SINOPSI
Ningú no li va dir a l'Eleanor que la vida podia ser millor.
L'Eleanor Oliphant sempre diu el que pensa. Lluita per deixar de ser algú amb poques habilitats socials. S'ha preparat un calendari vital acurat i estricte per evitar interaccions socials: els caps de setmana els passa sola menjant pizza congelada i bevent vodka i tots els dimecres parla amb la seva mare. Però tot canvia quan l'Eleanor coneix al Raymond, l'informàtic de l'oficina. Junts abandonaran la soledat en què han estat vivint.
Una novel·la càlida i elegant. La història d'una heroïna fora del comú, la inexplicable raresa i enginy descarat la portarà a adonar-se que l'única manera de sobreviure en el món real és obrint el seu cor a l'amistat.
L'Eleanor Oliphant sempre diu el que pensa. Lluita per deixar de ser algú amb poques habilitats socials. S'ha preparat un calendari vital acurat i estricte per evitar interaccions socials: els caps de setmana els passa sola menjant pizza congelada i bevent vodka i tots els dimecres parla amb la seva mare. Però tot canvia quan l'Eleanor coneix al Raymond, l'informàtic de l'oficina. Junts abandonaran la soledat en què han estat vivint.
Una novel·la càlida i elegant. La història d'una heroïna fora del comú, la inexplicable raresa i enginy descarat la portarà a adonar-se que l'única manera de sobreviure en el món real és obrint el seu cor a l'amistat.
FITXA
Eleanor Oliphant está perfectamente
Gail Honeyman
Publicació: 19 d'octubre de 2017
Editorial Roca Editorial (336 pàgines)
Gènere: Narrativa
|
Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano
OPINIÓ PERSONAL
📓 Eleanor Oliphant está perfectamente, de la Gail Honeyman, és una novel·la tan diferent que mereix una ressenya diferent. No us diré res sobre l'argument, ni sobre els personatges, ni sobre l'estil. Us diré exactament el que m'ha semblat. Sense filtres. ¿Preparats?
Feia un temps que contínuament veia referències a aquesta novel·la. Tot eren crítiques meravelloses. De fet la mateixa portada porta escrites les paraules següents de la Jojo Moyes: "Divertida, commovedora i imprescindible". És natural que, si algú vol vendre alguna cosa, només parli d'elogis... doncs en el meu cas no funciona. Necessito que algú m'expliqui què hi trobaré.
La meva primera lectura d'aquesta novel·la es va encallar en els primers capítols. La protagonista és una espècie de Sheldon Cooper (protagonista de la sèrie televisiva Big Bang Theory), però sense rialles de fons. En un entorn que no et fa pensar en comèdies, ni en alegria... No vaig poder de cap manera ficar-me en la història, ni entendre el personatge principal, que em va semblar esperpèntic. La veritat, amb massa poc temps per llegir tot el que em ve de gust, no em fa vergonya dir que em vaig donar per vençuda. Vaig donar per conclosa la meva lectura d'Eleanor Oliphant.
Després d'això he seguit veient comentaris extraordinaris sobre la novel·la, que no podia compartir perquè les meves expectatives s'allunyaven molt del que llegia. M'agradaria dir-vos què penso de la qualificació de "novel·la divertida" que he llegit. Us poso un exemple: quan vaig anar a veure la segona part de El Senyor dels Anells, quan estava veient l'escena en què el Gollum discuteix amb l'Smeagol, moltes persones del cinema se'n reien. Se'n reien! Com era possible que una escena tan tràgica com aquella, en què el pobre Smeagol intenta lluitar contra si mateix, contra el poder de l'anell que li ha arrabassat la seva humanitat, fos motiu d'hilaritat? Era un moment tràgic. I decisiu. En fi. Potser tot m'ho agafo a la valenta. En aquest cas és el mateix: l'Eleanor no és divertida, el que diu no és hilarant, és molt trist. És horrible, i és fruit d'una tragèdia. Dir que és divertida em sembla fins i tot ofensiu.
Així que el que llegia en xarxes i la impressió que m'havia deixat la lectura dels primers capítols era tan diferent que em feia una mica de ràbia, ho confeso. Em feia mal pensar que ningú era sincer. Fins ahir.
I què va passar ahir? Doncs que vaig llegir una altra crítica positiva d'aquesta novel·la per part d'una persona a la qual admiro i de la qual em refio completament. I amb la confiança que ens tenim, li vaig dir que els primers capítols (els únics que jo havia llegit), m'havien semblat horribles. I, per fi, per fi! algú va dir que sí, que els primers capítols no convidaven massa a seguir llegint, però que, si superava la barrera dels primers capítols, després era una novel·la amb una història que valia la pena llegir.
I ho he fet. Ahir vaig començar i avui he acabat. I, us ho ben asseguro, val la pena. Tots tenien raó. Però... hi ha un "però", o uns quants.
Heu de tenir en compte que el personatge principal, l'Eleanor Oliphant, és molt diferent, i, encara que pateix una evolució, no canviarà. Us serà molt difícil empatitzar amb ella, encara que a mesura que avanci la novel·la entendreu els motius per ser com és i li agafareu afecte.
Com ja us he dit, intenteu tenir paciència amb els primers capítols. Són horribles, tediosos i esperpèntics. Crec que era necessari que el lector sabés com era l'Eleanor, però considero innecessari allargar tant el moment fins que la història es torna interessant. Crec que moltes persones, com jo, hauran tancat la novel·la abans d'acabar-la de llegir.
La novel·la et va deixant endevinar el passat de l'Eleanor. L'explicació del motiu pel qual és com és, però, tot i endevinant, hi ha sorpreses. Això és un plus per a un lector.
L'estrany viu al voltant de l'Eleanor, però la novel·la és absolutament coherent. No és gens absurda.
I el missatge no deixa de ser bonic: esperança. Sempre hi ha esperança.
Potser hauria d'haver fet una ressenya més típica, més com les que faig habitualment, però de veritat que el que em venia de gust és dir-vos com he viscut jo el procés de lectura d'aquesta novel·la. Perquè una vegada que vaig saber que valia la pena, però de veritat, no com una frase de màrqueting, li he donat una altra oportunitat, i m'ha atrapat de tal manera que l'he acabat en només unes hores.
És absolutament cert que no a tots ens agrada el mateix (afortunadament), però, quan llegeixo una ressenya, el que busco és saber si una novel·la em pot agradar o no. Deixeu-me que us posi d'exemple una altra pel·lícula. Us recordeu de Mi chica? (d'en Macaulay Culkin). Pel tràiler que posaven a la tele semblava una peli bonica, divertida entre dos nens. Vaig anar a veure-la amb la meva cosina. Ja en el cinema, abans que comencés, vam comentar que hauríem pogut portar als nostres germans petits. A mitja pel·lícula vam començar a plorar i ja no vam parar fins al final. Sort que no vam fer passar aquest mal tràngol als nostres germans. Costa tant dir de què va una pel·lícula, un llibre? He de ser lliure de decidir si vull llegir (o veure) un drama o una comèdia, però que no m'emboliquin dient-me una cosa que no és.
En fi. Ja m'aturo. Realment us recomano la lectura d'aquesta novel·la. Però... recordeu que no és divertida. És un drama, encara que jo no he vessat cap llàgrima, perquè l'escriptora aconsegueix treure-li pes i alleugerir un drama terrible. El drama queda en el passat de la història, perquè el que ens relata l'escriptora és el moment de després, quan sorgeix l'esperança, quan la protagonista camina cap a la recuperació. Una lectura que podria ser molt dura és en realitat molt fàcil de llegir.
Vosaltres l'heu llegit? Què us ha semblat?
Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar el llibre, punxeu l'enllaç (digital, tapa dura i tapa tova):
Feia un temps que contínuament veia referències a aquesta novel·la. Tot eren crítiques meravelloses. De fet la mateixa portada porta escrites les paraules següents de la Jojo Moyes: "Divertida, commovedora i imprescindible". És natural que, si algú vol vendre alguna cosa, només parli d'elogis... doncs en el meu cas no funciona. Necessito que algú m'expliqui què hi trobaré.
La meva primera lectura d'aquesta novel·la es va encallar en els primers capítols. La protagonista és una espècie de Sheldon Cooper (protagonista de la sèrie televisiva Big Bang Theory), però sense rialles de fons. En un entorn que no et fa pensar en comèdies, ni en alegria... No vaig poder de cap manera ficar-me en la història, ni entendre el personatge principal, que em va semblar esperpèntic. La veritat, amb massa poc temps per llegir tot el que em ve de gust, no em fa vergonya dir que em vaig donar per vençuda. Vaig donar per conclosa la meva lectura d'Eleanor Oliphant.
Després d'això he seguit veient comentaris extraordinaris sobre la novel·la, que no podia compartir perquè les meves expectatives s'allunyaven molt del que llegia. M'agradaria dir-vos què penso de la qualificació de "novel·la divertida" que he llegit. Us poso un exemple: quan vaig anar a veure la segona part de El Senyor dels Anells, quan estava veient l'escena en què el Gollum discuteix amb l'Smeagol, moltes persones del cinema se'n reien. Se'n reien! Com era possible que una escena tan tràgica com aquella, en què el pobre Smeagol intenta lluitar contra si mateix, contra el poder de l'anell que li ha arrabassat la seva humanitat, fos motiu d'hilaritat? Era un moment tràgic. I decisiu. En fi. Potser tot m'ho agafo a la valenta. En aquest cas és el mateix: l'Eleanor no és divertida, el que diu no és hilarant, és molt trist. És horrible, i és fruit d'una tragèdia. Dir que és divertida em sembla fins i tot ofensiu.
Així que el que llegia en xarxes i la impressió que m'havia deixat la lectura dels primers capítols era tan diferent que em feia una mica de ràbia, ho confeso. Em feia mal pensar que ningú era sincer. Fins ahir.
I què va passar ahir? Doncs que vaig llegir una altra crítica positiva d'aquesta novel·la per part d'una persona a la qual admiro i de la qual em refio completament. I amb la confiança que ens tenim, li vaig dir que els primers capítols (els únics que jo havia llegit), m'havien semblat horribles. I, per fi, per fi! algú va dir que sí, que els primers capítols no convidaven massa a seguir llegint, però que, si superava la barrera dels primers capítols, després era una novel·la amb una història que valia la pena llegir.
I ho he fet. Ahir vaig començar i avui he acabat. I, us ho ben asseguro, val la pena. Tots tenien raó. Però... hi ha un "però", o uns quants.
Heu de tenir en compte que el personatge principal, l'Eleanor Oliphant, és molt diferent, i, encara que pateix una evolució, no canviarà. Us serà molt difícil empatitzar amb ella, encara que a mesura que avanci la novel·la entendreu els motius per ser com és i li agafareu afecte.
Com ja us he dit, intenteu tenir paciència amb els primers capítols. Són horribles, tediosos i esperpèntics. Crec que era necessari que el lector sabés com era l'Eleanor, però considero innecessari allargar tant el moment fins que la història es torna interessant. Crec que moltes persones, com jo, hauran tancat la novel·la abans d'acabar-la de llegir.
La novel·la et va deixant endevinar el passat de l'Eleanor. L'explicació del motiu pel qual és com és, però, tot i endevinant, hi ha sorpreses. Això és un plus per a un lector.
L'estrany viu al voltant de l'Eleanor, però la novel·la és absolutament coherent. No és gens absurda.
I el missatge no deixa de ser bonic: esperança. Sempre hi ha esperança.
Potser hauria d'haver fet una ressenya més típica, més com les que faig habitualment, però de veritat que el que em venia de gust és dir-vos com he viscut jo el procés de lectura d'aquesta novel·la. Perquè una vegada que vaig saber que valia la pena, però de veritat, no com una frase de màrqueting, li he donat una altra oportunitat, i m'ha atrapat de tal manera que l'he acabat en només unes hores.
És absolutament cert que no a tots ens agrada el mateix (afortunadament), però, quan llegeixo una ressenya, el que busco és saber si una novel·la em pot agradar o no. Deixeu-me que us posi d'exemple una altra pel·lícula. Us recordeu de Mi chica? (d'en Macaulay Culkin). Pel tràiler que posaven a la tele semblava una peli bonica, divertida entre dos nens. Vaig anar a veure-la amb la meva cosina. Ja en el cinema, abans que comencés, vam comentar que hauríem pogut portar als nostres germans petits. A mitja pel·lícula vam començar a plorar i ja no vam parar fins al final. Sort que no vam fer passar aquest mal tràngol als nostres germans. Costa tant dir de què va una pel·lícula, un llibre? He de ser lliure de decidir si vull llegir (o veure) un drama o una comèdia, però que no m'emboliquin dient-me una cosa que no és.
En fi. Ja m'aturo. Realment us recomano la lectura d'aquesta novel·la. Però... recordeu que no és divertida. És un drama, encara que jo no he vessat cap llàgrima, perquè l'escriptora aconsegueix treure-li pes i alleugerir un drama terrible. El drama queda en el passat de la història, perquè el que ens relata l'escriptora és el moment de després, quan sorgeix l'esperança, quan la protagonista camina cap a la recuperació. Una lectura que podria ser molt dura és en realitat molt fàcil de llegir.
Vosaltres l'heu llegit? Què us ha semblat?
Si us ha agradat la ressenya i voleu comprar el llibre, punxeu l'enllaç (digital, tapa dura i tapa tova):
Hola Carme! Jo el vaig llegir i em va agradar! Em va recordar al "misteriós incident del gos a mitjanit" en el sentit que és una novela de lectura lleugera però amb un protagonista de problemes molt greus. A mi també em va fer molta llàstima però em vaig quedar amb bon gust de boca pel final... esperança, aquesta és la paraula.
ResponEliminaPerò perquè vegis les diferents percepcions, una tuitare molt lectora la va valorar molt baix a Good reads i vam tenir una "discussió" (literària, no literal, s'entén) perquè em deia q era chick-lit molt trillat, que la descripció d'ella era típica d'aquest gènere i q li recordava a Kinsella o Keyes... em va al.lucinar la lectura tan diferent que n'havíem fet! Sí, hi surt un noi però la relació és tan secundària en comparació amb tota la resta que explica... bé, almenys aquesta és la meva opinió, que cadascú en té la seva :)