Pincha en la bandera para leer la versión en castellano
Simon Lugar és un escriptor d'èxit que està escrivint una novel·la negra. Metòdic com pocs, la seva rutina de passeig per la platja de la costa basca es veu interrompuda quan coneix a Ema, qui li l'ajudarà a millorar el seu manuscrit.
La novela de Rebeca és una preciosa novel·la intimista que tot aspirant a escriptor hauria de llegir. Mikel Alvira desgrana els sentiments i les emocions que uneixen l'escriptor amb la seva creació: com la novel·la s'imposa en l'ànim de l'escriptor, com l'ànim de l'escriptor es tradueix en paraules per a la seva història. Ser testimoni de l'exercici que implica mirar la realitat, deixar reposar l'emoció en el cor, pujar-la al cap i expulsar-la amb paraules, i a més aconseguir que aquestes paraules juntes continguin la màgia que les fa especials i úniques és senzillament sublim.
És punyent com descriu el procés que absorbeix i condiciona l'escriptor, qui acaba desdibuixant la seva pròpia realitat. Per a això, Mikel Alvira ens confon en el temps i en l'espai. La història de la novel·la no és lineal, va cap enrere, cap endavant. I la història... quina història ens està explicant? La de l'escriptor que escriu una novel·la negra en què la seva protagonista escriu en una revista d'arquitectura? O la de la protagonista que també és escriptora? O la història de la Rebeca? I quina Rebeca, l'autèntica o la de ficció?
Sí que és cert que el principi és una mica caòtic, potser com una al·legoria de totes les idees que ronden pel cap d'un escriptor abans de donar-li forma. Per sort cada text (el manuscrit, la vida de Simon i la revista) té la seva pròpia lletra i de seguida ens adonem de què és el que estem llegint.
Sincerament penso que el talent d'una novel·la no té a veure amb el sorprenent que pugui arribar a ser. Però sí que és cert que la sorpresa és un estimulant que ens fa valorar la intel·ligència de l'escriptor. Mikel Alvira, ets un geni. Jo que estava aplaudint-me perquè havia descobert qui és l'Ema i resulta que el misteri era un altre... Felicitats. Que el final de les novel·les siguin magnífiques sí que és una cosa que valoro moltíssim.
Ahir, mentre llegia les últimes pàgines, vaig pensar que el caràcter de la novel·la em recordava a la cançó d'Adele, Hello. I va ser com si hagués fet una connexió, ja que ambdues són intimistes, punyents i, per damunt de tot, fascinants.
La novela de Rebeca t'atrapa sense que te n'adonis, en un moment estàs assaborint unes paraules i, de sobte, mentre intentes ordenar totes les peces en el teu cap per a comprendre tot l'embolic que es desenvolupa davant teu, descobreixes que La novela de Rebeca és una de les millors novel·les que has llegit.
No és un thriller, encara que hi hagi assassinats; no és una novel·la romàntica, encara que hagi molt d'amor; no és una novel·la trepidant, encara que no puguis deixar de llegir-la. És una novel·la meravellosa que et deixa amb ganes de donar-li una abraçada a Simon Lugar. No te la perdis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada