SINOPSI
Vitòria, 2019. Los señores del tiempo, una èpica novel·la històrica ambientada a l'edat mitjana, es publica amb gran èxit sota un misteriós pseudònim: Diego Veilaz.
Victòria, 1192. En Diago Vela, el llegendari comte don Vela, retorna a la seva vila després de dos anys en una perillosa missió encomanada pel rei Sancho VI el Savi de Navarra i troba al seu germà Nagorno esposat amb la que era la seva promesa, la noble i intrigant Onneca de Maestu.
L'Unai López d'Ayala, Kraken, s'enfronta a unes desconcertants morts que segueixen un modus operandi medieval. Són idèntiques als assassinats descrits en la novel·la Los señores del tiempo: un enverinament amb la «mosca espanyola» -la Viagra medieval-, unes víctimes aparedades com es feia abans en el «vot de tenebres» i un «encubament», que consistia a llançar al riu a un pres tancat en una bóta juntament amb un gall, un gos, un gat i una serp.
Les investigacions portaran al Kraken fins al senyor de la torre de Nograro, una casa-torre fortificada habitada ininterrompudament des de fa mil anys pel primogènit baró. Però el revers de tanta noblesa és la tendència dels senyors de la torre a patir el trastorn d'identitat múltiple, un detall que arrossegarà a l'Estíbaliz a viure una arriscada història d'amor.
L'Unai López d'Ayala acabarà descobrint que Los señores del tiempo té molt a veure amb el seu propi passat. I aquesta troballa canviarà la seva vida i la de la seva família.
Vitòria, 2019. Los señores del tiempo, una èpica novel·la històrica ambientada a l'edat mitjana, es publica amb gran èxit sota un misteriós pseudònim: Diego Veilaz.
Victòria, 1192. En Diago Vela, el llegendari comte don Vela, retorna a la seva vila després de dos anys en una perillosa missió encomanada pel rei Sancho VI el Savi de Navarra i troba al seu germà Nagorno esposat amb la que era la seva promesa, la noble i intrigant Onneca de Maestu.
L'Unai López d'Ayala, Kraken, s'enfronta a unes desconcertants morts que segueixen un modus operandi medieval. Són idèntiques als assassinats descrits en la novel·la Los señores del tiempo: un enverinament amb la «mosca espanyola» -la Viagra medieval-, unes víctimes aparedades com es feia abans en el «vot de tenebres» i un «encubament», que consistia a llançar al riu a un pres tancat en una bóta juntament amb un gall, un gos, un gat i una serp.
Les investigacions portaran al Kraken fins al senyor de la torre de Nograro, una casa-torre fortificada habitada ininterrompudament des de fa mil anys pel primogènit baró. Però el revers de tanta noblesa és la tendència dels senyors de la torre a patir el trastorn d'identitat múltiple, un detall que arrossegarà a l'Estíbaliz a viure una arriscada història d'amor.
L'Unai López d'Ayala acabarà descobrint que Los señores del tiempo té molt a veure amb el seu propi passat. I aquesta troballa canviarà la seva vida i la de la seva família.
FITXA
Los señores del tiempo
Ciudad Blanca #3
Eva García Sáenz de Urturi
Publicació: 2018
Editorial Planeta (448 pàgines)
Gènere: Novel·la negra
|
Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano
OPINIÓ PERSONAL
Vaig començar a llegir Los señores del tiempo, de l'Eva García Sáenz de Urturi, amb una mica de por. Sí. He dit por. Havia parlat amb l'escriptora aquest Sant Jordi perquè em signés el primer llibre de la trilogia i em va parlar de Los señores del tiempo, em va assegurar que em sorprendria, que m'agradaria molt. Em va parlar amb emoció, amb la satisfacció de sentir-se orgullosa d'un treball ben fet. I jo em vaig emocionar amb ella; recordo que se'm va posar la pell de gallina i vaig pensar en la meravella que uneix escriptors i lectors a través d'uns fulls de paper.
Però a mesura que anava passant el temps (d'abril a octubre, la meva impaciència ha anat in crescendo), vaig començar a pensar que les meves expectatives eren massa altes i que segurament em decebria. Per bo que sigui un llibre, si te n'esperes massa, corres aquest risc.
Per això tenia por. I pel mateix motiu vaig trigar tres dies (ho confesso, no vaig poder deixar-ho més), des que el vaig tenir fins que el vaig començar. I... em va encantar (uff, quin descans 😅).
Sempre dic que les històries que van del passat al present no m'agraden. Ho dic en totes les meves ressenyes. Sempre hi ha una història que té més pes i l'altra em sembla supèrflua, em sobra. En aquest cas, he gaudit de les dues, la qual cosa m'ha sorprès. Fins i tot diria que la història del passat m'ha subjugat encara més, i com el Kraken (perdó, l'Unai) ja m'havia atrapat, les dues històries m'han absorbit per complet. Cada vegada que interrompia una per anar a l'altra, tenia ganes de saber per on seguiria, la qual cosa s'ha traduït en no poder deixar de llegir en els escassos dies que he trigat a acabar la novel·la.
Parlant amb la meva amiga Noemí de Los señores del tiempo, m'ha dit que, si m'ha agradat tant la història del passat, no deixi passar l'oportunitat de llegir la saga de Los longevos, de la mateixa escriptora. Així que aquest és el meu pròxim objectiu. I us passo a vosaltres la seva recomanació: si tampoc heu llegit a Los longevos, us animo que ho feu. Aquest final de la trilogia de la Ciudad Blanca reuneix les dues sagues, però el que us puc dir és el que m'han dit altres persones (que els ha encantat), jo l'únic que he llegit d'aquesta escriptora és aquesta última trilogia.
De la història del passat m'ha agradat especialment el personatge de l'àvia (per les àvies de les històries sento una especial devoció), i, per descomptat, m'ha encantat en Diago.
Tota la informació que segurament ha estudiat l'escriptora flueix d'una manera molt natural i s'agraeix, sobretot en l'època medieval. L'ambientació històrica és magistral.
M'ha semblat especialment encertat el nexe entre la història del passat i la del present, és a dir, els crims perpetrats a l'estil medieval en els nostres dies, i el motiu d'això.
Potser hauria de dir que la història del passat em sembla més treballada que la del present. M'hauria agradat veure més de l'Esti; per descomptat, més de l'avi, entranyable i especial com el que més, i més d'altres secundaris que no nomenaré per por de fer spoilers. Però, com sempre, suposo que, quan alguna cosa agrada no et ve de gust que acabi mai, i gairebé 500 pàgines ja són molt respectables... quantes més haurien estat necessàries per a deixar-me satisfeta? Pregunta capciosa 😏.
La resolució del misteri o molt enganyada m'ha tingut tot el temps o ha aparegut del no-res... Ha estat tota una sorpresa saber qui perpetrava els assassinats en el present. En fi, no dic més per no descobrir res 🙊...
La impressió general de la trilogia és que m'ha agradat moltíssim. El primer, El silencio de la ciudad blanca, em va encantar brutalment. Sobretot com quedaven lligades moltes històries, el rodó que em va semblar tot. El segon, Los ritos del agua, també em va agradar, però em va costar una mica més entrar-hi, com si no hagués estat necessari seguir amb la història. Però amb el final de la trilogia, Los señores del tiempo, m'he quedat amb ganes de seguir llegint aquesta magnífica escriptora.
Aquesta novel·la avança a un ritme que no decau, t'atrapa entre dos temps separats per molts segles i et connecta amb les emocions dels diferents personatges.
És un digne final d'una trilogia estupenda que us recomano moltíssim. Meravellosa.
Si voleu comprar la novel·la, cliqueu l'enllaç (digital -9,49 €- i paper en tapa dura):
Però a mesura que anava passant el temps (d'abril a octubre, la meva impaciència ha anat in crescendo), vaig començar a pensar que les meves expectatives eren massa altes i que segurament em decebria. Per bo que sigui un llibre, si te n'esperes massa, corres aquest risc.
Per això tenia por. I pel mateix motiu vaig trigar tres dies (ho confesso, no vaig poder deixar-ho més), des que el vaig tenir fins que el vaig començar. I... em va encantar (uff, quin descans 😅).
Sempre dic que les històries que van del passat al present no m'agraden. Ho dic en totes les meves ressenyes. Sempre hi ha una història que té més pes i l'altra em sembla supèrflua, em sobra. En aquest cas, he gaudit de les dues, la qual cosa m'ha sorprès. Fins i tot diria que la història del passat m'ha subjugat encara més, i com el Kraken (perdó, l'Unai) ja m'havia atrapat, les dues històries m'han absorbit per complet. Cada vegada que interrompia una per anar a l'altra, tenia ganes de saber per on seguiria, la qual cosa s'ha traduït en no poder deixar de llegir en els escassos dies que he trigat a acabar la novel·la.
Parlant amb la meva amiga Noemí de Los señores del tiempo, m'ha dit que, si m'ha agradat tant la història del passat, no deixi passar l'oportunitat de llegir la saga de Los longevos, de la mateixa escriptora. Així que aquest és el meu pròxim objectiu. I us passo a vosaltres la seva recomanació: si tampoc heu llegit a Los longevos, us animo que ho feu. Aquest final de la trilogia de la Ciudad Blanca reuneix les dues sagues, però el que us puc dir és el que m'han dit altres persones (que els ha encantat), jo l'únic que he llegit d'aquesta escriptora és aquesta última trilogia.
De la història del passat m'ha agradat especialment el personatge de l'àvia (per les àvies de les històries sento una especial devoció), i, per descomptat, m'ha encantat en Diago.
Tota la informació que segurament ha estudiat l'escriptora flueix d'una manera molt natural i s'agraeix, sobretot en l'època medieval. L'ambientació històrica és magistral.
M'ha semblat especialment encertat el nexe entre la història del passat i la del present, és a dir, els crims perpetrats a l'estil medieval en els nostres dies, i el motiu d'això.
Potser hauria de dir que la història del passat em sembla més treballada que la del present. M'hauria agradat veure més de l'Esti; per descomptat, més de l'avi, entranyable i especial com el que més, i més d'altres secundaris que no nomenaré per por de fer spoilers. Però, com sempre, suposo que, quan alguna cosa agrada no et ve de gust que acabi mai, i gairebé 500 pàgines ja són molt respectables... quantes més haurien estat necessàries per a deixar-me satisfeta? Pregunta capciosa 😏.
La resolució del misteri o molt enganyada m'ha tingut tot el temps o ha aparegut del no-res... Ha estat tota una sorpresa saber qui perpetrava els assassinats en el present. En fi, no dic més per no descobrir res 🙊...
La impressió general de la trilogia és que m'ha agradat moltíssim. El primer, El silencio de la ciudad blanca, em va encantar brutalment. Sobretot com quedaven lligades moltes històries, el rodó que em va semblar tot. El segon, Los ritos del agua, també em va agradar, però em va costar una mica més entrar-hi, com si no hagués estat necessari seguir amb la història. Però amb el final de la trilogia, Los señores del tiempo, m'he quedat amb ganes de seguir llegint aquesta magnífica escriptora.
Aquesta novel·la avança a un ritme que no decau, t'atrapa entre dos temps separats per molts segles i et connecta amb les emocions dels diferents personatges.
És un digne final d'una trilogia estupenda que us recomano moltíssim. Meravellosa.
Si voleu comprar la novel·la, cliqueu l'enllaç (digital -9,49 €- i paper en tapa dura):
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada