LA MARCA DE LA SANGRE, de la Patricia Cornwell (ressenya en català)

SINOPSI

Amb motiu del seu aniversari, la doctora Kay Scarpetta es disposa a volar a Miami amb el seu marit quan descobreix set monedes a la paret del darrere de casa seva de Cambridge. Es tracta d’un joc infantil? I en aquest cas, per què totes les monedes són de 1981 i tan brillants com si acabessin d’encunyar-les? Tot d’una sona el seu mòbil i el detectiu Pete (i no Steve) Marino la informa que s’ha comès un assassinat a cinc minuts de distància: un professor de música de l’institut ha rebut un precís tret quan estava descarregant aliments del cotxe. Ningú va veure ni va sentir res.

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano 

AUTOR Patricia Cornwell

TÍTOL La marca de la sangre

(Kay Scarpetta #22)

EDITORIAL Ediciones B

ANY PUBLICACIÓ 2016

PÀGINES 429

GÈNERE novel·la negra, patologia forense

OPINIÓ PERSONAL

La Patricia Cornwell inicia amb La marca de la sangre (la novel·la número 22 després de la publicació de Post mortem a 1990) una sèrie protagonitzada per la Kay Scarpetta, el Benton Wesley, el Pete Marino i la Lucy Farinelli.

Tinc el costum de mirar de dalt a baix els llibres en paper que em compro (en digital és una mica més complicat) i aquest em va sorprendre per molts aspectes. Sort que sóc incondicional de la sèrie Kay Scarpetta...

A la sinopsi confonen el nom del nostre investigador més mal educat (escriuen Steve en comptes de Pete) i ens desvetllen un detall important (que a mi, fidel seguidora de la sèrie em va portar directament a saber qui era l’assassí) en un gènere on els spoilers són nefastos. En un thriller és important no saber qui és el dolent fins que l’escriptora t’ho vulgui mostrar! Així que, em sap molt de greu, però punt més que negatiu per aquest motiu.

Entrant en el fons de la novel·la, puc dir que la Patricia Cornwell no defrauda (bé, no defrauda en la sèrie Kay Scarpetta, perquè la trilogia Andy Brazil & Judy Hammer és terriblement dolenta. Fent un esforç suprem vaig arribar a la meitat del segon llibre. el tercer no vaig poder ni començar-lo).

Us puc dir que aquest llibre és molt bo, com tots els anteriors, però no és ni de bon tros el millor. Per a mi les novel·les en què el Benton és mort i la Kay ha de seguir perseguint le loup garou per Baton Rouge i com acaba tot (no us diré res, tranquils) difícilment es podran superar: Identidad desconocida, El último reducto i La mosca de la muerte són tres novel·les magistrals que et mantenen en una tensió contínua i tenen un final absolutament inesperat.

Què fa que les novel·les protagonitzades per la Kay Scarpetta siguin absolutament elegants i humanes en comptes de esperpèntiques i gore? (Recordeu que estem parlant d’un thriller on la protagonista és patòloga forense, on es descriuen amb minuciós detall autòpsies, escenes del crim, assassinats i tortures.) Doncs el respecte absolut cap a la mort, la nul·la tolerància a qualsevol broma que es pugui fer a la seva sala de necròpsies i l’abundant informació sobre avanços tècnics sobre la matèria. Tot això amanit amb una humanitat extrema en què la lluita del bé contra el mal és una cosa palpable i tangible, i amb l’afegit del creixement tant personal com grupal de les relacions entre els quatre membres d’aquest grup.

A La marca de la sangre ens trobem un ritme completament diferent, al meu parer una mica lent, ja que més de les dues terceres parts del llibre ocorren en un sol dia. Després hi ha un "Dos dies després" i l’última part conclou en dos dies més. És a dir, la seqüència temporal d’aquesta novel·la és de 5 dies des que comença fins que acaba. El problema és que no conclou i ens deixa, com era previsible, amb ganes que es publiqui el proper al més aviat possible.

L’argument és impecable, però no així l’elecció de l’assassí, que no us puc desvetllar, i que em sembla d’una falta d’imaginació extraordinària. Espero que en les pròximes novel·les sapiguem el perquè d’aquesta elecció.

Què m’ha faltat? Més Scarpetta, que en aquesta novel·la l’he vist mesurada i recelosa, i no l’he vist desplegar el seu art.

Així que, fans de la sèrie, tenim davant nostre una nova lluita de la doctora Scarpetta que promet.

Si encara no coneixeu la cap de patologia forense de Virgínia, no comenceu amb aquest, aneu al primer (Post mortem) i comenceu a gaudir d’una lectura diferent i extraordinària.