RESSENYA: PALABRAS QUE NUNCA TE DIJE, María Martínez

SINOPSI

«Hi ha un amor pel qual val la pena esperar i lluitar».

La Sara està a punt de complir els trenta i ja ha perdut l’esperança i la il·lusió en un matrimoni que va a la deriva. Ha passat massa temps ignorant la seva vida i sap que no és feliç. Ja no hi és la noia que perseguia els seus somnis i en el seu lloc hi ha una dona a la qual amb prou feines aconsegueix comprendre. El que la Sara no sap és que un succés inesperat sacsejarà el seu petit món per complet. Quan la Christina, la seva millor amiga, li demani que viatgi fins a un tranquil poble de la Provença per fer-se càrrec de les reformes d’un bonic Château que pretén convertir en un hotel.

Han passat set mesos des que els dimonis del Jayden el van portar fins a Tullia i encara no ha aconseguit enfrontar-s’hi. Mentre tracta de recompondre el seu present i assumir un dolorós passat, es guanya la vida fent feines per als veïns del poble. Amable, divertit, i amb una personalitat encantadora, s’ha convertit en aquest amic que tots recorren per solucionar els seus problemes.

Una casualitat, o potser el destí, uneix les vides de la Sara i el Jayden. Dues ànimes trencades que, sense adonar-se’n, comencen a necessitar per sobreviure. Comença l’estiu i, entre camps de lavanda, estrelles fugaces i cuques de llum, tots dos descobriran que, potser, mereixin una segona oportunitat.

FITXA Palabras que nunca te dije María Martínez Publicació: 2017, Titania (448 pàgines) Gènere: romàntic

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano

OPINIÓ PERSONAL

Palabras que nunca te dije, de la María Martínez, és una meravellosa novel·la de romàntica adulta molt diferent de les novel·les que ens trobem ara, ja que el ritme i el seu desenvolupament es cou a foc lent. Serem testimonis d’un amor preciós que triga molt a consumar-se, i, per això mateix, l’atracció i la tensió entre els dos personatges transcendiran les pàgines de la novel·la fins als nostres cors. Viurem la seva passió, els seus dubtes i les seves pors en carn pròpia. Aquest ritme pausat en la relació dels personatges no influeix en el ritme de la novel·la, que es fa vertiginós quan de sobte de n’adones que has llegit 100 pàgines d’una tirada i gairebé sense respirar...

La clau de la trama de la novel·la la trobem en el títol. Tot gira al voltant de les paraules, del poder que tenen.

Paraules que es pronuncien i provoquen dolor.

Paraules que menteixen sobre els sentiments que fan por.

Paraules que es queden dins sense dir perquè la seva veritat fa mal.

Paraules que no necessiten ser pronunciades per escoltar-se.

Paraules que són necessàries perquè esdevinguin reals.

Paraules romàntiques que tornen la seguretat en un mateix.

Paraules grolleres que diverteixen o incomoden o són un segell d’identitat.

Paraules que s’escapen dels llibres de ficció quan són anhelades.

Paraules que curen la nostra ànima quan el dolor les ha enquistat dins el nostre cor.

Paraules repetides una i una altra vegada que parlen de l’amor i que ens fan lliures per viure la vida que realment volem.

El secret d’aquesta novel·la, doncs, està en les paraules. En totes elles. Perquè totes tenen poder. Per curar, per humiliar, per conquerir, per entendre, per trobar la força amb la qual donar un gran pas.

Paraules. Paraules. Paraules. Meravellosament escrites. Que t’atrapen i no et deixen anar, que creen una bombolla de ficció on veus als personatges actuant davant teu.

La María Martínez aconsegueix amb aquesta novel·la transmetre’ns l’essència de l’amor, i no només del romàntic.

L’escriptora respecta l’estructura clàssica d’una història ordenada cronològicament (gràcies!), ja que, en general, no suporto les històries que van endavant i enrere. M’encanten les novel·les que tenen introducció, nus i desenllaç. Les de tota la vida. Com ha de ser.

Els personatges són molt realistes. I per a mi és un dels punts forts de la novel·la. Adoro la Sara perquè és real, perquè té pors i preocupacions reals. Ella no sap que és un personatge de ficció i que és cosa de l’escriptora donar-li un final feliç o enfonsar-la en la misèria. I, com que ella no ho sap, pateix, perquè la por a fer alguna cosa que li faci perdre la custòdia del seu fill la paralitza fins al punt que es conforma amb una vida trista i gris. No actua com una heroïna de novel·la, és cert, actua com una autèntica dona que pondera el que li importa més, i el seu fill està en una posició molt, molt elevada.

La por és un personatge molt tangible en la novel·la. Tots i cadascun dels personatges tenen por. I són les paraules les que aconsegueixen curar les pors. El poder de les paraules una altra vegada... Les paraules plenes d’amor ens fan valents.

Hi ha un element subtil que es cola entre les pàgines d’aquest llibre que m’agrada moltíssim: la màgia de l’amor, el contacte tot just intuït del sobrenatural...

I... "fins aquí puc llegir". Tota la ressenya he estat mossegant-me la llengua (o aixecant els dits del teclat), perquè no vull dir res que us doni pistes sobre el que trobareu a la novel·la. No spoilers.

La María Martínez és una de les meves escriptores preferides. Cada vegada que he llegit un nou llibre seu m’ha agradat més que l’anterior. Fins ara tot el que ha escrit era New Adult (paranormal o no) i aquesta és la seva primera novel·la amb personatges adults com a protagonistes. M’encanta l’estil de la María, i en aquest llibre no l’abandona, el supera amb escreix. A la màgia que li imprimeix a les seves paraules perquè no deixem el llibre fins que l’acabem, aquest cop li ha sumat l’exploració de sentiments i emocions dels personatges, que porta a terme amb un gran mestratge. Les escenes estan molt ben cuidades, no hi ha massa descripcions, amb unes quantes paraules et situa a l’escenari que t’imagines sense problemes, la qual cosa augmenta el ritme de la narració. Els diàlegs són un dels plats forts de la novel·la.

En fi, que m’ha entusiasmat. M’ha arribat al cor i només li demano a l’escriptora que segueixi per aquí. El proper llibre que esperem és el tercer lliurament de Cruzando los límites, i estic desitjant llegir-lo.

L’únic que puc dir que no m’ha agradat de la novel·la és que em falten moltes escenes. 448 pàgines m’han semblat francament molt poques. Em falta, sobretot, una trobada entre el germà de la Sara i el Jayden. I, bé, en realitat, seguir amb els personatges unes quantes pàgines més. Se m’ha fet realment curta. Però què hi farem... sóc massa avariciosa i quan alguna cosa m’agrada sempre en vull més...

El proper 11 de març, a la Casa del Llibre, de passeig de Gràcia de Barcelona, farem un club de lectura de la novel·la Palabras que nunca te dije, i, com és habitual, després faré una crònica que podreu llegir també en aquest blog. Així que, si encara no heu llegit la novel·la... no sé a què esteu esperant, i, si ja us l’heu llegit i no podeu aguantar-vos les ganes de comentar-la, us espero a les 6 de la tarda del proper dissabte 11 de març.

María, gràcies per les paraules que sí que ens has dit amb aquesta meravellosa novel·la.