17.12.17

RESSENYA EL OLOR DE TU RECUERDO, de la Lidia Herbada


SINOPSI
On aniran les històries pendents que un cop oblidem?
Una història d'embolics familiars, un gran amor oblidat, un secret guardat durant anys al calaix 57 d'un vell xifonier.
La vida d'Belma Vento, fotògrafa de Google Maps, dóna un gir inesperat el dia que descobreix per casualitat que en un vell moble familiar s'amaga una misteriosa nota arrugada.
El lector viatjarà als anys 60 de la mà de Belma cap al seu passat familiar per recuperar la història de la seva vida, que en un temps no molt llunyà es va creuar amb el grup que va revolucionar la música: The Beatles.




FITXA
El olor de tu recuerdo
Lidia Herbada
Publicació: 2017, Harlequin
Gènere: Narrativa

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano


OPINIÓ PERSONAL

📓 El olor de tu recuerdo, de la Lídia Herbada, és una novel·la que es cou a foc lent. Comença situant en una història amb uns personatges que desprenen solitud. Cada un vivint el que li ha tocat en aquesta vida, però amb uns anhels amagats que ens descobriran de mica en mica que estar a gust amb els qui ens envolten és molt important, però que estar tranquil i satisfet amb un mateix és essencial per ser feliç. Que la felicitat neix de dins.

📓 Novel·la romàntica? No sembla un argument massa romàntic, no creieu? Aquesta novel·la s'ha catalogat com a romàntica, sí, però al meu parer no ho és en absolut. Per què? Doncs perquè no segueix els patrons habituals de la romàntica, ni el ritme, ni l'estructura, ni la resolució, ni tan sols el conflicte és de caràcter romàntic. Així que, després d'aquesta rotunda declaració, quina etiqueta li posem a El olor de tu recuerdo? Doncs, en la meva humil opinió, es tracta de narrativa, en la qual el tema principal és la recerca de la felicitat personal que adorna amb un misteri que cal descobrir. La Lidia Herbada ens planteja aquesta qüestió en diversos fronts oberts que es contraposen entre ells. Vegem alguns d'ells:

📓 Record i oblit. Amb dos elements contraris ens traça una trama que va del record recurrent i obsessiu de la Belma a l'oblit provocat que ha sumit en la foscor a la Carmen, la mare de la Belma. I els dos fan mal. Fa mal no poder passar pàgina. Fa mal no recordar qui eres.

📓 Passat i present. El passat dels anys 60, de la història de la Carmen. El present de la Belma. Com ja he dit en moltes de les meves ressenyes, aquesta estructura no m'agrada gaire, prefereixo l'estructura clàssica lineal d'inici-nus-desenllaç, però en aquest cas els capítols que ens porten al passat no són gaires i s'utilitzen com a recurs per explicar-nos per on van els trets. El que ens porta a una altra dicotomia: el caràcter tan diferent entre mare i filla.

📓 Rebel·lia i conformitat. La Carmen és l'encarnació de la rebel·lia dels anys 60. Viu amb un pare autoritari i dictatorial. És capaç de lluitar per la seva independència (estudis, Liverpool, Josele) i per la seva pròpia felicitat. La Belma és gairebé el contrari, és el resultat dels capricis del destí (la deixa un xicot, se'n va a viure amb un altre sense estar del tot conveçuda...). Però el personatge que més m'ha agradat és la mare de la Carmen. Aquesta dona no pot més que sobreviure als designis del seu dèspota marit, però amb tot és capaç de trobar força i valentia per donar una escletxa d'esperança per a la seva filla. No lluita per la seva pròpia felicitat, lluita per la felicitat de la seva filla (paper rescatat i amagat, convèncer el seu marit perquè la Carmen pugui estudiar...). Sense cap dubte és el personatge que més força i més maduresa té de tots... encara que l'escriptora el deixa en un segon pla gairebé sense pes argumental.

📓 Veritat i mentida. Aquest apartat podria ser llarguíssim. I difícil d'explicar sense córrer el risc de fer spoilers. Ho intentaré: què es pot explicar i què es pot amagar? Et pertanyen els secrets dels altres? On es traça la línia entre amagar i mentir? La veritat ha de ser ventilada encara que faci mal? No us puc dir més sense revelar massa. Podria seguir, de veritat, aquesta novel·la té molts matisos per explorar, però us ho deixo a vosaltres. Llegiu i busqueu tot el que ens vol mostrar l'escriptora.

📓Els personatges. Són tan particulars, tan estranys, que se m'han semblat irreals i alhora quotidians. A més, mai responen el que el lector intueix que poden arribar a dir. Res és predictible. Sorpresa rere sorpresa. Estem acostumats a llegir una novel·la i que reaccionem als personatges. Que els tinguem mania, que els odiem, que ens enamorem, que ens provoquin tendresa... Aquí no he trobat res d'això. Únicament he sentit admiració per la mare de la Carmen. Però els altres personatges és com si no fossin importants per a la història.

Tant se val que la protagonista sigui guapa, lletja, ordenada, caòtica, maniàtica, dolç, harpia o estúpida. Per a aquesta trama és absolutament indiferent. És igual. El que ens explica l'escriptora ens parla de sentiments universals que no estan encotillats en un caràcter o físic específic: la cura d'una mare desvalguda, la convivència de dues persones en un pis minúscul, les hores compartides amb un company de treball amb el qual passes molt de temps però que si deixessis la feina segurament no tornaries a veure, els desitjos interns de cada persona que potser no exterioritzes mai i que es van podrint dins, les petites obsessions que ens fan sentir que la nostra vida no és només rutina...

Solitud. Els protagonistes m'han provocat la sensació de solitud. Tots els secrets que guarden, les seves preocupacions, les seves aspiracions... els deixen sols contra el món. I, en aquest marc, qualsevol mostra de tendresa es magnifica, t'arriba directa al cor, com passa a la vida real, ja que poques vegades som receptors d'un gran gest per part dels nostres amics, o familiars, i són els petits detalls els que ens fan saber que algú ens estima.

Les històries que coneixem en la nostra vida real tan sols són retalls de les vides d'altres persones, i la Lidia Herbada ens mostra també aquesta realitat. Així doncs, no coneixem en profunditat a cap personatge, el que pitjor parat surt és el company de treball de la Belma, el Marcos, tot i que ens ajuda a comprendre el grau de culpabilitat que arriba a tenir la Belma a Grècia. Totes les històries queden obertes i la Belma sent la necessitat de tancar-les.

Dit això, us confesso un secret: la protagonista m'ha caigut fatal.

📓 Els diàlegs. Són una de les claus diferenciadores de l'escriptora, el seu segell. El que la distingeix amb un estil propi. La majoria són curts, sense detalls que contextualitzin les emocions dels personatges. Així que, sense els comentaris propis que van guiant el lector, els diàlegs estan desproveïts d'emocions, i, sense les emocions, el lector té la sensació de llegir una mica a cegues.

Però el millor és que la Lidia Herbada condueix teves emocions per on ella vol que vagis... tot i que sembla que et deixa absolutament al teu aire:

"... dónde podría localizarla.
-Se fue a vivir a Santorini.
-¿En Grecia?
-Eso ya no lo sé."

📓 Els objectes. Tindran un pes important en la història. Ja que és l'única manera que la mare de la Belma, la Carmen, es connecti amb les persones que l'envolten (el barret marró de la Belma, per exemple). I és un objecte: el xifonier el que serà el dipositari d'un secret que la Belma descobrirà anys més tard. Aquest xifonier és el que comença i acaba la trama. Un objecte és el que té el privilegi de destacar. I el Sebastián, el noi de la Belma, és qui s'encarregarà d'embellir-lo...

📓La pregunta important que ens fa aquest llibre és qui som sense els nostres records? Qui som nosaltres per decidir sobre el que ha de saber o no una altra persona sobre ella mateixa? La Belma vol que la seva mare tingui records sobre el seu propi passat. Però és la mateixa Belma la que no vol que el Sebastián sàpiga qui és el Ciro per a ella. Una altra contradicció... o no?

📓Conclusió. M'ha agradat molt aquesta novel·la. És diferent i això ja és important. La Lidia Herbada té un estil propi que us animo a conèixer. La protagonista ens mostra la necessitat de tancar històries que van quedar pendents. Voleu saber per què la Carmen no recorda el seu passat? Voleu saber què s'amaga al xifonier? Doncs només heu d'obrir el llibre i submergir-vos en la seva lectura.

Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar el llibre, punxeu l'enllaç:

4 comentaris:

  1. Hola!
    Que curiós que publiqueu les ressenyes tan en català com en castellà, m'encanta! :) No coneixia el llibre i sembla el tipus de lectura que m'agrada, doncs al contrari que a tu Carme, a mi si m'agraden les lectures amb dues línies temporals. Em quedo amb que els personatges no son importants, que la novel·la ens parla de sentiments.
    Un petó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Lit. Sí, em penso que som l'únic (si n'hi ha d'altres no els conec) que tenen un blog bilingüe. És una feinada de por però ens fa il·lusió. Si t'agrada llegir llibres en català, en vaig fer la ressenya d'un que et pot interessar (també escrit en dues línies temporals) "Des del balcó", de la Teresa Muñoz. I un altre que em va agradar molt i que va guanyar un premi Titania és "Herbarium, las flores de Gideón" de l'Anna Casanovas; també escrit en dues línies temporals. D'aquest últim també tenim al blog la crònica del club de lectura que vam fer amb l'escriptora, per si t'interessa llegir-ho. Un petó i fins aviat

      Elimina