18.1.18

RESSENYA "NOSALTRES DOS", del Xavier Bosch


SINOPSI
»L’amistat deu ser això: els lligams invisibles amb algú que fa quinze anys que no has vist i és com si hi haguessis parlat abans-d’ahir».
El Kim i la Laura es coneixen a la universitat. Venen de mons molt diferents. Ell, seductor i despreocupat, és fill d'un hoteler del passeig de gràcia de Barcelona. Ella, de Banyoles, és senzilla, idealista i sap que la vida es basa en els detalls. Junts riuen, es diverteixen i, units pel vincle de l'amistat, superen els esculls del destí. Malgrat els seus camins divergents, saben que sempre hi són per ajudar-se. Tant se val la distància. Tant se val que triguin molt de temps a retrobar-se. Són dos amics, com n'hi ha pocs, a prova de tot.
És possible l'amistat entre un home i una dona?

FITXA
Nosaltres dos
Xavier Bosch
Publicació: 2017, Columna
Gènere: Narrativa

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano


OPINIÓ PERSONAL

📓 Nosaltres dos, del Xavier Bosch, és una novel·la que m'ha agradat molt. I això és el primer que us vull dir. La Neus (la meva companya de blog) m'havia recomanat que llegís en Xavier Bosch, i a través de la plataforma Nubico hi vaig tenir accés. He llegit la versió en català i en castellà. Deixeu-me que us digui que les expressions genuïnes, els modismes ("trobut", per exemple) i els girs tan de casa nostra es poden traduir, sí (com es passa fent la protagonista, la Laura, durant tota la seva vida), però no arriben al cor de la mateixa manera. I que consti que la traducció és molt bona (felicitats, Josep Escarré), però si teniu la sort de conèixer el català, no en dubteu. A més de la trama, de la qual ara en parlaré, gaudireu de cada paraula d'una manera molt especial.

📓 Cita. "Mai no ens banyem dues vegades al mateix riu". Heràclit d'Efes. Aquesta és la frase en què es basarà tota la novel·la. I és un pensament que em fascina especialment. Cadascun de nosaltres neix amb un caràcter marcat, però els esdeveniments de la vida ens van canviant, reforçant, atenuant... ens fan ser diferents. Amb una mica de sort, madurarem; si no, i no avancem, farem el ridícul, semblarà, fins i tot, que reculem. La ingenuïtat als 18 o als 20 encara pot ser entendridora... però... i als 50? Què és el que hem de deixar anar pel camí i què és el que no podem perdre? Quantes preguntes que ens fas fer-nos Xavier Bosch... 

Amb aquest canvi gradual de les nostres prioritats, dels nostres gustos, de la nostra manera de veure les coses, hi ha algun moment idoni perquè passin les coses? El mateix fet, si s'esdevé en etapes diferents de la nostra vida, pot tenir un resultat diferent? Doncs sí. És clar (em segueixo resistint a escriure-ho com l'escriptor "esclar", tot i que em sembla molt més lògic tenint en compte com ho pronunciem). No s'encara igual la mort d'una mare als 4 anys, que als 10, que als 50. No és el mateix un embaràs als 15, que als 30 o als 40. No celebres igual un aniversari als 5, als 18 o als 50. És el mateix fet, però el temps ho canvia tot. La relativitat del temps. I d'això va la novel·la. Més enllà de la pregunta que ens fan a la sinopsi "És possible l'amistat entre un home i una dona?". Perquè l'important no és saber si el Kim i la Laura acabaran junts (tot i que no podem deixar de pensar què passarà entre ells). L'important és que han estat junts (encara que fent ús de la relativitat de l'espai) durant tot el temps. Aprofito per dir-vos (sense fer espòilers) que el final m'ha encantat i que ha superat les meves expectatives.  

📓 Novel·la romàntica? Un cop us he explicat quin és el rerefons de la novel·la, vull que tingueu clar que no esteu davant d'una trama romàntica típica, tot i que hi ha molt d'amor. Amor del que m'agrada: el d'un pare, d'un germà, d'un amic. També hi ha sexe (no escenes pujades de to, però se'n parla). I se'n fan combinacions curioses: amor sense sexe, sexe sense amor, amor amb sexe, ni sexe ni amor... Fa por això de tenir sexe si la conseqüència és que s'acabi l'amor? Quantes preguntes interessants ens planteja en Xavier Bosch. Així que, si busqueu un "InstaLove", aquí no el trobareu. No hi haurà un impediment dramàtic per als enamorats, simplement viuran... i la vida, de vegades, no presenta les oportunitats en el moment convenient...

📓 La dedicatòria personal al Francesc Garriga Barata. Durant tot el llibre trobem referències a llibres, a obres d'art, a la música. I penso que cada detall, cada frase dita sense acabar de dir, conté tot un món. I no només la dedicatòria està adreçada al seu amic, sinó que moltes de les paraules que els lectors no podem acabar de copsar crec que tenen com a objectiu que arribin més enllà (petitíssim espòiler: he trobat molt bona idea els CD's, me l'apunto -fi de l'espòiler-).  

📓L'estructura. Això és una de les meravelles de la novel·la: és pràcticament lineal (m'encanta!). Sí que és cert que comença pel final, en el discurs d'agraïment per la festa que fan al Kim quan fa 50 anys, però de seguida ens anem a la facultat, quan amb prou feines tenen 20 anys, allà pels volts de 1983. La segona part, situada el 2000, transcorre quan ja tenen 35 anys. La tercera, el 2016, és quan el Kim fa 50 anys. 

El Xavier Bosch fa una cosa amb la gestió del temps molt interessant. T'explica una història, posem, per exemple (petit espòiler un altre cop), un partit d'street ball de tres contra tres. La Laura li diu una cosa a l'orella al Kim... i no és fins a l'endemà que sabem què li ha dit... i té la seva gràcia, i l'escriptor ho fa molt bé. Repeteix aquesta fórmula al llarg de la novel·la, i he de confessar que m'ha agradat molt. Es tracta d'una història explicada d'una manera lineal, però amb petits saltets que donen un punt de sorpresa que s'agraeix. Aprofito per dir que la novel·la està plena de sorpreses, de girs inesperats que la fan d'allò més interessant.

📓Els personatges. La característica més evident i més entranyable és que són normals, persones absolutament normals que acabem per conèixer, tot i que no sempre podem anticipar reaccions. Són personatges amb personalitat pròpia, com la piga de la Laura. No són perfectes, però hi són, i formen part de la nostra vida. No són estereotips, evolucionen i s'enfronten a situacions inesperades. 

La Laura i el Kim són els protagonistes, però amb ells hi ha tot un univers que els envolta. I tots els personatges secundaris són importants, perquè ells són els que formen part de la seva vida. Les relacions interpersonals són les que ens diuen qui som. I sense les petites anècdotes que van forjant tota una vida, què seríem? Així, doncs, coneixerem informació que pot semblar a priori que no té cap importància per a la novel·la, però sí que en té. Perquè tot afecta la vida de la Laura i el Kim.

El lector coneixerà tots els secrets. I, quan s'acabi la història, els secrets seguiran sent això, secrets. La qual cosa li dona més versemblança a la novel·la. A la vida real ja passa això. 

El personatge que més m'ha agradat? El Paco (el pare del Kim). Sens dubte. Sense remei. El Paco és un home dels que ja no queden. Meravellós. No em cansaria repetir la lectura dels paràgrafs del Paco un i un altre cop.  

📓 Els diàlegs. N'hi ha, és clar, però hi ha molta narrativa també, molts paràgrafs sense diàlegs que tenen un "noséquè" que t'enganxa. Aquesta novel·la no només et fa gaudir del "què" de la història, sinó també del "com". I quan això passa... és que l'escriptor està fent bé la seva feina. Hi ha frases enginyoses, memorables (ara mateix en recordo una del Paco que és espectacular), emotives... 

📓 Les emocions. Caram, caram... les emocions... aquests Ráfales (cognom del Kim) tenen un problema de "retenció d'emocions", però aquestes s'escapen... i es veuen... i arriben al lector... i el lector s'emociona. Perquè quan un Ráfales et mira als ulls i et pregunta: "Ets feliç?" no espera que li contestis a ell, espera que reflexionis i et contestis a tu mateix. "Ets feliç?" Ai, aquests Ráfales, que se't fiquen a dins no saps pas com... 

📓Conclusió. N'he gaudit tant amb la lectura d'aquest llibre que ara mateix no se m'acut algun detallet negatiu per dir-vos, per allò que veieu que sóc objectiva i que no hi ha res perfecte i que segur que aquesta novel·la grinyola per algun lloc... però us ben asseguro que ara mateix no se m'acut cap. M'ha agradat tant, que llegiré altres novel·les del mateix escriptor, i així que passin uns dies... tornaré a llegir Nosaltres dos. Perquè hi ha tantes coses que ens està dient la novel·la, que amb un cop no n'hi ha prou. És una preciositat. Estic absolutament convençuda que us agradarà.

Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar el llibre, punxeu l'enllaç (paper i digital):
:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada