20.7.17

RESSENYA "Des del balcó", de la Teresa Muñoz

SINOPSI
L'Àngela, una escriptora que està a punt de fer els cinquanta, posa per primera vegada els peus en un pis que ha heretat de la seva mare, en ple barri Gòtic, el barri on ella va créixer i que ara veu transformat. Dins d'aquella casa tot està com fa més de sis dècades: els mobles, els llibres, els quadres, la roba, les fotografies de gent que no coneix... No sap per què la Quima el va voler conservar d'aquesta manera durant tota la vida, ni qui havia viscut allà, de qui eren aquelles coses, i ho intentarà esbrinar mentre n'escriu una novel·la.

La descoberta d'aquest espai ajudarà també l'Àngela a fer un pas definitiu en la seva lluita diària: aconseguir que l'Andreu deixi de dominar la seva vida.

Amors frustrats, passions prohibides, pecats inconfessables i una època molt fosca de la nostra història es donen cita en una novel·la intrigant i commovedora que desplega els seus secrets com petites nines russes.


FITXA
Des del balcó
Teresa Muñoz
Publicació: 2017, Amsterdam (ara llibres)
(284 pàgines)
Gènere: narrativa


OPINIÓ PERSONAL

Des del balcó, de la Teresa Muñoz, és una novel·la intimista que ens anirà desvetllant de mica en mica molts secrets familiars que s'han mantingut ocults durant molts anys, a través de cinc dones: la Rosa, l'Angelina, la Quima, l'Àngela i l'Ona.

La novel·la és una gran lectura que recomano a qualsevol lector, perquè amb Des del balcó gaudirem de molts aspectes diferents. 

El primer, per descomptat, és l'argument, ja que, tal com passa en les novel·les costumistes, mentre llegeixes et dona la sensació que no passa res, però quan arribes al final te n'adones que en realitat han passat moltes coses. La quotidianitat connecta sense remei amb la teva pròpia memòria familiar. Les experiències més domèstiques, que tan poc interès semblen tenir per a crear una història literària quan ets tu qui les protagonitza, són les que et faran sentir que aquesta novel·la et toca el cor. Estic segura que tothom trobarà aspectes de la seva pròpia infantesa en les pàgines d'aquest llibre. I això és el que el fa més proper.

El segon, evidentment, és la llengua. Les paraules no només designen coses, sinó que també expressen el tarannà d'un poble. Les frases fetes, els renecs, l'educació, els costums... moltes detalls i matisos  es perden en una traducció, i en aquesta novel·la he gaudit, com feia molt de temps que no feia, llegint paraules en català que no són ni artificioses ni llunyanes, i que a més estan barrejades amb altres parlars, com el mallorquí, perquè m'han fet recordar paraules que he sentit a "ca meua". 

El tercer, molt més subtil, és el missatge d'esperança davant d'una situació desesperada. Però aquest punt no us el puc explicar gaire perquè desvetllaria part del final i prefereixo que sigueu vosaltres qui el descobriu.

L'escriptora estructura el llibre en capítols dobles, en què ens explica dues històries, la del passat, que ens anirà narrant fets d'un temps fosc de Barcelona, i la del present, quan la protagonista, escriptora, ens explicarà el que va descobrint.

L'estil de la novel·la és molt narratiu i amb pocs diàlegs, la qual cosa crea una complicitat amb el lector perquè l'aproxima a la història.


"Però el Pere li havia contestat sense dilacions ni se t'acudeixi, Rosa, que et costaria el divorci."

Si hi ha una cosa que agraeixo especialment en les novel·les és que a més de la història que m'expliquen, hi hagi també una història amagada per descobrir. En aquest cas, la Teresa Muñoz utilitza metàfores per dibuixar-nos una realitat que emergeix dels fets quotidians dels veïns d'un barri de Barcelona. L'escriptora juga amb les alçades i amb els llocs tancats. La interpretació d'ambdós ambients és de fàcil deducció, però és molt interessant veure com els treballa. El lloc on viu la Quima és claustrofòbic, tancat, sinònim d'esclavatge, de submissió, d'encotillament; el balcó, per contra, fa enlairar les ànsies de llibertat. Contemplar la vida des del balcó del pis on ara escriu l'Àngela va fer pensar a la Quima que la vida es podia veure des d'altres punts de vista i, de la mateixa manera, fa que l'Àngela tingui ganes de ser lliure.

El to de la novel·la és força trist, desesperat diria jo. Sembla que el dolor i la pena no es puguin superar mai. Personatges resignats amb la seva infelicitat. Però, hi ha algun personatge que no respongui a aquest perfil? Us convido que ho comproveu vosaltres mateixos. 

Tristesa i records que es barregen en la vida diària de cada personatge, a causa dels quals no poden avançar. Igualment, la història de la ciutat perviu en el record dels seus ciutadans, d'aquells que han viscut al cor de Barcelona. Pot el record col·lectiu deixar enrere la pena, la por, la impotència, la ràbia, la injustícia? 

En aquest sentit, quan la Teresa Muñoz ens agafa i ens fa mirar escenes molt dures, no pots deixar de preguntar-te si tu mateix podries oblidar tragèdies d'aquesta magnitud, i és clar, se't posa un nus a la gola que no hi ha manera de fer-lo baixar. Per damunt de tot, l'escriptora transmet la impotència que van viure els personatges, que van ser incapaços de dominar ni escollir el seu destí. 

Pel que fa als personatges, cal dir que estan molt ben perfilats, i n'hi ha que són contraposats: la Virtudes (una gran ironia de nom) i el Julià (l'avaricia i la generositat); el Ton i el Josep (el fracàs i l'èxit); l'Enriqueta i l'Esteve (mestres ambdós, però ben diferents); el Fonso i el Manuel (la bondat i la maldat); la Rosita i la Quima (la ximpleria i la intel·ligència); la Rosa i l'Angelina (la desesperança i la tenacitat)... I cada personatge, en tenir un contrari, encara fa ressaltar més el seu caràcter.

Podria seguir parlant de molts més aspectes, però prefereixo deixar-vos amb ganes de llegir la novel·la que, repeteixo, val molt la pena.

Després de llegir-la m'he quedat amb ganes de tornar-la a llegir, perquè hi ha molts detalls que estic segura que ara cobraran una altra dimensió en saber com acabarà tot. Però, el que m'ha tingut uns dies rumiant és la idea que, de vegades, la vida no ens deixa escollir i no som responsables de les desgràcies que s'esdevenen, però, en altres ocasions, sí que som responsables del que ens passa, i només la nostra força de voluntat i les nostres ganes de ser feliços seran les que ens permetran tenir l'oportunitat de viure amb plenitud. 

En fi, que la història està molt ben trobada i, encara que a mi no m'agrada l'estructura de dues històries paral·leles (sempre ho acabo dient a les meves ressenyes), entenc que, en aquest cas, la visió de l'Àngela ens tanca un episodi de pors amb una certa esperança: les tristors s'han de conèixer, però s'han de deixar enrere, mirar enlaire i deixar volar els teus desitjos.  

Feliç lectura!

Si t'ha agradat la ressenya i tens ganes de comprar el llibre, clica l'enllaç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada