6.11.16

EL MAPA DE MI PIEL. María Montesinos (ressenya en català)

Als seus trenta-dos anys, la Celia ha sobreviscut a un càncer de mama que s'ha portat per davant el seu pit esquerre. I la seva millor amiga. I el sexe amb la seva parella. I el menjar escombraries -no tot havia de ser dolent-. I una prometedora carrera professional en un conegut bufet d'advocats. Amb l'alta a la mà el retorn a la rutina sembla senzill. No obstant això, aviat descobrirà que per recuperar les regnes de la seva vida, haurà de posar de cap per avall el seu armari, la seva feina i la seva relació. La Celia vol tornar a sentir-se viva, a estimar i ser estimada. Però com mostrar-se davant els altres? Com posar al descobert davant el Leo, el fotògraf responsable de l'exposició en la qual ha accedit a participar-hi? Com vèncer la por al rebuig? O pitjor encara... com acceptar que algú l'estimi i vulgui quedar-se al seu costat?


Pincha la bandera para leer la versión en castellano



FITXA

AUTOR María Montesinos
TÍTOL El mapa de mi piel
EDITORIAL Amazon
ANY 2016
PÀGINES 394
GÈNERE Contemporani
DISPONIBLE digital i paper

OPINIÓ PERSONAL


La María Montesinos es va posar en contacte amb mi per oferir-me la seva novel·la El mapa de mi piel perquè la pogués llegir i després fes la ressenya corresponent. Li vaig demanar alguns capítols per fer-me'n una idea. No faig ressenyes de llibres que no m'agraden, així que necessitava una mínima garantia que la novel·la valia la pena.

Què vaig veure en aquestes primeres pàgines de mostra? Una correcció acurada i cuidada. Una estructura de la història ben embastada. Uns personatges amb una personalitat molt definida. Un ritme suau que no es perdia en coses supèrflues. Un to desenfadat que s'allunyava d'un estil dramàtic. Però sobretot, sobretot, em va atrapar la trama que es plantejava des del principi, una supervivent d'un càncer que ha passat un infern i que encara li queda una dura batalla per davant: reprendre la seva pròpia vida.

Aquestes pàgines van ser el principi d'una sensació que no em va abandonar en tota la novel·la: vaig creure que es tractava del relat d'una vivència real viscuda per l'escriptora o per algú molt proper a ella. Però quan vaig acabar la novel·la i vaig llegir les paraules de l'escriptora, em vaig adonar que tot era ficció, encara que molt documentada i molt realista. I llavors vaig pensar que encara tenia molt més mèrit i molt més valor, perquè "se non è vero, è ben trovato". Molt molt versemblant. Molt molt encertat. Molt molt valent. Valentia. Justament és aquesta la paraula que defineix tant la novel·la, com els personatges, com la mateixa escriptora.

La Maria Montesinos ens diu en els seus agraïments (part que us recomano encaridament que no us perdeu quan acabeu de llegir la novel·la) que molts van afirmar que els costaria llegir una novel·la sobre el "càncer", encara que estigués escrita en clau positiva (que no irreal). Així que la valentia de l'escriptora va fer que confiés en el seu propi criteri i avancés en un projecte que estic segura que no ha estat fàcil. Gràcies, el resultat és fantàstic.

Els personatges treballen constantment amb la idea de la valentia a l'hora d'acceptar l'inevitable, de donar valor a l'amor, de la compassió, de la força. El gran encert d'aquesta novel·la (un dels grans encerts) és sens dubte seus personatges. Ells seran una mostra de les reaccions més variades al voltant d'aquesta malaltia. I totes seran importants i confegiran un tapís a la vida de la Celia que l'acabaran de definir. Tant les bones com les dolentes.

La seva malaltia s'ha enganxat a ella i, encara que ja està curada, el seu estigma la perseguirà. No només es tracta de les revisions mèdiques, es tracta, potser, que, de cara als altres, ha de demostrar que aquest període de la seva vida no ha existit..., o d'ignorar l'espasa de Dàmocles que penja sobre el seu cap, o més que ignorar-la, seguir amb la seva vida malgrat la malaltia..., o potser de recordar a les altres dones que hi ha esperança..., o potser de no causar més dolor a ningú..., o potser de no oblidar mai que, encara que s'hagi passat una malaltia, no ets una malalta...

Valentia i amor. Perquè la força que dóna l'amor (el d'una mare, el d'una germana, el d'una amiga, el de la teva parella) ajuda.

En comentaris sobre aquesta aquesta novel·la, he llegit que és femenina, essencialment dirigida a dones, i, encara que és cert que la protagonista ens narra les seves vivències en primera persona i com a dones ens podem sentir més identificades amb els seus problemes, no hem d'oblidar que les dones convivim amb homes a les nostres vides: tenim germans, pares, companys de treball, marits, parelles... I els homes de les nostres vides necessiten saber com ajudar-nos, com estimar-nos, com ens sentim. És cert que cada persona és un món i que és millor preguntar, però, homes-del-nostre-entorn hauríeu llegir aquesta novel·la meravellosa, ja que trobareu resposta a preguntes que ni us havíeu plantejat.

La Maria Montesinos aconsegueix donar veu a les vivències de moltes dones que han passat per aquest tràngol. Però l'important és que fixa la seva atenció en aspectes que un lector àvid de lectures fàcils, lleugeres i fins i tot romàntiques apreciarà. Hi ha drama? No. Hi ha descripcions de proves mèdiques, visites hospitalàries interminables i contacte amb la part més angoixant de la malaltia? Gairebé cap. Hi ha llàgrimes? No.

Però, a veure... aquesta no era una novel·la sobre el càncer? Doncs... tampoc. És una novel·la sobre una dona meravellosa que s'autoimposa la decisió de fer tot el que està al seu abast per tenir una vida com la que desitja després de veure que ha estat a punt de perdre-la. Tot i que és cert que el càncer serà el teló de fons que condueix aquesta història.

El Leo, el fotògraf, serà un personatge molt interessant que us encantarà. Absolutament masculí i molt realista. No us ve de gust conèixer-lo?

Hi ha romanç? Sí. Hi ha amor? Sí. Té una trama interessant? Sí. Val la pena llegir aquesta novel·la? Rotundament, sí. Així que ja sabeu, sigueu valents i comenceu a llegir aquesta novel·la, perquè, quan ho feu, entendreu el que us dic i us vindrà de gust seguir llegint.

Ja per acabar, m'agradaria dedicar aquestes paraules de valentia i d'amor a les dones que van lluitar i van perdre la batalla; a les que van lluitar i van vèncer, i a tots els que han estat al costat de les dones que estimen donant-los força. La història de la Celia no es pot deixar de conèixer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada