IDOLATRIA A L'ESCRIPTURA

Fa temps que li donava voltes a una idea... Un petit post per al blog. Però com és fàcil ofendre sense pretendre-ho, després d'escriure el que ara llegireu, ho havia guardat sense el coratge suficient per publicar-lo.

Unes setmanes després, dimecres passat, la Carmen Sereno (escriptora i periodista) va publicar al mur del seu Facebook la frase següent: "Ningún autor necesita que los blogs literarios le rindan pleitesía; eso solo consigue hacerle un flaco favor. Lo que necesita son reseñas argumentadas y sinceras sobre su trabajo".

I llavors em vaig envalentir. Havia arribat el moment de publicar les meves reflexions sobre el tema. Aquí les teniu.

He estudiat EGB (la primària dels que ja tenim una edat) en un col·legi de monges. I, sense tenir en compte les idees religioses de cadascú, els seus ensenyaments m'han permès entendre moltes coses. Coses que en principi no tindrien massa a veure amb la literatura, però que em donen una perspectiva especial.

Us sona l'episodi de l'Antic Testament del Vedell d'Or? (També és una escena de la pel·lícula Els Deu Manaments) Sabeu què és el concepte d'idolatria?

Segur que sabeu de què parlo. Se us acut com he relacionat idolatria amb literatura?

Primer hauríem de parlar de quan el lector no tenia contacte amb l'escriptor, sinó amb la seva obra escrita. Em salto la part del mecenatge històric perquè si no, no acabo.

Després recordaríem un temps que sembla molt molt llunyà, però que en realitat està molt proper, és a dir, la lectura d'una novel·la (o qualsevol gènere literari) en el qual no hi havia xarxes socials, en el qual la figura de l'escriptor era una cosa gairebé intangible i inabastable.

I per finalitzar faríem una sincera introspecció per analitzar si els nostres escriptors TOP mai s'equivoquen, tot el que publiquen és meravellós i totes les seves obres són impecables.

La llibertat no implica fer o dir el que a un li vingui de gust. La llibertat comporta (tot i que no tothom ho cregui així) respecte, educació i empatia. Això sempre. I no vull que perdeu de vista aquest matís si seguiu llegint aquesta entrada.

És curiós el fenomen fan que arrossega masses i que confon a l'escriptor.

(Aquí també es podria fer un incís per parlar del que escriu un escriptor: ha d'escriure el que li vingui de gust sense tenir en compte els gustos dels seus lectors encara que això suposi que els seus llibres no es llegeixin? O pel contrari ha d'escriure a demanda?)

Però no ens desviem del tema. Idolatria. D'això estem parlant.

Imagina que ets mare / pare / professor / educador... i davant teu tens a algú estimat a qui has d'ajudar a treure el millor de si mateix. L'ajudes dient que tot el que fa és perfecte? O t'arrisques (amb educació, respecte i admiració per la feina feta) a patir una rebequeria per part seva (en realitat a ningú li agrada que li diguin que s'ha equivocat) que ens portarà a un empipament passatger (en el cas d'un nen) o a tenir menys likes a xarxes (en el cas de blogaires, escriptors o lectors).

Al final, quan trobes un grup de persones sinceres amb qui poder comentar llibres cara a cara, t'adones que la veritat segueix allà fora, i que només has de sortir a buscar-la. La trista realitat és que de vegades les xarxes no són l'espai més fiable per saber opinions sinceres sobre publicacions.

Un cop dit això, una vegada que he condemnat la idolatria, he de confessar una cosa: se'm fa terriblement difícil dir-li a algú que no ha fet bé la seva feina (o que no m'ha agradat, que per a gustos, colors). Així que opto per l'opció més còmoda (covard): si una novel·la m'agrada, ho dic, ho comparteixo, ho ressenyo, ho crido al món, ho recomano. Si una novel·la no m'agrada, callo, no faig cap ressenya, expresso la meva opinió (crec que sempre amb respecte) entre el meu cercle més proper, fora de les xarxes.

La qual cosa em porta a l'últim punt d'aquest post: li fem un favor a l'escriptor callant els seus punts febles? Ens fem un favor a nosaltres, els lectors, lloant una cosa que no ens agrada i que ens seguirem trobant si no ho diem? Aquest acostament entre escriptor i lector, afavoreix o entorpeix la qualitat literària dels llibres?

Necessitem idolatrar l'escriptor?

Jo prefereixo creure en els llibres, en les lletres, en les paraules. Independentment de la persona que signi.

Sóc creient. Crec en la fantasia, en l'aleteig del meu cor quan llegeixo un petó. Crec en la por, en l'angoixa, quan l'heroi sembla incapaç d'acabar amb el dolent de la història. Crec en el somriure de felicitat que em provoca una bonica història d'amor. Crec en l'adrenalina d'una aventura. Crec en el Déu de la literatura.

Compte amb el Vedell d'Or, perquè els que no siguin capaços de veure més enllà no entraran al Regne del Cel.