30.11.15

El caballero de los siete reinos. George R. R. Martin (ressenya en català)


Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 


En Dunk, nascut a El Lecho de Pulgas, i l'Egg, un nen de 10 anys que és molt més del que aparenta, viuran aventures com a cavaller errant i escuder. Aquesta preqüela de la saga Canción de Hielo y Fuego ens mostra un món on els Targaryen encara són els reis.

El caballero de los siete reinos es va publicar el setembre de 2015 per reunir en un sol llibre Els Contes de Dunk i Egg, que són una preqüela de l'univers Canción de Hielo y Fuego. La primera novel·la curta, o conte, El Caballero Errante, es va publicar el 1998 i George R. R. Martin hi desplega tot el seu art d'una manera magistral, tot i que amb un punt d'innocència que no trobem en la saga i que ens capbussa en els orígens de la cavalleria, la seva essència, els seus valors i la seva disciplina.

Gaudim a El Caballero Errante d'una història magnífica amb unes frases que ericen la pell de pura emoció. Les paraules amb què s'ordena cavaller a un escuder són absolutament sublims: "[...] en el nom del Guerrer us ordeno ser valent. -L'espasa es va traslladar l'espatlla dreta a l'esquerra-. En el nom del Pare us ordeno ser just. -De nou a la dreta-. En el nom de la Mare us ordeno defensar els joves i els innocents. -Esquerra-. En el nom de la Donzella us ordeno protegir totes les dones...". Però per sobre de tot retrobem els valors que tant anhelem quan emprenem la lectura d'un llibre d'aventures, el motiu pel qual hi ha la cavalleria: "Per què? [...] Què veuen en mi? [... ] A un cavaller que va recordar els seus vots."

Com a lectora incansable de fantasia i devoradora dels llibres de George R. R. Martin, tenia unes expectatives altíssimes respecte d'aquesta preqüela. Normalment, les preqüeles no ens sorprenen, ja que coneixem en què acabarà tot, i simplement les llegim perquè estem àvids de saber-ne més. Però amb aquest conte, Martin no només compleix amb les més altes expectatives exigides, sinó que passa el llistó molt per sobre del que s'esperava.

No m'agrada llegir contes, perquè la seva limitada extensió fa que l'escriptor no es perdi massa en els detalls i la trama passi massa ràpid, però un llibre de contes, pel meu gust, és pitjor, perquè cada 70 pàgines (més o menys) tornem a iniciar l'esquema d'una narració: introducció-nus-desenllaç, i és clar, per què llegir unes altres 20 o 30 pàgines d'una introducció? Jo prefereixo un nus llarg i un desenllaç espectacular! I aquí ens trobem amb tres introduccions. En fi, què li farem. No podem deixar de llegir a Martin per una menudesa com aquesta!

El segon conte, La espada leal, és absolutament prescindible. Avorrit i sense cap interès. Segueix sent Martin, però la història no m'ha agradat gens.

El tercer, El caballero misterioso, ens torna aquest George R. R. Martin una mica cínic, que tant coneixem i apreciem, amb una història digna de ser explicada.

En general les aventures de Dunk i Egg són fruit de la ploma d'un escriptor magnífic, però jo prefereixo una història llarga. Així, doncs, encara llegir a Martin sempre és un plaer, prefereixo que dediqui el seu temps a acabar la saga i no a escriure contes.

Si us plau, Sr. Martin, es pot apiadar de tots els seus lectors i incondicionals fans i acabar Vientos de invierno? Serà un petit pas que ens acostarà al setè i últim llibre de la saga. Necessitem saber si Daenerys Targaryen s'asseurà en el tron ​​de ferro, si Bran acabarà convertit en arbre, si per la màgia de la seva ploma Ned Stark reviurà (cosa que anhelo amb desesperació), si Arya es tornarà a trobar amb el seu llop, si John Snow sabrà qui és la seva mare (que jo crec que és Lyanna Stark)... Les nostres vides estan necessitades de la màgia dels set regnes. Ompli de fantasia nostra rutina.

El caballero de los siete reinos. George R. R. Martin (reseña en castellano)


 Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 


Dunk, nacido en El Lecho de Pulgas, y Egg, un niño de 10 años que es mucho más de lo que aparenta, van a vivir aventuras como caballero errante y escudero. Esta precuela de la saga Canción de Hielo y Fuego nos va a mostrar un mundo donde los Targaryen aún son los reyes.

El caballero de los siete reinos se publicó en septiembre de 2015 para reunir en un sólo libro Los Cuentos de Dunk y Egg, que son una precuela del universo Canción de Hielo y Fuego. La primera novela corta, o cuento, El Caballero Errante, se publicó en 1998 y en ella George R. R. Martin despliega todo su arte de una manera magistral, aunque con un punto de inocencia que no encontramos en la saga y que nos zambulle en los orígenes de la caballería, su esencia, sus valores y su disciplina. 

Disfrutamos en El Caballero Errante de una historia magnífica con unas frases que erizan la piel de pura emoción. Las palabras con las que se ordena caballero a un escudero son absolutamente sublimes: "[...] en el nombre del Guerrero os ordeno ser valiente. -La espada se trasladó del hombro derecho al izquierdo-. En el nombre del Padre os ordeno ser justo. -De nuevo al derecho-. En el nombre de la Madre os ordeno defender a los jóvenes y los inocentes. -Izquierdo-. En el nombre de la Doncella os ordeno proteger a todas las mujeres...". Pero por encima de todo reencontramos los valores que tanto ansiamos cuando emprendemos la lectura de un libro de aventuras, el motivo por el que existe la caballería: "¿Por qué? [...] ¿Qué ven en mí? [...] A un caballero que recordó sus votos." 

Como lectora incansable de fantasía y devoradora de los libros de George R. R. Martin, tenía unas espectativas altísimas respecto de esta precuela. Normalmente, las precuelas no nos sorprenden puesto que conocemos en qué acabará todo, y simplemente las leemos porque estamos ávidos de saber más. Pero con este cuento, Martin no sólo cumple con las más altas expectativas exigidas, sino que pasa el listón muy por encima de lo esperado. 

No me gusta leer cuentos, porque su limitada extensión hace que el escritor no se pierda demasiado en los detalles y la trama pase demasiado rápido, pero un libro de cuentos, para mi gusto, es peor, porque cada 70 páginas (más o menos) volvemos a iniciar el esquema de una narración: introducción-nudo-desenlace, y claro, ¿para qué leer otras 20 o 30 páginas de una introducción? ¡Yo prefiero un nudo largo y un desenlace espectacular! Y aquí nos encontramos con tres introducciones. En fin, qué se le va a hacer. ¡No podemos dejar de leer a Martin por una menudencia como esta!

El segundo cuento, La espada leal, es absolutamente prescindible. Aburrido y sin ningún interés. Sigue siendo Martin, pero la historia no me ha gustado nada.

El tercero, El Caballero Misterioso, nos devuelve a ese George R. R. Martin un tanto cínico, que tanto conocemos y apreciamos, con una historia digna de ser contada. 

En general las aventuras de Dunk y Egg son fruto de la pluma de un escritor magnífico, pero yo prefiero una historia larga. Así, pues, aunque leer a Martin siempre es un placer, prefiero que dedique su tiempo a acabar la saga y no a escribir cuentos.

Por favor, Sr. Martin, ¿puede apiadarse de todos sus lectores e incondicionales fans y terminar Vientos de invierno? Será un pequeño paso que nos acercará al séptimo y último libro de la saga. Necesitamos saber si Daenerys Targaryen se sentará en el trono de hierro, si Bran acabará convertido en árbol, si por la magia de su pluma Ned Stark revivirá (cosa que ansío con desesperación), si Arya se volverá a encontrar con su huargo, si John Snow sabrá quién es su madre (que yo creo que es Lyanna Stark)... Nuestras vidas están necesitadas de la magia de los siete reinos. Llene de fantasía nuestra rutina.

22.11.15

La sangre de los libros. Santiago Posteguillo (ressenya en català)

 Pincha en la bandera para leer la versión en castellano

Conec les novel·les de Santiago Posteguillo, perquè el meu marit n'és un fervent seguidor. A casa tenim totes les seves novel·les històriques: "La trilogía de Escipión", i les dues darreres ,"Los asesinos del emperador" i "Circo Máximo". És un escriptor molt aclamat per la crítica i pel públic espanyol i d'Amèrica Llatina. Segons el meu marit, que és l'entès en novel·la històrica ambientada en la Roma antiga, és equiparable a la mateixa Collen McCullogh, o a l'Adrian Goldsworthy, autors de grans best sellers d'aquesta temàtica.

Quan va sortir aquest llibre, ara deu fer més o menys un any, li vaig comprar de seguida. I la lectura li va durar dues tardes. Me'l va recomanar molt, i em va remarcar que no tenia res a veure amb els que havia llegit de l'autor, ja no només per la seva extensió, molt més curta, sinó pel seu contingut. Però fins fa poc no l'he llegit, i ha resultat una sorpresa enorme. Existeix un llibre anterior del mateix Posteguillo, de títol "La noche que Frankenstein leyó El Quijote", amb la mateixa temàtica i estructura, que llegiré de seguida que en tingui l'ocasió.

Tal com es presenta el llibre, darrere de moltes de les grans obres de la literatura universal hi ha molta més sang de la que ens podríem imaginar: assassinats, judicis, duels, condemnes a mort, vampirs, suïcidis, desaparicions… entre d'altres misteris. 

Els trenta episodis, de breu extensió (unes cinc o sis pàgines), són un passeig literari des de l'antiga Roma, passant per l'Alemanya del segle XV, el Madrid del segle XVI o XVII, el París del XIX, fins a les acaballes del segle XX. Ordenats cronològicament en el temps, es tracta d'anècdotes d'escriptors, explicades de forma molt amena, com si d'un conte es tractés, i on no se'ns revela la identitat de l'autor protagonista fins al final del capítol, fet que ens fa mantenir un gran interès capítol rere capítol. He de confessar que jo també m'hi vaig enganxar fins al moll de l'os, i que em va emocionar descobrir què s'hi amaga darrere del nom d'alguns dels grans escriptors de tots els temps.

És un llibre molt recomanable, ja que, a més de resultar una lectura interessant i entretinguda, ens convida a seguir llegint, i a conèixer autors i obres amb més profunditat. No vull desvetllar de quins autors o llibres es tracta en cada capítol, per no treure-li l'aura de misteri que en Santiago Posteguillo aconsegueix transmetre en cadascun dels episodis, però en el booktrailer del llibre en podem descobrir alguns:



Si us decidiu a llegir-lo, espero que us agradi, i si ja ho heu fet, o heu llegit "La noche que Frankenstein leyó El Quijote", no dubteu a deixar-nos els vostres comentaris.

Web de l'autor

Editorial Planeta
Octubre 2014
222 pàgs.
ISBN: 9788408132424

La sangre de los libros. Santiago Posteguillo (reseña en castellano)


 Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

Conozco las novelas de Santiago Posteguillo, porque mi marido es un ferviente seguidor. En casa tenemos todas sus novelas históricas: "La trilogía de Escipión", y las dos últimas, "Los asesinos del Emperador" y "Circo Máximo". Es un escritor muy aclamado por la crítica y por el público español y de América Latina. Según mi marido, que es el entendido en novela histórica ambientada en la Roma antigua, es equiparable a Collen McCullogh, o Adrian Goldsworthy, autores de grandes best sellers de esta temática.

Cuando salió este libro, ahora hace aproximadamente un año, se lo compré enseguida. Y su lectura le duró dos tardes. Me lo recomendó mucho, y me remarcó que no tenía nada que ver con los que había leído del autor, no sólo por su extensión, mucho más corta, sino por su contenido. Pero hasta hace poco no lo he leído, y ha resultado una sorpresa enorme. Existe un libro anterior del mismo Posteguillo, de título "La noche que Frankenstein leyó El Quijote", con la misma temática y estructura, que leeré en cuanto tenga la ocasión.

Tal como se presenta el libro, detrás de muchas de las grandes obras de la literatura universal hay mucha más sangre de la que nos podríamos imaginar: asesinatos, juicios, duelos, condenas a muerte, vampiros, suicidios, desapariciones... entre otros misterios.

Los treinta episodios, de breve extensión (unas cinco o seis páginas), son un paseo literario desde la antigua Roma, pasando por la Alemania del siglo XV, el Madrid del siglo XVI o XVII, el París del XIX, hasta las postrimerías del siglo XX. Ordenados cronológicamente en el tiempo, se trata de anécdotas de escritores, explicadas de forma muy amena, como si de un cuento se tratara, y donde no se nos revela la identidad del autor protagonista hasta el final del capítulo, lo que nos hace mantener un gran interés episodio tras episodio. Debo confesar que yo también me enganché hasta el tuétano, y que me emocionó descubrir qué se esconde detrás del nombre de algunos de los grandes escritores de todos los tiempos.

Es un libro muy recomendable, ya que, además de resultar una lectura interesante y entretenida, nos invita a seguir leyendo, y a conocer autores y obras con más profundidad. No quiero desvelar de qué autores o libros se trata en cada capítulo, para no quitarle el aura de misterio que Santiago Posteguillo logra transmitir en cada uno de los episodios, pero en el booktrailer del libro podemos descubrir algunos:




Si os decidís a leerlo, espero que os guste, y si ya lo habéis hecho, o habéis leído "La noche que Frankenstein leyo El Quijote", no dudéis en dejarnos vuestros comentarios.

Web del autor

Editorial Planeta
Octubre 2014
222 pàgs.
ISBN: 9788408132424

Rumbos encontrados. Montse Basté (ressenya en català)

Pincha en la bandara para leer la versión en castellano 


L'Ana acaba de fer 40 anys i en fer una valoració de la seva vida s'adona que no té res del que li agradaria tenir-hi i decideix trencar amb el seu matrimoni i buscar alguna cosa que ni tan sols ella mateixa sap a priori el que és. Aquesta recerca la portarà a un rumb desconegut on es coneixerà a si mateixa.

Quan vaig començar a llegir aquesta novel·la no sabia molt bé què anava a llegir. Era la primera vegada que llegia un seebook i, com que aquest en particular pertanyia a la categoria "indie", no tenia molt clar què és el que em trobaria. Un seebook és un llibre que compres a les llibreries però que conté un codi de descàrrega perquè el puguis llegir en qualsevol plataforma digital: reader, ordinador, tauleta. Un seebook indie és aquell que ha publicat un escriptor novell, que no té isbn i que continua sent inèdit. És una nova forma de fer conèixer llibres propis. Si voleu saber més sobre aquesta nova idea (llibres digitals que pots tocar) podeu mirar la pàgina web de Seebook.

En Rumbos encontrados veiem una història amb moltes possibilitats, llegim a una escriptora que ho fa prou bé. El problema és que, en comptes de fer-nos viure la novel·la, ens l'explica. Són massa coses les que succeeixen, cosa que provoca que no puguis deixar de llegir, però no et fa vibrar. Hi ha escenes molt boniques que no permet que visquis per tu mateixa.

Sent absolutament conscient de la dificultat que comporta escriure una novel·la, he de reconèixer que està molt ben estructurada, que els títols estan molt ben pensats i que la història en si és molt interessant. Molt. Però és tan, tan, però tan curta (amb prou feines 200 pàgines) que acabes tenint la sensació que més que llegir una novel·la, simplement te l'han explicat, com si una amiga, mentre prens un cafè t'explica una pel·lícula que ha vist o un llibre que ha llegit.

Crec que jo hagués fet una trilogia: la primera part fins que agafa l'avió, la segona tot el temps que passa al Brasil i la tercera fins al final (que no detallo més per no fer spoilers). En passar tantes coses i condensar-les tant, fa la sensació que, més que viure-les, les enumera, i jo necessito emocionar-me amb les històries: em falta angoixa en l'episodi terrible que viu al Brasil, em falta més sensació de traïció per part de molts personatges, em falta una reconciliació emotiva entre mare i filla, em falta repulsió des de les entranyes pels maltractaments, em falten moltes vivències de l'última part del seu viatge... però el més important és que la llavor de tot això ja hi és, simplement li falten més paraules.

No sé si la Montse Basté llegirà aquesta ressenya, però, si fos així, m'agradaria dir-li que no retrocedeixi en el seu afany, que no contingui la seva escriptura, que es recreï en els detalls perquè el lector pugui formar part de la seva aventura, que ens agafi de la mà i ens mantingui enmig de les escenes que escriu, perquè jo necessito patir, estimar, dubtar i viure amb els personatges perquè la seva història m'arribi al cor. I aquesta novel·la mereix arribar al cor.

I, finalment, gràcies a la Rosa Sala, que em va donar l'oportunitat de conèixer aquesta novel·la.

Si voleu adquirir la targeta Seebook Indie de Rumbos encontrados per 3,49 euros cliqueu aquí.

Blog de l'autora

Rumbos encontrados. Montse Basté (reseña en castellano)


Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 
Ana acaba de cumplir 40 años y al hacer una valoración de su vida se da cuenta de que no tiene nada de lo que le gustaría tener y decide romper con su matrimonio y buscar algo que ni siquiera ella misma sabe a priori lo que es. Esta búsqueda la llevará a un rumbo desconocido donde se conocerá a sí misma.

Cuando empecé a leer esta novela no sabía muy bien qué iba a leer. Era la primera vez que leía un seebook y, como éste en particular pertenecía a la categoría "indie", no tenía muy claro qué es lo que me encontraría. Un seebook es un libro que compras en las librerías pero que contiene un código de descarga para que lo puedas leer en cualquier plataforma digital: reader, ordenador, tablet. Un seebook indie es aquél que ha publicado un escritor novel, que no tiene isbn y que continua siendo inédito. Es una nueva forma de dar a conocer libros propios. Si queréis saber más sobre esta nueva idea (libros digitales que puedes tocar) podéis mirar la página web de Seebook.

En Rumbos encontrados vemos una historia con muchas posibilidades, leemos a una escritora que apunta maneras. El problema es que, en vez de hacernos vivir la novela, nos la cuenta. Son demasiadas cosas las que suceden, lo que provoca que no puedas dejar de leer, pero no te hace vibrar. Hay escenas muy bonitas que no permite que vivas por ti misma. 

Siendo absolutamente consciente de lo difícil que es escribir una novela, he de reconocer que está muy bien estructurada, que los títulos están muy bien pensados y que la historia en sí es muy interesante. Mucho. Pero es tan, tan, pero tan corta (apenas 200 páginas) que acabas teniendo la sensación de que más que leer una novela, simplemente te la han contado, como si una amiga, mientras tomas un café te explica una película que ha visto o un libro que ha leído. 

Creo que yo hubiera hecho una trilogía: la primera parte hasta que coge el avión, la segunda todo el tiempo que pasa en Brasil y la tercera hasta el final (que no detallo más para no hacer spoilers). Al pasar tantas cosas y condensarlas tanto, da la sensación que, más que vivirlas, las enumera, y yo necesito emocionarme con las historias: me falta angustia en el episodio terrible que vive en Brasil, me falta más sensación de traición por parte de muchos personajes, me falta una reconciliación emotiva entre madre e hija, me falta repulsión desde las entrañas por los malos tratos, me faltan muchas vivencias de la última parte de su viaje... pero lo más importante es que la semilla de todo esto ya está, simplemente le faltan más palabras. 

No sé si Montse Basté leerá esta reseña, pero, si así fuera, me gustaría decirle que no ceje en su empeño, que no contenga su escritura, que se recree en los detalles para que el lector pueda formar parte de su aventura, que nos coja de la mano y nos mantenga en medio de las escenas que escribe, porque yo necesito sufrir, amar, dudar y vivir con los personajes para que su historia me llegue al corazón. Y esta novela merece llegar al corazón.

Y, finalmente, gracias a Rosa Sala, que me dio la oportunidad de conocer esta novela.


Si queréis adquirir la targeta Seebook Indie de Rumbos encontrados por 3,49 euros, pinchad aquí.

17.11.15

Si tú me dices gen lo dejo todo. The Big Van Theory (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano


Fa molt temps en un país molt molt llunyà un grup de científics va notar una pertorbació a la força. El concurs internacional organitzat per FameLab arribava per primer cop a Espanya i van entendre que, per fi, després de tot l'esforç amb el qual s'havien cremat les pestanyes a estudiar i a treballar, la seva recompensa era a prop, perquè es convertirien en mestres, era qüestió de buscar als seus propis padawan.

Van recordar alguns dels seus professors (no tots, per sort) quan els miraven des de la tarima a les seves classes i els deien: "La por és el camí cap al Costat Fosc, la por porta a la ira, la ira porta a l'odi, l'odi porta al sofriment. Veig molta por en tu"(Yoda a La Guerra de les Galàxies). És que enfrontar-te a un examen quan no has entès res causa ira, odi i moltíssim sofriment. Por, no, terror absolut. I és per això que, tot i que el professor Charles Xavier li diu a Lobezno que "de vegades la ment necessita descobrir la veritat per si mateixa", ells van considerar que tampoc estava malament donar un cop de mà de tant en tant.

Amb aquesta teoria (o teorema o axioma?) van preparar els seus monòlegs i van esperar que a través de l'humor els seus coneixements científics es poguessin divulgar a tothom, fins i tot a aquells de nosaltres que vam escollir lletres perquè no hi havia manera amb les mates.

Disposats a posar en pràctica una de les veritats d'Spock: "Les necessitats de la majoria superen les necessitats de la minoria o fins i tot les d'un sol", s'han recorregut Espanya amb la seva "Van" (furgoneta) i han repartit sapiència i humor a mans plenes (en teatres, instituts, bars, metro, museus...). I és clar, després de l'èxit en teatre, televisió i ràdio, van decidir també provar amb la publicació d'un llibre.

Què trobem en Si tú me dices gen lo dejo todo? Doncs la transcripció de vint-i-cinc monòlegs científics amb els quals et riuràs moltíssim.

I ja que "Una mala òrbita la té qualsevol" (primer títol que van escollir per a aquest llibre encara que posteriorment es va descartar), després d'aquests vint-i-cinc monòlegs trobem vint-i-cinc explicacions més serioses (o no, com ells mateixos diuen) del que han dit en els monòlegs. Us pensàveu que era impossible riure amb veritats científiques com a punys? Doncs us riureu i comprovareu que, tot i que en clau d'humor, tot el que diuen és cert.

La tipografia és interessant perquè barreja dibuixets, cursives, negretes i onomatopeies amb el text, cosa que el fa menys dur a primera vista i convida a submergir-te en el que diu, perquè una vegada que comences, ja estàs perdut... voldràs llegir més. Pots deixar el llibre a la cuina, per llegir un monòleg mentre esmorzes, o al menjador, per llegir mentre et prens el cafè (l'extensió de cada monòleg és ideal per omplir aquests minuts), però no et recomano que el deixis a la tauleta de nit, si esperaves agafar la son amb una lectura avorrida no ho aconseguiràs!

I ara, de bon rotllo, d'acord? però... a mi em falta alguna cosa. És clar, potser és que el fet que l'Elisabet Prats, membre de The Big Van Theory (actualment Big Van), sigui la meva germana fa que sàpiga més coses, més detalls, més anècdotes de tota aquesta aventura que he vist néixer, madurar i créixer emocionant-me i gaudint cada pas... però... en fi... no creieu que per acabar el llibre hauria quedat genial que incloguéssiu el "Rap"? Acabeu el llibre... i ja està? Si us plau, nois! Poseu-lo com a comentari, enllaceu el vídeo, afegiu-lo en una propera edició revisada, però, si us plau, no deixeu de delectar-nos amb el rap que us vau inventar. Ara mateix adolescents de tot el país han trobat un motiu per estudiar ciència, perquè el procés d'aprendre pot ser un horror, però saber coses i que a més tinguin gràcia és un puntàs.

A veure, espera, és que encara no has sentit parlar de Big Van? Doncs ja ha arribat moment que sàpigues de les seves aventures. Pots tafanejar la seva pàgina web i després pots comprar-ne el llibre. Així que els coneguis una mica tindràs unes ganes boges d'assistir a un espectacle seu: físics, matemàtics, astrònoms, químics... tots et faran riure i de tots aprendràs alguna cosa. "Llarga vida i prosperitat" (Spock) a Big Van.


Vols saber què opina l'equip de Big Van d'aquesta ressenya? Clica aquí.

Si tú me dices gen lo dejo todo. The Big Van Theory (reseña en castellano)

 
Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

Hace mucho tiempo en un país muy muy lejano un grupo de científicos notó una perturbación en la fuerza. El concurso internacional organizado por FameLab llegaba por primera vez a España y entendieron que, por fin, después de todo el esfuerzo con el que se habían quemado las pestañas a estudiar y a trabajar, su recompensa estaba cerca, porque se iban a convertir en maestros, era cuestión de buscar a sus propios padawan.

Recordaron a algunos de sus profesores (no a todos, por suerte) cuando les miraban desde la tarima en sus clases y les decían: "El miedo es el camino hacia el Lado Oscuro, el miedo lleva a la ira, la ira lleva al odio, el odio lleva al sufrimiento. Veo mucho miedo en ti" (Yoda en La Guerra de las Galaxias). Es que enfrentarte a un examen cuando no has entendido nada causa ira, odio y muchísimo sufrimiento. Miedo, no, terror absoluto. Y es por ello que, aunque el profesor Charles Xavier le dice a Lobezno que "a veces la mente necesita descubrir la verdad por sí misma", ellos consideraron que tampoco estaba mal echar una mano de vez en cuando.

Con esta teoría (¿o teorema o axioma?) prepararon sus monólogos y esperaron que a través del humor sus conocimientos científicos se pudieran divulgar a todo el mundo, incluso a aquellos de nosotros que escogimos letras porque no había manera con las mates.

Dispuestos a poner en práctica una de las verdades de Spock: "Las necesidades de la mayoría superan a las necesidades de la minoría o incluso a las de uno solo", se han recorrido España con su "Van" (furgoneta) y han repartido sapiencia y humor a manos llenas (en teatros, institutos, bares, metro, museos...). Y claro, después del éxito en teatro, televisión y radio, decidieron también probar con la publicación de un libro.

¿Qué encontramos en Si tú me dices gen lo dejo todo? Pues la transcripción de veinticinco monólogos científicos con los que te reirás un montón. 

Y ya que "Una mala órbita la tiene cualquiera" (primer título que escogieron para este libro aunque posteriormente se descartó), después de estos veinticinco monólogos encontramos veinticinco explicaciones más en serio (o no, como ellos mismos dicen) de lo que han dicho en los monólogos. ¿Os pensabais que era imposible reír con verdades científicas como puños? Pues os vais a reír y vais a comprobar que, aunque en clave de humor, todo lo que dicen es cierto.

La tipografía es interesante porque mezcla dibujitos, cursivas, negritas y onomatopeyas con el texto, lo que lo hace menos duro a primera vista e invita a sumergirte en lo que dice, porque una vez que empiezas, ya estás perdido... vas a querer leer más. Puedes dejar el libro en la cocina, para leer un monólogo mientras desayunas, o en el comedor, para leer mientras te tomas el café (la extensión de los monólogos es ideal para llenar estos minutos), pero no te recomiendo que lo dejes en la mesilla de noche, si esperabas conciliar el sueño con una lectura aburrida ¡no lo vas a conseguir! 

Y ahora, de buen rollo, sin acritud, ¿eh? pero... a mí me falta algo. Claro, quizás es que el hecho de que Elisabet Prats, miembro de The Big Van Theory (actualmente Big Van), sea mi hermana hace que sepa más cosas, más detalles, más anécdotas de toda esta aventura que he visto nacer, madurar y crecer emocionándome y disfrutando de cada paso... pero... en fin... ¿no creéis que para acabar el libro hubiera quedado genial que incluyerais el "Rap"? Acabáis el libro... ¿y ya está? ¡Por favor, chicos! Ponedlo como comentario, enlazad el vídeo, incluidlo en una próxima edición revisada, pero, por favor, no dejéis de deleitarnos con el rap que os inventasteis. Ahora mismo adolescentes de todo el país han encontrado un motivo para estudiar ciencia, porque el proceso de aprender puede ser un horror, pero saber cosas y encima que tengan gracia es un puntazo. 

A ver, espera, ¿es que tú aún no has oído hablar de Big Van? Pues ya ha llegado momento de que sepas de sus andanzas. Puedes cotillear en su página web y después puedes comprar su libro. En cuanto los conozcas un poco tendrás unas ganas locas de asistir a un espectáculo suyo: físicos, matemáticos, astrónomos, químicos... todos te harán reír y de todos aprenderás algo. "Larga vida y prosperidad" (Spock) a Big Van.


¿Quieres saber qué opina el grupo Big Van de esta reseña? Pincha aquí.

15.11.15

Presentació de Vanderbilt Avenue, d'Anna Casanovas


 Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 


El 13 de novembre de 2015, a les 7 de la tarda teníem una cita al Corte Inglés de Portal de l'Àngel amb l'Anna Casanovas, l'escriptora de Vanderbilt Avenue.

A la taula estaven l'Elisa, de l'editorial Harper Collins, l'escriptora Núria Llop, autora de La diosa de mi tormento i La joya de mi deseo, i l'Anna Casanovas.

La Núria comença la presentació dient que l'Anna Casanovas porta una trajectòria de deu anys i que cada vegada se la nota més madura en la seva prosa. Fa un resum de l'argument de la seva nova novel·la i afegeix que està molt ben construïda. Ens fa una lectura d'unes línies de la novel·la, que al meu parer estan molt ben triades, perquè ens ensenya com l'Anna Casanovas descriu la desesperació d'un personatge que en el seu divuitè aniversari pren una decisió extrema: "Avui faig divuit anys i acabo de perdre el meu futur [...]. "

Comenta que la novel·la està escrita en primera persona, sigui el protagonista la Siena o en Jack, però que, quan anem al passat, el narrador és omniscient, algú que no forma part de la història, però que ho sap tot.

Afegeix que en Jack trobem un personatge molt masculí. Una cosa certament difícil per a una escriptora de novel·la romàntica que està més centrada en els pensaments i sentiments d'una dona. En Jack no trobem a un estereotip masculí des del punt de vista femení, sinó que trobem a un veritable home.


L'Anna agraeix la lectura de la Núria i parla d'en Jack. Després d'escriure Las reglas del juego, en què el seu protagonista masculí ho té tot, volia començar una novel·la en el pitjor moment del personatge. Fins ara els seus personatges masculins eren triomfadors, amb en Jack s'enfronta a tot un perdedor. En Jack pren una decisió correcta, però des de fora no ho sembla. El seu entorn no ho creu així. És un noi molt traumatitzat que no ha pres aquesta decisió per bondat, sinó per una qüestió purament egoista: necessita conèixer el seu passat, i tota la resta no li importa. Quan coneix a la protagonista femenina, la Siena, encara sembla encaixar menys en aquest món.

L'Elisa diu que en Jack trobem un personatge molt complex que posa per davant als altres abans que les seves pròpies necessitats.

L'Anna contesta que no hi ha personatges bons i personatges dolents. Tots estan barrejats. Dins del gènere romàntic s'ha superat ja el personatge "cartró" que no evoluciona. Ara mateix tenim personatges que ens mostren molts matisos.

La Núria pregunta quin és el motiu d'escollir aquesta època.

L'Anna respon que portava molts anys volent escriure sobre aquesta època. Li fascinen les pel·lícules de Francis Ford Coppola i que aquesta època li sembla complicada. Els EUA rebia moltíssims emigrants italians amb problemes. Abans l'idioma era una autèntica barrera. Els italians arribaven als EUA sense parlar ni una sola paraula d'anglès i sense diners. La lògica els portava al que coneixien: el barri italià, Little Italy, on, casualment, hi havia la màfia. És evident que ells no tenien intenció de fer-se gàngsters, però sí que és cert que aquest era l'ambient al qual es dirigien. La comunitat italiana els acollia com si fossin part de la família.

Confiava que a les lectores els agradés una història d'amor ambientada entre gàngsters. Ara falta explicar les històries dels seus amics, en Nick i la Sandy.

La Núria comenta que hi ha detalls molt simbòlics. Per exemple el fet de passar-se una moneda de mà en mà entre els tres significa "amistat".

L'Anna diu que no sabia que existia aquest simbolisme i que simplement li semblava un bon exemple per demostrar l'amistat que els unia. En Nick, la Sandy i en Jack són més que amics. Els uneix la necessitat. Són família encara que no de sang. En Jack es castiga ell mateix perquè creu que, quan passa la moneda, mai la va tornarà a rebre. Aquesta amistat és bonica, però també és necessària, perquè és l'única cosa bona que Jack va tenir en la seva infància per poder redimir-se.

L'Elisa diu que Siena és la neboda del cap de la màfia. És dolça, està protegida i no pot fer moltes coses, però en realitat és molt valenta. És qui dóna la informació de l'assassinat perquè ho investiguin.

L'Anna ens explica que la Siena havia de connectar amb les lectores. Havia de ser una noia forta. El seu passat tràgic no la va enfonsar. És una noia que prefereix morir havent viscut. En Jack necessitava una noia forta, amb cervell, que li pogués plantar cara.

L'Elisa apunta que en Jack no és capaç d'apartar la Siena del seu costat.

L'Anna ens diu que la Siena és prou llesta per demanar ajuda per aconseguir el que vol. És capaç de manipular-los a tots. Quan va arribar a Nova York, encara que havia patit una pèrdua terrible, mai es va considerar una víctima, ni va actuar com a tal.

L'Elisa diu que Vanderbilt Avenue és una novel·la molt visual. Un es fica en la història i fins i tot s'imagina una pel·lícula de la novel·la amb la música de violí de la Siena com a banda sonora.

L'Anna exclama: "Tant de bo!" No volia fer un llibre d'història, sinó que volia transmetre sensacions. Per exemple volia que ens veiéssim al bar, sense aclaparar amb massa detalls. Les cançons de violí li encanten i la fan plorar. Per això fa que la Siena lluiti per seguir tocant. L'Anna ens diu que té debilitat per les professores de música.

L'Elisa comenta que la música és un contrapunt que la lliga al seu passat, a la seva mare concretament, ja que també tocava el violí.

La Núria ens especifica que pràcticament no hi ha descripcions (la qual cosa agraeix). I que, quan anem al passat, et fiques a la història dels pares d'en Jack (una història escrita en cursiva) i que ens fa comprendre més a en Jack.

L'Anna explica que, quan es va començar a documentar per escriure aquesta novel·la, va haver de parar perquè li va semblar tan interessant tot el que trobava que va pensar que mai començaria a escriure. Hi ha detalls de la novel·la que són reals, tot i que la història és completament inventada. Va existir el vaixell que portava els italians a Nova York, és cert que havien d'estar abans a l'illa d'Ellis, és cert que l'Al Capone era a la presó en l'època en què es desenvolupa la novel·la, fins i tot els noms dels personatges estaven en les llistes de passatgers del vaixell. És interessant constatar que, quan els immigrants italians arribaven a Nova York, no volien entrar a la màfia, però era normal que volguessin viure al barri on estaven els seus compatriotes.

L'Elisa comenta que la història de la màfia és molt interessant i que els personatges estan molt ben definits. La novel·la té cops impactants i fins i tot un fantasma que ve del passat.

L'Anna confirma que l'entorn que crea és impactant perquè tot el que els passa ho és. Ell torna al barri després de deu anys per resoldre un assassinat. La relació entre la Siena i en Jack és sincera des del principi. Ell intentarà ficar a l'oncle de Siena a la presó i ella intentarà descobrir qualsevol cosa per lliurar al seu oncle que el tanquin. Per tant, la relació que comencen ambdós saben que no pot durar. Ell segurament serà promocionat a la policia i ella seguirà sent la neboda del cap de la màfia.

S'obre torn de preguntes.

Primera pregunta: Per què aquest títol?

L'Anna diu que amb el mapa de Nova York de l'època va buscar un carrer que tingués al costat una estació d'autobusos que pogués treure en Jack ràpidament del barri. En Jack no deixa de tenir la sensació que és un impostor i necessita una via de fugida ràpida. El seu apartament està pràcticament buit i ja fa tres anys que hi viu. Està preparat per tancar la porta i fugir sense més ni més i sense haver de deixar res enrere. Es van plantejar traduir "Avenue", però actualment tenim un coneixement suficient de l'anglès per incorporar aquesta paraula i que quedi bé.

Segona pregunta: Luciano sembla ser una persona freda, controladora, que marca molt les distàncies. Hi haurà una novel·la de Luciano?

L'Anna contesta que en les seves properes novel·les es parlarà de la història del Luciano i també d'Anderson. Tot i que la segona novel·la se centrarà en la història d'en Nick, que part coincideix en el temps amb Vanderbilt Avenue, i part d'ella serà després de la seva conclusió.

L'Elisa repeteix la idea d'una novel·la visual amb objectes clau: cartes, fotografies, la moneda, l'objecte personal de la Siena...

L'Anna respon que l'objecte personal de la Siena sí que és un símbol fet a propòsit, però que els altres símbols han sorgit sense més ni més. Creu que guardar objectes personals humanitza els personatges, potser perquè ella mateixa ho fa també.

Tercera pregunta: La Sandy desapareix?

L'Anna respon un contundent: "noooooo!" Però comenta que realment quan va escriure la novel·la no va ser conscient del poc que sortia aquest personatge. Quan en Jack se'n va talla en sec. Ell se sent un traïdor, però en Nick i la Sandy se senten abandonats. La Sandy serà la protagonista de la tercera novel·la.

La Núria comenta que és habitual en les novel·les romàntiques que es facin sagues.

Comentari d'una persona que diu que li han agradat els agraïments al lector que l'escriptora dedica a la novel·la.

L'Anna diu que agraeix que els lectors la llegeixin. Que recorda les observacions que li fan perquè corregeixi certes coses i les aplica a altres novel·les. Agraeix igualment que li facin ressenyes dels seus llibres.

Comentari d'una altra persona que diu que els seus llibres són sobretot elegants.

L'Elisa descriu la prosa d'Anna dient que utilitza un llenguatge senzill que arriba al lector. I que en aquesta novel·la hi ha un contrast molt pronunciat entre els sentiments tendres i romàntics i el món violent de la màfia.

L'Anna concreta que ella és capaç de canviar de personatges, d'ambients, d'històries, però que vol seguir sent ella. Que els lectors puguin reconèixer-la mentre llegeixen les seves novel·les.

Un altre comentari diu que hi ha escenes molt brusques i que en Jack utilitza el seu físic per castigar la Siena.

L'Anna confirma que efectivament és així. El personatge ha de ser creïble i que les escenes més sensuals havien de tenir un punt de violència que en Jack utilitza tant per castigar la Siena com per castigar-se a ell mateix.

L'Elisa pregunta sobre el seu personatge favorit.

L'Anna respon que és en Luciano.


El bloc La teva lectura i la meva comenta que considera la professora de piano un dels personatges secundaris més ben perfilats que hagi llegit en moltes novel·les, ja que l'escriptora aconsegueix amb poques línies que el lector se de compte dels dilemes morals als quals s'enfronta.

La Núria corrobora aquesta impressió.

L'Anna agraeix el comentari.

L'Elisa anuncia que a l'abril sortirà la segona part de la novel·la i que al setembre es publicarà la tercera. I que a finals de novembre o principis de desembre sortirà un llibre en paper de relats curts, Cócteles, d'Anna Casanovas, Claudia Velasco, J. de la Rosa i Caroline March.

L'última pregunta és sobre la publicació de la segona part de Malditos Bastardos.

L'Anna respon que ja ha acabat el llibre però que falta una altra correcció i revisió. Ens explica els seus dubtes sobre si, després de tant de temps des que va sortir la primera part, la segona es vendrà bé. A la qual cosa els assistents asseguren que sí. Ens comenta que, quan es va decidir pel títol, a l'editorial li van posar certes objeccions, perquè no consideraven que fos massa adequat, però que ella els va convèncer perquè era el nom d'un grup musical.



Després de tota aquesta xerrada ens aixequem, parlem i l'Anna ens signa els exemplars de Vanderbilt Avenue.

Una tarda estupenda i meravellosa on vaig tenir l'oportunitat de conèixer una escriptora a qui m'encanta llegir i una altra escriptora a qui començaré a conèixer. Un petó a les dues.



Voleu saber què pensa l'Anna Casanovas, la Núria Llop i l'Editorial Harlequín sobre aquesta crònica? Clica aquí.


Presentación de Vanderbilt Avenue, de Anna Casanovas


Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

El 13 de noviembre de 2015, a las 7 de la tarde teníamos una cita en el Corte Inglés de Portal de l'Àngel con Anna Casanovas, la escritora de Vanderbilt Avenue.

En la mesa estaban Elisa, de la editorial Harper Collins, la escritora Núria Llop, autora de La diosa de mi tormento y La joya de mi deseo, y Anna Casanovas.

Núria empieza la presentación diciendo que Anna Casanovas lleva una trayectoria de diez años y que cada vez se la nota más madura en su prosa. Hace un resumen del argumento de su nueva novela y añade que está muy bien construida. Nos hace una lectura de unas líneas de la novela, que a mi parecer están muy bien elegidas, porque nos enseña cómo Anna Casanovas describe la desesperación de un personaje que en su decimoctavo cumpleaños toma una decisión extrema: "Hoy cumplo dieciocho años y acabo de perder mi futuro [...]."