Comentari de Juan Gómez-Jurado sobre la ressenya d'El Paciente

El Paciente. Juan Gómez-Jurado (ressenya en català)

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano

En David Evans és un neurocirurgià de prestigi. Potser el millor. Però ell es va criar en cases d'acollida fins que no va trobar a una bona família que el va estimar i li va donar tot l'afecte que necessitava. El seu sentit de la supervivència i els trucs que va aprendre quan no tenia ningú en qui recolzar-se l'ajudaran a intentar frustrar el xantatge a què està sent sotmès, ja que ha de matar el seu pròxim pacient o la seva filla morirà. I el seu proper pacient és... el president dels Estats Units. Té 63 hores per a aconseguir-ho.

He de confessar que aquesta és la primera novel·la que llegeixo de Juan Gómez-Jurado, tot i que en principi anava a començar amb una altra que vaig escollir a l'atzar tenint en compte només el preu (0,99 euros), però, en començar a llegir, em vaig trobar amb l'afirmació següent: "Si has llegit El Paciente, l'espectacular thriller de Juan Gómez-Jurado, aquesta novel·la curta et descobrirà moltes de les claus del que passa amb el senyor White, l'antagonista de la novel·la. Si no l'has llegit, no sabem què estàs fent amb la teva vida." I després d'aquestes contundents paraules no vaig poder fer res més que comprar El Paciente i llegir-la en primer lloc. I quin gran encert!

El que em vaig trobar va ser una cosa que no m'esperava. He maleït els psicòpates amb qui s'ha d'enfrontar la Kay Scarpetta, la patòloga forense més famosa de Virgínia, creada per la ploma de la Patricia Cornwell. He mirat cap enrere quan llegia morta de por a Stephen King. He cridat d'impotència quan vaig llegir el final de 1984. Però res, res, m'havia preparat per a El Paciente.

És un thriller. Sí. Però és que és molt més, perquè el dilema moral que ens planteja ens colpeja, ens sacseja i ens deixa entumits d'impotència. Déu. Què faria jo si estigués en el seu lloc? La pregunta és un cop de realitat constant, que fa trontollar tots els nostres valors morals, perquè des del minut zero de la lectura món de David Evans es converteix en el nostre.

Però què amaga el thriller i el dilema moral? Cors trencats. Tots els personatges d'aquesta novel·la pateixen d'aquest mal (morts, amors no correspostos) i cadascun d'ells sobreviu a aquest mal d'una manera diferent, amb distintes eines. Però sobreviuen. Encara que, com se supera el fet de no tenir una segona oportunitat per a redimir-se? Doncs tenint un altre objectiu que et motivi: una feina o algú a qui cuidar. Tot i que mai no s'aconsegueix del tot. Veurem que tots els personatges són complexos perquè tenen una faceta oculta als altres que nosaltres anirem descobrint a poc a poc. Interessantíssim.

Els aspectes més tècnics de la novel·la són impressionants: una prosa adictiva que et fa contenir l'alè i que, per expressa misericòrdia de l'escriptor, es relaxa en ocasions quan relata algun episodi del passat. Jo odio amb totes les meves forces que una història vagi enrere... i en aquest cas ho agraeixo sincerament perquè em permet respirar i calmar els batecs accelerats del meu cor. A més ens revela secrets importantíssims de l'interior dels personatges, sense els quals ens perdem el detall del tapís de les seves vides.

No sóc de llàgrimes. Qualsevol que em conegui ho pot assegurar, però hi ha fragments en aquest llibre que em van emocionar. L'escena de la petita Júlia consolant el seu pare és sublim.

En fi, és una novel·la meravellosa que recomano encaridament, tant si t'agrada aquest gènere com si no has llegit res així, perquè t'asseguro que t'encantarà.

Buscant detalls sobre la novel·la, vaig trobar dues informacions interessants: La primera és que s'estan plantejant fer una pel·lícula basada en el llibre. Des del nostre bloc felicitem a Juan Gómez-Jurado pel reconeixement del seu èxit. I la segona és que, davant les preguntes i els dubtes suscitats per la semblança entre el seu llibre i la sèrie Rehenes, aquest va comentar que, en una entrevista que li van fer el novembre de 2008, ja va explicar aquesta idea sobre la qual basar el llibre, però que, a més, hi ha una diferència significativa entre ells: encara que l'inici és semblant el desenvolupament és completament diferent.

Dit això no et faig perdre més el temps i et deixo posar-te a llegir El Paciente, perquè si no ho fas... "no sé què estàs fent amb la teva vida!"

Vols saber què opina en Juan Gómez-Jurado sobre aquesta ressenya? Clica aquí.

Booktrailer

Web de l'autor

El Paciente. Juan Gómez-Jurado (reseña en castellano)

  Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

David Evans es un neurocirujano de prestigio. Quizás el mejor. Pero él se crió en casas de acogida hasta que encontró a una buena familia que lo quiso y le dio todo el cariño que necesitaba. Su sentido de la supervivencia y los trucos que aprendió cuando no tenía a nadie en quien apoyarse le van a ayudar a intentar frustrar el chantaje al que está siendo sometido, ya que tiene que matar a su próximo paciente o su hija morirá. Y su próximo paciente es... el presidente de los Estados Unidos. Tiene 63 horas para conseguirlo.

Comentari de la Nuria Llop sobre la ressenya La diosa de mi tormento

La diosa de mi tormento. Nuria Llop (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano

Catalina de Velasco és una noble que no vol casar-se, encara que els seus pares i els seus amics no deixen d'intentar aparellar-la, perquè té un anhel que no ha confessat a ningú. Però de cop i volta una acusació d'assassinat contra un conegut farà que tot el seu art a enganyar es posi en funcionament, ja que el seu sentit de la justícia li impedirà tancar els ulls i desentendre's de tot aquest assumpte. I en Julián serà una temptació molt gran per a la Catalina.

Amb La diosa de mi tormento ens fiquem de ple en el Segle d'Or espanyol (tot i que jo hauria d'haver començat amb La joya de mi deseo, que cronològicament és anterior) i un món d'intrigues, pudor, protocol i classes socials es desplegarà davant els nostres ulls.

Nuria Llop ens planteja una trama en la qual destaquen quatre dones, cadascuna de les quals, a la seva manera, estan trencant convencions socials. La Catalina, la nostra protagonista, busca homes que li facin petons a les festes a les quals acudeix disfressada de camperola, no vol casar-se, vol ser propietària de les seves pròpies decisions i del seu propi destí; la Luisa és la propietària d'una joieria i és en La joya de mi tormento on s'explica tot el que ha de lluitar per a aconseguir que ningú se la prengui; la mare de la Catalina està totalment integrada en els costums de l'època en què li ha tocat viure, però pensa per ella mateixa i defensa la seva posició encara que sàpiga que el seu marit estarà en contra, i, finalment, la germana de la Catalina és una joveneta ingènua, però serà capaç, en un moment donat, de trobar la valentia per fer el correcte i la força de voluntat per a procurar-se la seva pròpia felicitat. Cap d'elles és una dona en dificultats que necessita que la salvi un home.

Una trama romàntica amb una intriga d'assassinats i una xarxa de corrupció que us farà desitjar saber com funcionaven les coses a l'Espanya del s. XVII.

Amb una prosa meravellosa que intenta recrear l'època de Lope de Vega, encara que l'escriptora modernitza prou el llenguatge perquè no sigui una lectura tediosa, Núria Llop serà capaç de transportar-nos a un món que jo només he trobat en els clàssics del cinema. Us explico.

Quan vaig començar a llegir aquesta novel·la, sense adonar-me'n vaig començar a taral·lejar les cançons de Siete novias para siete hermanos, i ja us dic que la trama no té res a veure. I a mesura que avançava en la lectura, imatges de clàssics del cinema com Sucedió una noche (concretament l'escena del Mur de Jericó, amb Clark Gable i Claudette Colbert) s'anaven instal·lant al meu cap. I, per què? Si ni la trama, ni els personatges, ni l'escenari, ni res en realitat hi tenen relació. Doncs perquè la Nuria Llop ens evoca la mateixa sensació de satisfacció per escenes que són meravelloses, que no ens cansem de veure, que ens produeixen la mateixa alegria cada vegada que les veiem. En el seu cas, es tracta de novel·les que podem anar rellegint i que ens seguiran agradant.

En aquesta comèdia d'embolics, els diàlegs, l'humor subtil, el romanticisme i el classicisme faran que tingueu ganes de llegir tot el que escriu aquesta autora. Encara que, no feu com jo, i comenceu amb La joya de mi deseo, que estic llegint ara mateix i que també val molt la pena.

Per acabar, simplement vull constatar que els títols dels seus llibres són absolutament encertats i que m'encanten. Només percebreu el joc de paraules que n'amaga cada un quan els llegiu. Comenceu ja. Us asseguro que us agradaran moltíssim.

Booktrailer

Voleu saber què pensa l'escriptora de la novel·la sobre aquesta ressenya? Cliqueu aquí.

La diosa de mi tormento. Nuria Llop (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

Catalina de Velasco es una noble que no quiere casarse, aunque sus padres y sus amigos no dejan de intentar emparejarla, porque tiene un anhelo que no ha confesado a nadie. Pero de repente una acusación de asesinato contra un conocido hará que todo su arte en el engaño se ponga en funcionamiento, ya que su sentido de la justicia le impedirá cerrar los ojos y desentenderse de todo este asunto. Y Julián va a ser una tentación muy grande para Catalina.

Con La diosa de mi tormento nos metemos de lleno en el Siglo de Oro español (aunque yo debiera haber comenzado con La joya de mi deseo, que cronológicamente es anterior) y un mundo de intrigas, recato, protocolo y clases sociales se desplegará ante nuestros ojos.

Nuria Llop nos plantea una trama en la que destacan cuatro mujeres, cada una de las cuales, a su manera, están rompiendo convenciones sociales. Catalina, nuestra protagonista, busca hombres que la besen en las fiestas a las que acude disfrazada de campesina, no quiere casarse, quiere ser dueña de sus propias decisiones y de su propio destino; Luisa es la propietaria de una joyería y es en La joya de mi tormento donde se explica todo lo que tiene que luchar para conseguir que nadie se la arrebate; la madre de Catalina está totalmente integrada en las costumbres de la época en que le ha tocado vivir, pero piensa por ella misma y defiende su postura aunque sepa que su marido va a estar en contra, y, por último, la hermana de Catalina es una jovencita ingenua, pero será capaz, en un momento dado, de encontrar la valentía para hacer lo correcto y la fuerza de voluntad para procurarse su propia felicidad. Ninguna de ellas es una damisela en apuros que necesita ser salvada por un hombre.

Una trama romántica con una intriga de asesinatos y una red de corrupción que os hará desear saber cómo funcionaban las cosas en la España del s. XVII.

Con una prosa maravillosa que intenta recrear la época de Lope de Vega, aunque la escritora moderniza lo suficiente el lenguaje para que no sea una lectura tediosa, Nuria Llop va a ser capaz de transportarnos a un mundo que yo sólo he encontrado en los clásicos del cine. Os explico.

Cuando empecé a leer esta novela, sin darme cuenta comencé a tararear las canciones de Siete novias para siete hermanos, y ya os digo que la trama no tiene nada que ver. Y a medida que avanzaba en la lectura, imágenes de clásicos del cine como Sucedió un noche (concretamente la escena del Muro de Jericó, con Clark Gable y Claudette Colbert) se iban instalando en mi cabeza. ¿Y, por qué? Si ni la trama, ni los personajes, ni el escenario, ni nada en realidad tienen relación. Pues porque Nuria Llop nos evoca la misma sensación de satisfacción por escenas que son maravillosas, que no nos cansamos de ver, que nos producen el mismo regocijo cada vez que las vemos. En su caso, se trata de novelas que podemos ir releyendo y que nos van a seguir gustando.

En esta comedia de enredos, los diálogos, el humor sutil, el romanticismo y el clasicismo harán que tengáis ganas de leer todo lo que escribe esta autora. Aunque, no hagáis como yo, y empezad con La joya de mi deseo, que estoy leyendo ahora mismo y que también vale mucho la pena.

Para acabar, simplemente constatar que los títulos de sus libros son absolutamente acertados y que me encantan. Sólo percibiréis el juego de palabras que esconde cada uno cuando los leáis. Empezad ya. Os aseguro que os gustarán muchísimo.

Booktrailer

¿Queréis saber qué piensa la escritora sobre esta reseña? Pinchad aquí.

La templanza. María Dueñas (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano

En Mauro Larrea és un home fet a si mateix, que, tot i tenir un origen humil, aconsegueix fer-se ric a còpia de tenacitat i molt esforç. Però un revés relacionat amb la política li pren tot el que té i ha de tornar a fer el que ja ha fet altres vegades: com l'au fènix, ressorgir de les seves cendres. Tal obstinació el farà sortir de Mèxic i el portarà primer a Cuba i després a Espanya, on Soledad Moltalvo li posarà la seva por, la seva inquietud, les seves prioritats i la seva raó completament del revés.

Des del punt de vista literari, María Dueñas ens ha deixat una novel·la perfecta. Si analitzem diversos punts obligatoris que ha de tenir una bona narració, veurem que els compleix tots. Fem un repàs d'alguns?

Tenim un conflicte perfecte: en Mauro Larrea està arruïnat, i aquest fet el farà sortir del seu univers per tornar a buscar-se la vida.

Els personatges estan molt ben perfilats: cada acció té cabuda en la personalitat de cada personatge. Mauro ja ha passat de pobre a ric, per tant és capaç de tornar a fer-ho i d'arriscar molt en el camí.

El registre del llenguatge és molt apropiat: modismes concrets de Mèxic, de Cuba, d'Espanya, i encara més subtil, les diferències de classe perfectament encaixades. I a més, l'ús de les metàfores és absolutament fascinant, perquè és capaç de dir molt més amb unes quantes paraules sense que soni recarregat ni postís.

El temps és, així mateix, l'adequat: cap escena resulta massa llarga o massa curta. Descriu el que passa sense que aclaparin els detalls o no arribis a posar-te en situació. Un cop més, perfecte.

Sembla que tots aquests comentaris (que podria allargar molt més) comporten un enorme "PERÒ". Doncs així és. I quin és el meu gran "PERÒ"? Que no aconsegueixo connectar amb els personatges. Bé, amb cap personatge fins que apareix la Soledad Montalvo, que és capaç ella sola de salvar la novel·la. El problema és que apareix quan només falten unes 150 pàgines per al final, i abans d'ella hem hagut de llegir unes altres 350 més. Excessiu des del meu punt de vista.

I què té la Soledad Montalvo? Doncs no ho sé certament. Però a partir d'aquest moment és quan vaig començar a viure la història, vaig començar a fer-me moltes preguntes (Serà en Mauro capaç de vendre les vinyes? Li permetrà la seva consciència enviar l'esclava cap a Amèrica?) I vaig començar a viure les angoixes que acompanyen la Sol. En canvi, abans que hi aparegués, la novel·la no havia aconseguit que el meu cor bategués a un ritme més precipitat, ni tan sols en la magistral partida de billar.

En fi. Què us puc dir? Que vaig llegir El tiempo entre costuras i em va semblar sublim, encara que em va deixar amb un amarg sabor de boca quan no va concloure gairebé res de la història. Que em vaig negar a llegir Misión olvido perquè encara estava dolguda. I que amb La templanza pretenia redimir l'escriptora, però, tot i que reconec que és una novel·la perfecta des del punt de vista literari, no m'ha emocionat, i jo a una novel·la li exigeixo passió. Necessito sentir amor, angoixa, por, alegria. Necessito viure la història dels personatges.

Però bé, potser a vosaltres us agradarà. De fet està tenint molt d'èxit i ja s'han plantejat fer una sèrie de televisió, tal com van fer amb El tiempo entre costuras. M'expliqueu què us ha semblat la novel·la?

Web de l'autora

La templanza. María Dueñas (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

Mauro Larrea es un hombre hecho a sí mismo, que, aunque tiene un origen humilde, consigue hacerse rico a base de tesón y mucho esfuerzo. Pero un revés relacionado con la política le arrebata todo lo que tiene y debe volver a hacer lo que ya ha hecho otras veces: como el ave fénix, resurgir de sus cenizas. Tal empeño lo sacará de México y lo llevará primero a Cuba y luego a España, donde Soledad Moltalvo le pondrá su miedo, su inquietud, sus prioridades y su razón completamente del revés.

Desde el punto de vista literario, María Dueñas nos ha dejado una novela perfecta. Si analizamos diversos puntos obligatorios que debe tener una buena narración, veremos que los cumple todos. ¿Hacemos un repaso de algunos?

Tenemos un conflicto perfecto: Mauro Larrea está arruinado, y este hecho le hará salir de su universo para volver a buscarse la vida.

Los personajes están muy bien perfilados: cada acción tiene cabida en la personalidad de cada personaje. Mauro ya ha pasado de pobre a rico, por lo tanto es capaz de volver a hacerlo y de arriesgar mucho en el camino.

El registro del lenguaje es tremendamente apropiado: modismos concretos de Méjico, de Cuba, de España, y aún más sutil, las diferencias de clase perfectamente encajadas. Y además el uso de las metáforas es absolutamente fascinante, porque es capaz de decir muchísimo más con unas cuantas palabras sin que suene recargado ni postizo.

El tiempo es, asimismo, el adecuado: ninguna escena resulta demasiado larga o demasiado corta. Describe lo que pasa sin que abrumen los detalles o no llegues a ponerte en situación. Una vez más, perfecto.

Parece que todos estos comentarios (que podría alargar mucho más) conlleven un enorme "PERO". Pues así es. ¿Y cuál es mi gran "PERO"? Que no consigo conectar con los personajes. Bueno, con ningún personaje hasta que aparece Soledad Montalvo, que es capaz ella sola de salvar la novela. El problema es que aparece cuando sólo faltan unas 150 páginas para el final, y antes de ella hemos tenido que leer otras 350 más. Excesivo desde mi punto de vista.

¿Y qué tiene Soledad Montalvo? Pues no lo sé ciertamente. Pero a partir de ese momento es cuando empecé a vivir la historia, empecé a hacerme muchas preguntas (¿Será Mauro capaz de vender los viñedos? ¿Le permitirá su conciencia enviar a la esclava de vuelta a América?) y empecé a vivir las angustias que acompañan a Sol. En cambio, antes de que apareciera, la novela no había conseguido que mi corazón latiera a un ritmo más apresurado, ni tan siquiera en la magistral partida de billar.

En fin. ¿Qué os puedo decir? Que leí El tiempo entre costuras y me pareció sublime, aunque me dejó con un amargo sabor de boca cuando no concluyó casi nada de la historia. Que me negué a leer Misión olvido porque aún estaba dolida. Y que con La templanza pretendía redimir a la escritora, pero, aunque reconozco que es una novela perfecta desde el punto de vista literario, no me ha emocionado, y yo a una novela le exijo pasión. Necesito sentir amor, angustia, miedo, alegría. Necesito vivir la historia de los personajes.

Pero bueno, quizás a vosotros os guste. De hecho está teniendo mucho éxito y ya se han planteado hacer una serie de televisión, tal y como hicieron con El tiempo entre costuras. ¿Me contáis qué os ha parecido la novela?  

Web de la escritora

El caballero de los siete reinos. George R. R. Martin (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

En Dunk, nascut a El Lecho de Pulgas, i l'Egg, un nen de 10 anys que és molt més del que aparenta, viuran aventures com a cavaller errant i escuder. Aquesta preqüela de la saga Canción de Hielo y Fuego ens mostra un món on els Targaryen encara són els reis.

El caballero de los siete reinos es va publicar el setembre de 2015 per reunir en un sol llibre Els Contes de Dunk i Egg, que són una preqüela de l'univers Canción de Hielo y Fuego. La primera novel·la curta, o conte, El Caballero Errante, es va publicar el 1998 i George R. R. Martin hi desplega tot el seu art d'una manera magistral, tot i que amb un punt d'innocència que no trobem en la saga i que ens capbussa en els orígens de la cavalleria, la seva essència, els seus valors i la seva disciplina.

Gaudim a El Caballero Errante d'una història magnífica amb unes frases que ericen la pell de pura emoció. Les paraules amb què s'ordena cavaller a un escuder són absolutament sublims: "[...] en el nom del Guerrer us ordeno ser valent. -L'espasa es va traslladar l'espatlla dreta a l'esquerra-. En el nom del Pare us ordeno ser just. -De nou a la dreta-. En el nom de la Mare us ordeno defensar els joves i els innocents. -Esquerra-. En el nom de la Donzella us ordeno protegir totes les dones...". Però per sobre de tot retrobem els valors que tant anhelem quan emprenem la lectura d'un llibre d'aventures, el motiu pel qual hi ha la cavalleria: "Per què? [...] Què veuen en mi? [... ] A un cavaller que va recordar els seus vots."

Com a lectora incansable de fantasia i devoradora dels llibres de George R. R. Martin, tenia unes expectatives altíssimes respecte d'aquesta preqüela. Normalment, les preqüeles no ens sorprenen, ja que coneixem en què acabarà tot, i simplement les llegim perquè estem àvids de saber-ne més. Però amb aquest conte, Martin no només compleix amb les més altes expectatives exigides, sinó que passa el llistó molt per sobre del que s'esperava.

No m'agrada llegir contes, perquè la seva limitada extensió fa que l'escriptor no es perdi massa en els detalls i la trama passi massa ràpid, però un llibre de contes, pel meu gust, és pitjor, perquè cada 70 pàgines (més o menys) tornem a iniciar l'esquema d'una narració: introducció-nus-desenllaç, i és clar, per què llegir unes altres 20 o 30 pàgines d'una introducció? Jo prefereixo un nus llarg i un desenllaç espectacular! I aquí ens trobem amb tres introduccions. En fi, què li farem. No podem deixar de llegir a Martin per una menudesa com aquesta!

El segon conte, La espada leal, és absolutament prescindible. Avorrit i sense cap interès. Segueix sent Martin, però la història no m'ha agradat gens.

El tercer, El caballero misterioso, ens torna aquest George R. R. Martin una mica cínic, que tant coneixem i apreciem, amb una història digna de ser explicada.

En general les aventures de Dunk i Egg són fruit de la ploma d'un escriptor magnífic, però jo prefereixo una història llarga. Així, doncs, encara llegir a Martin sempre és un plaer, prefereixo que dediqui el seu temps a acabar la saga i no a escriure contes.

Si us plau, Sr. Martin, es pot apiadar de tots els seus lectors i incondicionals fans i acabar Vientos de invierno? Serà un petit pas que ens acostarà al setè i últim llibre de la saga. Necessitem saber si Daenerys Targaryen s'asseurà en el tron ​​de ferro, si Bran acabarà convertit en arbre, si per la màgia de la seva ploma Ned Stark reviurà (cosa que anhelo amb desesperació), si Arya es tornarà a trobar amb el seu llop, si John Snow sabrà qui és la seva mare (que jo crec que és Lyanna Stark)... Les nostres vides estan necessitades de la màgia dels set regnes. Ompli de fantasia nostra rutina.

El caballero de los siete reinos. George R. R. Martin (reseña en castellano)

 Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

Dunk, nacido en El Lecho de Pulgas, y Egg, un niño de 10 años que es mucho más de lo que aparenta, van a vivir aventuras como caballero errante y escudero. Esta precuela de la saga Canción de Hielo y Fuego nos va a mostrar un mundo donde los Targaryen aún son los reyes.

El caballero de los siete reinos se publicó en septiembre de 2015 para reunir en un sólo libro Los Cuentos de Dunk y Egg, que son una precuela del universo Canción de Hielo y Fuego. La primera novela corta, o cuento, El Caballero Errante, se publicó en 1998 y en ella George R. R. Martin despliega todo su arte de una manera magistral, aunque con un punto de inocencia que no encontramos en la saga y que nos zambulle en los orígenes de la caballería, su esencia, sus valores y su disciplina. 

Disfrutamos en El Caballero Errante de una historia magnífica con unas frases que erizan la piel de pura emoción. Las palabras con las que se ordena caballero a un escudero son absolutamente sublimes: "[...] en el nombre del Guerrero os ordeno ser valiente. -La espada se trasladó del hombro derecho al izquierdo-. En el nombre del Padre os ordeno ser justo. -De nuevo al derecho-. En el nombre de la Madre os ordeno defender a los jóvenes y los inocentes. -Izquierdo-. En el nombre de la Doncella os ordeno proteger a todas las mujeres...". Pero por encima de todo reencontramos los valores que tanto ansiamos cuando emprendemos la lectura de un libro de aventuras, el motivo por el que existe la caballería: "¿Por qué? [...] ¿Qué ven en mí? [...] A un caballero que recordó sus votos." 

Como lectora incansable de fantasía y devoradora de los libros de George R. R. Martin, tenía unas espectativas altísimas respecto de esta precuela. Normalmente, las precuelas no nos sorprenden puesto que conocemos en qué acabará todo, y simplemente las leemos porque estamos ávidos de saber más. Pero con este cuento, Martin no sólo cumple con las más altas expectativas exigidas, sino que pasa el listón muy por encima de lo esperado. 

No me gusta leer cuentos, porque su limitada extensión hace que el escritor no se pierda demasiado en los detalles y la trama pase demasiado rápido, pero un libro de cuentos, para mi gusto, es peor, porque cada 70 páginas (más o menos) volvemos a iniciar el esquema de una narración: introducción-nudo-desenlace, y claro, ¿para qué leer otras 20 o 30 páginas de una introducción? ¡Yo prefiero un nudo largo y un desenlace espectacular! Y aquí nos encontramos con tres introducciones. En fin, qué se le va a hacer. ¡No podemos dejar de leer a Martin por una menudencia como esta!

El segundo cuento, La espada leal, es absolutamente prescindible. Aburrido y sin ningún interés. Sigue siendo Martin, pero la historia no me ha gustado nada.

El tercero, El Caballero Misterioso, nos devuelve a ese George R. R. Martin un tanto cínico, que tanto conocemos y apreciamos, con una historia digna de ser contada. 

En general las aventuras de Dunk y Egg son fruto de la pluma de un escritor magnífico, pero yo prefiero una historia larga. Así, pues, aunque leer a Martin siempre es un placer, prefiero que dedique su tiempo a acabar la saga y no a escribir cuentos.

Por favor, Sr. Martin, ¿puede apiadarse de todos sus lectores e incondicionales fans y terminar Vientos de invierno? Será un pequeño paso que nos acercará al séptimo y último libro de la saga. Necesitamos saber si Daenerys Targaryen se sentará en el trono de hierro, si Bran acabará convertido en árbol, si por la magia de su pluma Ned Stark revivirá (cosa que ansío con desesperación), si Arya se volverá a encontrar con su huargo, si John Snow sabrá quién es su madre (que yo creo que es Lyanna Stark)... Nuestras vidas están necesitadas de la magia de los siete reinos. Llene de fantasía nuestra rutina.