27.3.18

RESSENYA "EL COLOR DE LAS MAREAS", d'en Mikel Alvira

SINOPSIS
"Se llamaba Beatriz Tussaud y no se casó con el amor de su vida". Amb aquesta frase arrenca aquesta novel·la, i també el manuscrit a través del qual l'enigmàtic senyor Joaquín revela a la Núria la veritable història de la seva rebesàvia i de tots els qui conformen el sorprenent atles de la seva família. "Una mirada pot ser el pas a un món infinit", diu més endavant. I és que la vida de la Beatriz semblava encarrilada fins que la mirada d'en Marcel Hugarte ho va canviar tot. El color de las mareas és la història d'amor de la Beatriz i en Marcel, que discorre de 1898 a 1948, i que la Núria reconstrueix mitjançant una investigació que, per moments, confereix al relat aires de thriller. Cinquanta anys en què es registren crims, passions inconfessables, girs del destí i, sobretot, l'evidència que les relacions humanes són sempre fascinants.


FITXA
El color de las mareas
Mikel Alvira
Publicació: 19 de febrer de 2018
Editorial Txertoa (512 pàgines)
Gènere: Novel·la romàntica històrica

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano

OPINIÓ PERSONAL

📓 El color de las mareas, d'en Mikel Alvira, ha estat una meravellosa novel·la que he llegit gaudint de cadascuna de les paraules, en una lectura contínua sense estridències que m'ha arribat al cor. En Mikel Alvira és l'encarnació de la definició d'escriptor, entès com aquell que junta paraules d'una manera tan extraordinària que provoca en l'ànima del lector alegria i complaença. Vaig llegir per primera vegada a en Mikel Alvira a La novela de Rebeca i ja llavors em vaig adonar que aquest escriptor tenia una veu pròpia, un estil inconfusible i que era diferent a qualsevol altre escriptor que jo hagués llegit.

El color de las mareas és un viatge amb el mar de fons amb uns personatges que es gronxen al ritme de les marees. El mar, que té voluntat pròpia, és qui governa el destí d'aquells que s'hi endinsen. I, com en el mar, en aquesta novel·la els personatges sobreviuen als designis de l'atzar, tot i que lluitin amb totes les seves forces per tenir la possibilitat de decidir, encara que les corretges de la decència, de l'honor, l'orgull o del dolor siguin forts i difícils de trencar.

No vull donar-vos molts detalls concrets sobre la novel·la, ja que crec que mereix que la descobriu per vosaltres mateixos. Jo només us vull convèncer d'alguna cosa: llegiu-la, doneu-li una oportunitat, perquè en gaudireu tot el camí, perquè, fins i tot després d'haver-la llegit, us acompanyarà i la tindreu amb vosaltres.

📓 L'estil. Ha estat un immens plaer llegir cada paraula d'aquesta novel·la. Hi ha hagut paràgrafs que eren tan emocionants que m'exigien una lectura més ràpida per l'interès de saber en què desembocaria la trama. I he llegit precipitadament per calmar la meva ànsia i després he tornat enrere delectant-me en frases meravelloses, rellegint paràgrafs sublims, xopant-me d'una trama que m'ha arribat al cor. I és que la novel·la d'en Mikel Alvira és històrica i narra un romanç, però sobretot és intimista. El valor d'un moment que fa virar el rumb; sobre aquesta màxima muntarà tota la novel·la. Un sol instant que conté tot un món. Quan la relativitat del temps es manifesta en els nostres sentiments.

📓 L'estructura. En Mikel Alvira distingeix diferents veus en la seva novel·la, fins al final no sabrem qui és el narrador de parts d'ella, però en totes elles impera la necessitat d'ensenyar-nos l'ànima dels personatges.

Llegirem tres temps diferents: el passat narrat en temps real, el passat reflectit en un manuscrit i el present. Com passa en moltes novel·les, es va alternant el passat i el present, però amb l'excepció que el present ens reforçarà el misteri del passat i ens concretarà les preguntes que ens sorgiran irremeiablement amb la lectura del passat. Afortunadament, els capítols del present són molt curtets, la qual cosa ens impedeix tallar el fil de la història que ens estan narrant.

La història es narra al llarg de 50 anys, encara que aquesta trama es desvetlli gairebé 70 anys més tard. Així que ja ens podem fer una idea de com serà l'amor viscut pels protagonistes. Gens precipitat i diferent. Serà sobretot, diferent.

📓 Els personatges. La característica que els pot englobar a tots és que són imperfectes. Tots tenen les seves llums i les seves ombres (alguns més que d'altres), però són personatges que actuen d'acord amb els temps que viuen: hi ha qui es revolta, qui calla, qui es ven, qui sobreviu, però cap d'ells és lliure, ja que es veu condicionat pel seu entorn. Com a personatges m'agraden tots ells. I tots són tan diferents que sembla impossible que l'autor els hagi pogut dotar de personalitat pròpia amb tan poques paraules. Coneixes al personatge i ja intueixes com és.

📓 El romanç. L'amor és la base sobre la qual se sosté la novel·la. L'amor de la Beatriz Tussaud. I encara que aquest amor també estarà envoltada de misteri, vull dir-vos una cosa que no us desvetllarà res, no patiu, res d'espoilers. En Mikel Alvira aconsegueix mantenir-nos en suspens sobre l'amor que professa la protagonista. Pràcticament no sabem res d'ell. Gairebé quan arribem al final descobrirem en què consistia, però, fins llavors, la novel·la m'ha recordat moltíssim a l'"amor de lluny" que ens propugnava la literatura medieval, però traslladat a l'Espanya del final del s. XIX. No us detallo més. Val la pena veure com l'escriptor aconsegueix "modernitzar" aquest concepte.

📓 La poesia. En Mikel Alvira és un poeta. No només per la prosa gairebé poètica de les seves novel·les, sinó per les poesies que escriu un dels seus personatges. A mi la poesia em fa sentir una mica ximple, perquè tinc la sensació que no aconsegueixo arribar entendre tots els missatges que amaguen les seves paraules. Però, en aquest cas, també he gaudit dels poemes (crec que he entès tot el que es diu, encara que amb la poesia no se sap mai), que ni són massa, ni interfereixen en el ritme de la història. En la seva justa mesura. En Lorca també es fa present en la novel·la, no com a personatge, però sí que es nomena. He tingut Un poeta en Nueva York en ment en algun lloc de la novel·la. L'art entès com una forma més de sentir.

📓 El drama. Hi ha llàgrimes? Doncs alguna sí que n'hi ha. No us ho negaré pas. I queda fatal el que us diré ara, però renego dels drames. Si una novel·la em diuen que és de plorar, ni la començo. Llavors què faig recomanant-vos-la? Doncs perquè la llàgrima no és de pena, ni de drama (que una mica sí que n'hi ha), és d'emoció, és de l'angoixa que produeix tenir davant teu uns sentiments nus que t'arriben a l'ànima. De fet, la novel·la alterna episodis de bogeria artística, que no són hilarants però que desterren la sensació de drama, amb episodis més sentits. Personatges que riuen (per cert, no m'agraden les onomatopeies del tipus "ha, ha, ha", però aquesta és una mania que tinc) i que fan bogeries. L'artista extravagant és un contrapunt interessant.

📓 Conclusió. M'ha entusiasmat, emocionat. Necessito que tothom llegeixi aquesta novel·la. És com una pulsió irrefrenable, com quan menges un pastís que està boníssim i li dius al teu acompanyant: "Prova-ho, està impressionant". Doncs sento el mateix i us ho dic igual: "Proveu-la, està impressionant".

Què és el que m'ha agradat més? Els personatges?, la història?, l'ambientació?... Doncs tot això, però crec que el que més m'ha agradat ha estat que aquesta novel·la m'ha fet sentir.

Em quedo amb algunes expressions i paraules que m'acompanyaran sempre. Paraules que des d'ara em faran pensar en el Mikel Alvira:

Abarloar, que és un vocable de l'àrea marítima, que aplicat a la relació romàntica és absolutament emotiu i sorprenent.

Tender puentes, que apareix en la novel·la i és el que també fa l'escriptor amb els seus lectors.

Recomano aquesta novel·la a tot aquell que li agradi la bona literatura. I en especial a la meva amiga Iolanda, que és una gran lectora i troba a faltar estructures literàries diferents; a la Neus, perquè vull que em digui la seva opinió sobre "l'amor de lluny"; a la Tat, a la qual estic segura que aquesta novel·la li entusiasmarà; a les meves cunyades, perquè "és una novel·la bonica", i a les meves companyes del Club de lectura de Casa del Llibre, perquè, si us ve de gust, m'encantaria parlar d'aquesta novel·la durant hores. A elles i als altres, us la recomano encaridament.

Us deixo el booktrailer



Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar el llibre, punxeu l'enllaç (digital i paper):



2 comentaris:

  1. Moltes gràcies Carme !! Intentarem que arribi a la nostra vida ben aviat I fer-li el lloc que es mereix 😚😚

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies per deixar el comentari. Estic segura que aquesta novel·la t'agradarà molt.

      Suprimeix