer hueca se revele contra su amo es una contradicción tan grande que hará tambalear los cimientos del orden establecido. Cada casta buscará a Ociouno por distintos motivos, y Arez conocerá a personas que le harán cuestionarse su propio yo. ¿Quién es? ¿Arez o Ociouno? ¿Hombre o mujer?
Pero por encima de todo Arez/Ociouno será una pieza de dominó que arrastrará a toda una galaxia, un guijarro en el estanque que provocará ondulaciones en todo el universo conocido, ondulaciones que se convertirán en verdaderos cataclismos que destruirán los pilares fundamentales en los que está basado este engranaje social.
Si de momento todo lo que habéis leído en esta reseña os está gustando, os aseguro que la novela superará vuestras expectativas más elevadas. Vais a requerir mucha memoria, primero porque hay tantos personajes, razas, planetas, características, que lo vais a necesitar, pero sobre todo porque vais a tener que relacionar muchas cosas. En esta novela, además de la aventura fantástica que vais a vivir en primera fila, vais a ser testigos de la coherencia interna que tiene. Nada se escapa, todo tiene sentido; el escritor hilvana una realidad paralela en la que todo cuadra. Y os aseguro que no es nada fácil. Una puntualización: ¡No hace falta que lo apuntéis todo para recordar quién es quién! Al final del libro hay un glosario y allí podréis ir consultando vuestras dudas. Yo, debo confesar, no lo vi hasta que llegué al final, aunque se indica su existencia al principio del libro, y os recomiendo que imprimáis las páginas del glosario de definiciones porque con el dispositivo digital es un poco lioso.
El prólogo del libro indica que debéis liberaros de ideas preconcebidas, porque el universo que nos va a mostrar va a ser completamente desconocido. Hacedle caso. Incluso el tiempo se mide en otros parámetros (ciclos, rotaciones, lunas, translaciones...).
La ciencia ficción, al igual que la fantasía, nos presenta un mundo inventado donde las alegorías nos ayudan a poner en perspectiva nuestro propio mundo. De la misma forma que pasa en Star Trek, por ejemplo, donde cada episodio nos narraba una aventura con un problema moral como telón de fondo, en "El menor de la camada" encontramos muchos dilemas que cada personaje va a afrontar de distinta manera. La esclavitud contra el libre albedrío y la libertad. La esperanza de superarse contra el determinismo. Y, por encima de todo, la búsqueda del yo. Tres grandes temas que Alejandro Aguilar explora desde distintos ángulos. Es una novela profunda que os hará reflexionar sobre nuestro propio mundo.
Un aspecto que se podría mejorar de la visualización del texto es la manera de marcar el cambio de escena. Las últimas páginas incorporan el logo de la editorial extinta e-ditores en cada cambio, lo cual facilita enormemente la comprensión de la trama, ya de por sí intensa, pero la mayor parte de la novela hace los cambios de escenario sin ningún aviso visual, aunque la parte buena de todo esto es que os obliga a releer alguna página y así no os perdéis ningún detalle.
El ritmo de la novela tiene algunos baches. La acción es trepidante y las 100 primeras páginas te dejan sin aliento, en una persecución que acelerará vuestro propio corazón, pero el escritor está creando un universo nuevo que precisa de muchos detalles que son necesarios para entender el conjunto, pero que ralentizan la trama. Por suerte, el libro es tan magnífico que incluso los pormenores de las castas son intrínsecamente interesantes, lo que hará que la combinación entre acción y descripción bailen una danza perfectamente sincronizada que os dejará embelesados.
Después de una novela absolutamente recomendable que te hará desear conocer hasta el último recoveco del Viejo Dominio, y de estar convencida de que esta era una primera novela de una gran saga resulta que... ¡ya no hay más! Buscando por Internet, he visto que hay anuncios de juegos de rol e incluso el final del libro anuncia una continuación, pero yo no he encontrado nada más. Por favor, lectores, no nos podemos quedar aquí. Sé que cuando leáis "El menor de la camada" vais a querer más. No tengo ninguna duda. Tenemos que animar a Alejandro Aguilar a que siga escribiendo. No os quiero desvelar el final, pero... ¡es que quiero más!
Si cuando acabéis la lectura de la novela, os sentís como yo, escribidnos un comentario que me comprometo a hacer llegar al escritor.
No encontraréis esta novela en papel, tan solo está disponible en e-book y en Seebook, que es como lo he leído yo. Os aseguro que la vais a disfrutar. Ahora mismo soy como Sheldon Cooper de "The Big Bang theory" pidiendo la continuación de una serie estrella.
Magnífica como Star Trek. Trepidante como "El señor de los anillos". Con personajes tan ricamente trabajados como la saga "Canción de hielo y fuego" (la serie Juego de Tronos). Con la profundidad moral de Brandon Sanderson. Todo un hallazgo.
12.1.16
Les novel·les llegides el 2015 que més ens han agradat
11.1.16
Els contes de sempre. Pilarín Bayés (ressenya en català)
Als dotze anys em van regalar un estoig de fusta amb un dibuix d'una classe on els alumnes apareixien juganers i divertits. Jo l'anomenava "l'estoig de l'Espardenyeta", ja que els dibuixos eren els mateixos que els que il·lustraven un llibre de català que vaig tenir de petita, quan feia segon d'EGB, i que va ser el meu primer llibre de català, anomenat "Tres i no res". Aquest llibre contenia la història d'una nena que es deia Espardenyeta, i els dibuixos eren obra d'una tal Pilarín.
Des d'aquest moment, i durant tots els anys d'institut, em vaig dedicar a compilar i copiar qualsevol dibuix que caigués a les meves mans que fos obra d'aquesta grandíssima il·lustradora, que vaig saber que es deia Pilarín Bayés. Durant els estudis de magisteri i després a la meva feina, he hagut de fer molts dibuixos, i reconec que sempre tenen un "aire" de la Pilarín, ja que en sóc una enamorada. Els seus dibuixos tenen un toc molt personal: es distingeixen d'altres pel seu caràcter ingenu, una mica infantil, plens de gràcia i fresca ironia.
La Pilarín és una de les il·lustradores catalanes més populars i compromeses amb la llengua i la cultura catalana, des dels temps de la transició fins avui dia. Al llarg de la seva trajectòria ha publicat més de vuit-cents llibres, a part d'haver il·lustrat infinitat de fulletons, cartells, auques, postals... Podeu entrar al seu web i conèixer-la més de prop.
Contes de sempre és un volum gruixut, de 320 pàgines, que conté les adaptacions dels contes clàssics més coneguts de Jacques Perrault, els germans Grimm, o Hans Christian Andersen, entre d'altres autors:
- En Patufet,
- La Blancaneus,
- La Ventafocs,
- Les set cabretes i el llop,
- La Caputxeta vermella,
- La bella dorment,
- La rateta que escombrava l'escaleta,
- El flautista d'Hamelin,
- El soldadet de plom,
- Pinotxo,
- L'aneguet lleig, i
- Els tres porquets.
Aquest és un llibre que recomano tenir a casa, tant si teniu fills, com si desitgeu gaudir dels contes clàssics il·lustrats magníficament per la Pilarín. És un bon recurs per llegir aquestes boniques històries als nostres petits, així com per a la lectura compartida amb ells, o fins i tot per la seva pròpia lectura individual, si ja coneixen la lletra d'impremta, amb sis o set anys.
Si teniu ocasió de fullejar-lo, segur que us captivarà tant com a nosaltres.
Etiquetes de comentaris:
conte infantil,
contes,
infantil,
Pilarín Bayés
10.1.16
Els contes de sempre. Pilarín Bayés (reseña en castellano)
Con doce años me regalaron un estuche de madera con un dibujo de una clase donde los alumnos aparecían juguetones y divertidos. Yo lo llamaba "el estuche de la Espardenyeta", ya que los dibujos eran los mismos que los que ilustraban un libro de catalán que tuve de pequeña, cuando hacía segundo de EGB, y que fue mi primer libro de catalán, llamado "Tres i no res". Este libro contenía la historia de una niña que se llamaba Espardenyeta, y los dibujos eran obra de una tal Pilarin.
Desde ese momento, y durante todos los años de instituto, me dediqué a recopilar y copiar cualquier dibujo que cayera en mis manos que fuera obra de esta grandísima ilustradora que supe que se llamaba Pilarín Bayés. Durante los estudios de magisterio y después por mi trabajo, he tenido que hacer muchos dibujos, y reconozco que siempre tienen un "aire" de Pilarín, puesto que soy una enamorada de ellos. Sus dibujos tienen un toque muy personal: se distinguen de otros por su carácter ingenuo, un poco infantil, llenos de gracia y fresca ironía.
Pilarín es una de las ilustradoras catalanas más populares y comprometidas con la lengua y la cultura catalana, desde los tiempos de la transición hasta hoy en día. A lo largo de su trayectoria ha publicado más de ochocientos libros, aparte de haber ilustrado infinidad de folletos, carteles, aucas, postales... Podéis entrar en su web y conocerla más de cerca.
Cuentos de siempre es un volumen grueso, de 320 páginas, que contiene las adaptaciones de los cuentos clásicos más conocidos de Jacques Perrault, los hermanos Grimm, o Hans Christian Andersen, entre otros autores:
- Patufet,
- Blancanieves,
- La Cenicienta,
- Las siete cabritas y el lobo,
- Caperucita roja,
- La bella durmiente,
- La ratita presumida,
- El flautista de Hamelin,
- El soldadito de plomo,
- Pinocho,
- El patito feo, y
- Los tres cerditos.
Este es un libro que recomiendo tener en casa, tanto si tenéis hijos, como si deseáis disfrutar de los cuentos clásicos ilustrados magníficamente por Pilarín. Es un buen recurso para la lectura de estas hermosas historias a nuestros pequeños, y así como para la lectura compartida con ellos, o incluso para su propia lectura individual, si ya conocen la letra de imprenta, con seis o siete años.
Si tenéis ocasión de hojearlo, seguro que os cautivará tanto como a nosotras.
7.1.16
Vida y muerte. Stephenie Meyer (Saga Crepúsculo) (ressenya en català)
En el desè aniversari de la publicació del primer llibre de la saga Crepúsculo, l'editorial volia fer una nova edició amb alguna carta personal de l'Stephenie Meyer dirigida als seus lectors, i l'escriptora va decidir reescriure Crepúsculo canviant el sexe de gairebé tots els seus personatges i arreglant algun detall que se li havia passat per alt en el primer llibre. L'escriptora justifica aquest canvi per totes les crítiques que ha rebut, que consideren que ha tractat la Bella com "una damisel·la en dificultats" (i, per tant, una damisel·la que necessita un home al seu costat que la protegeixi), ja que ella considera que no era una "damisel·la" sinó una "humana en dificultats". En aquest sentit, canviar el sexe a tothom i convertir la Bella en el Beau ja no es podria considerar sexista.
Tots coneixem la història però la resumeixo aquí: en Beau arriba a Forks i s'enamora perdudament de l'Edythe, que en realitat és una vampira. La seva relació acabarà posant en perill la vida d'en Beau, però l'Edythe, que també s'ha enamorat d'en Beau, farà tot el que estigui al seu abast per salvar-lo.
Quan vaig començar a llegir Vida y muerte, una sensació de desubicació no em deixava gaudir de la novel·la. Mentre llegia les mateixes paraules que pensava la Bella per boca d'en Beau, el meu cap només veia una noia i no podia de cap manera imaginar-me a en Beau. Tot em semblava postís. En realitat vaig pensar que no suporto cap maniobra de màrqueting i que aquest nou llibre només era una excusa que no aportava res. És evident que el món editorial és un negoci com qualsevol altre, i no pretenc altruismes, però el producte no es pot veure afectat per això. La relació entre la novel·la i el lector és sagrada i no es pot contaminar. Fins aquí, indignació.
Més endavant, l'Stephenie Meyer va escalfant motors, els subtils canvis que va introduint fan que hi hagi personatges que encara quedin més versemblants amb el canvi de sexe. En Mike ara és la McKayla i encarna l'animadora més típica. I realment veig la McKayla perseguint el noi nou i maco perquè ella es creu la noia més fantàstica de totes les que hi ha a l'institut, fins i tot em quadra més que el pobre Mike.
En aquesta segona reflexió, reconec que l'Stephenie Meyer no ha perdut el talent que la va caracteritzar en escriure la saga i em submergeixo en la història. Fins aquí, reconciliació.
Però van passant les pàgines i em pregunto, ha eliminat l'escriptora pàgines senceres de la primera versió? Per què l'enamorament de la Bella em va semblar natural i creïble i el d'en Beau té mancances? Alguna cosa no acaba de quadrar bé. No sé perquè. No he comparat pàgina per pàgina ambdós llibres. Així que no sé si és perquè falten paraules o perquè la màgia de la Bella va transcendir les paraules de l'escriptora i en Beau no té aquest carisma. No ho sé. Però a mi, no m'ha funcionat. Fins aquí, decepció.
Però, lectors de la saga, he de dir-vos que el final és diferent. No hi haurà Luna nueva, ni Eclipse, ni Amanecer, per tant Vida y muerte acaba molt diferent de Crepúsculo. Potser us vingui de gust conèixer un final alternatiu. Ho deixo a la vostra elecció.
La meva reflexió final és que la saga Crepúsculo era fantàstica. El talent de l'escriptora és magnífic i els seus diàlegs et transportaven al mateix lloc de l'escena. La seva utilització de la cursiva per marcar el que pensaven els personatges a continuació del que deien li donava uns matisos rics i extraordinaris que no tothom és capaç d'escriure. Dit això no entenc per què Crepúsculo ha rebut tantes crítiques com saga sexista. La Bella no és una pusil·lànime. Al contrari, des del meu punt de vista, crec que és una persona extremadament valenta, amb caràcter, amb les idees molt clares i amb una gran intel·ligència. L'Edward no és un masclista, està protegint la seva fragilitat humana, i fins i tot arriba un moment que intenta apartar-se de la seva vida, li consent que besi en Jacob, sempre li dóna l'opció d'escollir... Qui segueix veient la Bella com una damisel·la en dificultats que necessita un home que la protegeixi? La Bella s'enamora. La Bella aconsegueix sobreviure a la separació (amb ajuda d'en Jacob), cosa que no aconsegueix l'Edward, que prefereix matar-se quan creu que la Bella ha mort. La Bella s'enfronta al seu marit vampir quan s'adona que li vol practicar un avortament, encara en contra del que li diu el seu estimat i el seu millor amic (dos homes), ella aconsegueix imposar la seva voluntat. Quan es converteix en vampir, s'entrena per lluitar contra els Vulturis. Si us plau, algú em pot explicar on és el políticament incorrecte en la trama de l'Stephenie Meyer?
Dit això, felicito l'escriptora per la saga estupenda que va escriure amb Crepúsculo, i l'animo a escriure d'una vegada Sol de medianoche, que estic segura que serà un èxit rotund.
Llegiu Vida y muerte, pel plaer de tornar a Forks i pel final alternatiu que ens ofereix, però per a mi, la Bella és l'encarnació de la valentia. Una persona que lluita a mort per aquells als qui estima. Un exemple a seguir. I en Beau és un succedani que, encara que dirigit per la magnífica mà de l'escriptora, no té el carisma suficient per fer d'aquest llibre una lectura sublim.
Etiquetes de comentaris:
novel·la juvenil,
romàntic,
saga,
Stephenie Meyer,
vampirs
Vida y muerte. Stephenie Meyer (Saga Crepúsculo) (reseña en castellano)
TÍTULO Crepúsculo. Décimo aniversario. Vida y muerte
AUTOR Stephenie Meyer
EDITORIAL Alfaguara
AÑO 2015
PÁGINAS 670
GÉNERO narrativa juvenil paranormal
DISPONIBLE EN e-book, papel
IDIOMAS castellano
Cliqueu sobre la bandera per a llegir la versió en català
En el décimo aniversario de la publicación del primer libro de la saga Crepúsculo, la editorial quería hacer una nueva edición con alguna carta personal de Stephenie Meyer dirigida a sus lectores, y la escritora decidió reescribir Crepúsculo cambiando el sexo de casi todos sus personajes y arreglando algún detalle que se le había pasado por alto en el primer libro. La escritora justifica este cambio por todas las críticas que ha recibido, que consideran que ha tratado a Bella como "una damisela en apuros" (y, por lo tanto, una damisela que necesita un hombre a su lado que la proteja), ya que ella considera que no era una "damisela" sino una "humana en apuros". En este sentido, cambiar el sexo a todos y convertir a Bella en Beau ya no se podría considerar sexista.
Todos conocemos la historia pero la resumo aquí: Beau llega a Forks y se enamora perdidamente de Edythe, que en realidad es una vampira. Su relación acabará poniendo en peligro la vida de Beau, pero Edythe, que también se ha enamorado de Beau, hará todo lo que esté en su mano para salvarlo.
Cuando empecé a leer Vida y muerte, una sensación de desubicación no me dejaba disfrutar de la novela. Mientras leía las mismas palabras que pensaba Bella por boca de Beau, mi cabeza sólo veía a una chica y no podía de ninguna manera imaginarme a Beau. Todo me parecía postizo. En realidad pensé que no soportaba ninguna maniobra de marketing y que este nuevo libro solo era una excusa que no aportaba nada. Es evidente que el mundo editorial es un negocio como otro cualquiera, y no pretendo altruismos, pero el producto no puede verse afectado por ello. La relación entre la novela y el lector es sagrada y no se puede contaminar. Hasta aquí, indignación.
Más adelante, Stephenie Meyer va calentando motores, los sutiles cambios que va introduciendo hacen que haya personajes que aún queden más verosímiles con el cambio de sexo. Mike ahora es McKayla y encarna a la animadora más típica. Y realmente veo a McKayla persiguiendo al chico nuevo y guapo porque ella se cree la chica más fantástica de todas las que hay en el instituto, incluso me cuadra más que el pobre Mike.
En esta segunda reflexión, reconozco que Stephenie Meyer no ha perdido el talento que la caracterizó al escribir la saga y me sumerjo en la historia. Hasta aquí, reconciliación.
Pero van pasando las páginas y me pregunto, ¿ha eliminado la escritora páginas enteras de la primera versión? ¿Por qué el enamoramiento de Bella me pareció natural y creíble y el de Beau tiene carencias? Algo no acaba de cuadrar bien. No sé porqué. No he comparado página por página ambos libros. Así que no sé si es porque faltan palabras o porque la magia de Bella trascendió las palabras de la escritora y Beau no tiene ese carisma. No lo sé. Pero a mí, no me ha funcionado. Hasta aquí, decepción.
Pero, lectores de la saga, debo de deciros que el final es distinto. No va a haber Luna nueva, ni Eclipse, ni Amanecer, por lo tanto Vida y muerte acaba muy distinto de Crepúsculo. Quizás os apetezca conocer un final alternativo. Lo dejo a vuestra elección.
Mi reflexión final es que la saga Crepúsculo era fantástica. El talento de la escritora es magnífico y sus diálogos te transportaban al mismo lugar de la escena. Su utilización de la cursiva para marcar lo que pensaban los personajes a continuación de lo que decían le daba unos matices ricos y extraordinarios que no todo el mundo es capaz de escribir. Dicho esto no entiendo por qué Crepúsculo ha recibido tantas críticas como saga sexista. Bella no es una pusilánime. Al contrario, desde mi punto de vista, creo que es una persona extremadamente valiente, con carácter, con las ideas muy claras y con una gran inteligencia. Edward no es un machista, está protegiendo su fragilidad humana, e incluso llega un momento que intenta apartarse de su vida, le consiente que bese a Jacob, siempre le da la opción de escoger... ¿Quién sigue viendo a Bella como una damisela en apuros que necesita un hombre que la proteja? Bella se enamora. Bella logra sobrevivir a la separación (con ayuda de Jacob), lo que no consigue Edward, que prefiere matarse cuando cree que Bella ha muerto. Bella se enfrenta a su marido vampiro cuando se da cuenta que le quiere practicar un aborto, aún en contra de lo que le dice su amado y su mejor amigo (ambos hombres), ella consigue imponer su voluntad. Cuando se convierte en vampiro, se entrena para luchar contra los Vulturis. Por favor, ¿alguien me puede explicar dónde está lo políticamente incorrecto en la trama de Stephenie Meyer?
Dicho lo cual, felicito a la escritora por la saga estupenda que escribió con Crepúsculo, y la animo a escribir de una vez por todas Sol de medianoche, que estoy segura que será un éxito rotundo.
Leed Vida y muerte, por el placer de volver a Forks y por el final alternativo que nos ofrece, pero para mí, Bella es la encarnación de la valentía. Una persona que lucha a muerte por aquéllos a los que ama. Un ejemplo a seguir. Y Beau es un sucedáneo que, aunque dirigido por la magnífica mano de la escritora, no tiene el carisma suficiente para hacer de este libro una lectura sublime.
Esta reseña también se ha publicado en Tu corrector, blog interesantísimo que recomiendo visitar, ya que vais a encontrar artículos sobre lengua que os van a gustar. ¿Queréis ver cómo hemos quedado en otro blog? Pues pinchad aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

























