Las puertas del cielo. Jose F. Ceballos Castillo (ressenya en català)

Títol Las puertas del cielo
Autor Jose F. Ceballos Castillo
Editorial Extinta e-ditores
Any 2013
Pàgines 353
Gènere Fantasia
Disponible en seebook
Idiomes castellà

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

SINOPSI

Oviedo és l'escenari on una sèrie d'assassinats estranys han tingut lloc. En Luis, un novell acabat de sortir de l'acadèmia, és requerit d'urgència a aquesta ciutat per ser el company de l'investigador que està portant el cas. L'eterna lluita entre el bé i el mal s'està lliurant a la capital asturiana. Àngels i dimonis tenen un objectiu comú: trobar a l'escollida. Però res del que ens ha explicat l'església és cert. En aquest univers fantàstic, l'acció trepidant et farà passar les pàgines a una velocitat sobrenatural.

OPINIÓ

Vaig començar a llegir Las puertas del cielo sense saber molt bé què em trobaria. Fantasia sí, però sense més detalls. Recordo haver-la començat i de sobte ser conscient que ja havia arribat a la pàgina 60 i, sense gairebé adonar-me'n! Però, què té aquesta novel·la que atrapi d'aquesta manera? Doncs l'eterna lluita del bé contra el mal. Àngels i dimonis. Humans i éssers celestials.

Recordeu El código da Vinci? Fa uns anys va ser una novel·la que es va posar de moda perquè els lectors es van posicionar en dos bàndols oposats: els detractors i els subjugats per la possible veritat de les paraules d'una novel·la. Jo vaig ser de les que va gaudir de la seva lectura, tot i que sempre vaig tenir en compte que no era més que ficció i que, en el fons, la trama no era més que una gimcana ben elaborada.

Doncs bé, aquí no hi ha gimcana, però sí que hi ha una teoria (imaginada, com deixa molt clar Jose F. Ceballos) que contradiu tot el que ens ha explicat l'església fins ara. Una teoria, per cert, ben fonamentada.

L'escriptor utilitza personatges històrics per donar-li veracitat a la seva teoria, fets que tots coneixem; grans estrategues de la guerra, que, en realitat, tenien un propòsit més gran.

La trama, doncs, trepidant i addictiva, encara que els personatges no estan massa treballats. No analitzareu què senten els personatges més del que es veu a través de les seves accions. En Jose F. Ceballos no perd temps en descripcions ni en perfilar-los més del que és estrictament necessari. Tot serà acció, acció i més acció. Agafeu aire abans de començar a llegir. El llibre serà com veure una pel·lícula. Fotogrames que et deixen enmig d'una escena per passar a la següent, cosa que provoca un permanent estat d'alerta.

I el final, obert. Acaba alguna vegada la lluita entre el bé i el mal? De tota manera sembla com si la trama demanés una segona part. Preguntaré a l'escriptor si té pensat seguir escrivint aquesta història.

Teniu un parell de dies lliures? Haureu de fer un forat a la vostra agenda si comenceu a llegir aquesta novel·la. Una vegada que comenceu, ja no podreu parar. Esteu avisats.

Voleu saber-ne més? Podeu posar-vos en contacte amb l'escriptor a:
librolaspuertasdelcielo@gmail.com
www.facebook.com/librolaspuertasdelcielo

Las puertas del cielo. Jose F. Ceballos Castillo (reseña en castellano)

Título Las puertas del cielo
Autor Jose F. Ceballos Castillo
Editorial Extinta e-ditores
Año 2013
Páginas 353
Género Fantasía
Disponible en seebook
Idiomas castellano

 

 Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

SINOPSIS

Oviedo es el escenario donde una serie de asesinatos extraños han tenido lugar. Luis, un novato recién salido de la academia, es requerido de urgencia a esta ciudad para ser el compañero del investigador que está llevando el caso. La eterna lucha entre el bien y el mal se está librando en la capital asturiana. Ángeles y demonios tienen un objetivo común: encontrar a la elegida. Pero nada de lo que nos ha contado la iglesia es cierto. En este universo fantástico, la acción trepidante te hará pasar las páginas a una velocidad sobrenatural. 

OPINIÓN

Empecé a leer Las puertas del cielo sin saber muy bien qué me iba a encontrar. Fantasía sí, pero sin más detalles. Recuerdo haberla empezado y de repente ser consciente de que ya había llegado a la página 60 y ¡sin casi darme cuenta! Pero ¿qué tiene esta novela que atrape de esta manera? Pues la eterna lucha del bien contra el mal. Ángeles y demonios. Humanos y seres celestiales. 

¿Recordáis El código da Vinci? Hace unos años fue una novela que se puso de moda porque los lectores se posicionaron en dos bandos encontrados: los detractores y los subyugados por la posible verdad de las palabras de una novela. Yo fui de las que disfrutó de su lectura, aunque siempre tuve en cuenta que no era más que ficción y que, en el fondo, la trama no era más que una gincana bien elaborada. 

Pues bien, aquí no hay gincana, pero sí que hay una teoría (imaginada, como deja muy claro Jose F. Ceballos) que contradice todo lo que nos ha explicado la iglesia hasta ahora. Una teoría, por cierto, bien fundamentada.

El escritor utiliza personajes históricos para darle veracidad a su teoría, hechos que todos conocemos; grandes estrategas de la guerra, que, en realidad, tenían un propósito mayor.

La trama, pues, trepidante y adictiva, aunque los personajes no están demasiado trabajados. No vais a analizar qué sienten los personajes más de lo que se ve a través de sus acciones. Jose F. Caballos no pierde tiempo en descripciones ni en perfilarlos más de lo estrictamente necesario. Todo va a ser acción, acción y más acción. Coged aire antes de empezar a leer. El libro será como ver una película. Fotogramas que te dejan en medio de una escena para pasar a la siguiente, lo que provoca un permanente estado de alerta. 

Y el final, abierto. ¿Acaba alguna vez la lucha entre el bien y el mal? De todas formas parece como si la trama pidiera una segunda parte. Preguntaré al escritor si tiene pensado seguir escribiendo esta historia.

¿Tenéis un par de días libres? Tendréis que hacer un hueco en vuestra agenda si empezáis a leer esta novela. Una vez que empecéis ya no podréis parar. Estáis avisados.

¿Queréis saber más sobre la novela? Podéis poneros en contacto con el autor en:
librolaspuertasdelcielo@gmail.com
www.facebook.com/librolaspuertasdelcielo

Íntimos enemigos. Olga Salar (ressenya en català)

 

 Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano

SINOPSI

L'Ariadna ja sap, encara que només té 15 anys, que està enamorada del germà de la seva millor amiga, però el divorci dels seus pares provoca que hagi de anar-se'n a viure a Anglaterra i hagi de separar-se de tot el seu món. Dos anys després, l'Ariadna, la Mónica (la seva millor amiga), el Daniel (germà de la seva millor amiga) i l'amic d'aquest, el Sergio, organitzen un viatge a Roma, on alguna cosa passarà entre el Daniel i l'Ariadna. Deu anys després, i sense haver-se vist ni una sola vegada des d'aleshores, han de competir entre ells per aconseguir la vicepresidència del grup empresarial dels seus pares. Saltaran espurnes.

OPINIÓ

Íntimos enemigos va ser el primer llibre que vaig llegir en el meu e-reader. No recordo el motiu pel qual el vaig escollir. Mai fins a aquell moment havia llegit cap novel·la romàntica. Jo llegia fantasia, ciència ficció, novel·la negra, contemporània, però, romàntica? Uf, no gràcies. Per tant, potser vaig arribar-hi per casualitat. A més, no sé ni si sabia el gènere del que anava a llegir. Crec que més que una altra cosa estava provant a veure com funcionava tot el món digital. És igual.

I què em vaig trobar? Doncs amb una troballa sorprenent que em va encantar. He de dir que després de llegir Íntimos enemigos vaig començar a buscar literatura romàntica, la qual cosa m'ha portat a conèixer altres subgèneres (chicklit, urban fantasy, eròtic, històric). L'Olga Salar em va obrir les portes d'un gènere que no té el reconeixement que es mereix. I, només per això, ja he de donar-li les gràcies. Iniciar-me en el món de la literatura romàntica de la mà de l'Olga Salar amb la seva novel·la Íntimos enemigos ha estat un encert.

Però, a veure, què té aquesta novel·la? Doncs, primer de tot, la meva lleialtat per tot l'univers romàntic que vaig descobrir gràcies a ella i el reconeixement davant un argument ben desenvolupat. Les escenes que es van succeint són bastant previsibles, però lluny de restar interès, vibres d'anticipació, ho veus venir i quan t'adones que l'has encertat somrius i aplaudeixes, és meravellós.

La novel·la dels mil somriures i de la felicitat. No infravaloreu un final feliç, pot fer que el nostre dia millori i les petites misèries que vivim no semblin tan importants.

La trama que es desenvolupa en aquesta novel·la ens mostra un dels somnis més recurrents de qualsevol adolescent: desitjar que aquell que no ens mira, que ens ignora, o fins i tot que ens humilia, ens pugui veure 10 anys després convertides en dones atractives, intel·ligents i adorables, i que a més se senti estúpid per haver-nos deixat escapar. Ah! Quina venjança tan dolça.

L'Olga Salar descriu uns personatges amb personalitats diferents que es complementen a la perfecció. Els secundaris estan molt ben perfilats: la tata, la mare de l'Ariadna... fins i tot l'Alexia; encara que com a personatge em quedo amb la mare, dóna molt de joc!

Des del principi ens trobem amb una intensa tensió sexual no resolta que resulta elegant i rematadament romàntica. Els diàlegs són divertits i amb un toc de picardia, plens de indirectes, igual que si estiguéssim enmig d'un ritual d'aparellament!

En fi, una trama molt atractiva amb uns personatges fantàstics i una redacció que atrapa de seguida.

Si encara no heu llegit narrativa romàntica o si ja n'heu llegit; si coneixeu l'Olga Salar o si encara no n'heu llegit res; si esteu deprimits o si esteu plens d'alegria... sempre és bona idea llegir Íntimos enemigos, fins i tot si ja l'heu llegit. Jo la rellegeixo de tant en tant.

Barreja de tendresa, romanticisme, revenja i molts somriures... no us la podeu perdre.

Web de l'autora

Facebook de l'autora

Íntimos enemigos. Olga Salar (reseña en castellano)

 

 Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

SINOPSIS

Ariadna ya sabe, aunque solo tiene 15 años, que está enamorada del hermano de su mejor amiga, pero el divorcio de sus padres provoca que deba irse a vivir a Inglaterra y tenga que separarse de todo su mundo. Dos años después, Ariadna, Mónica (su mejor amiga), Daniel (hermano de su mejor amiga) y el amigo de éste, Sergio, organizan un viaje a Roma, donde algo pasará entre Daniel y Ariadna. Diez años después, y sin haberse visto ni una sola vez desde entonces, tienen que competir entre ellos para lograr la vicepresidencia del grupo empresarial de sus padres. Van a saltar chispas.

OPINIÓN

Íntimos enemigos fue el primer libro que leí en mi e-reader. No recuerdo el motivo por el que lo escogí. Nunca hasta ese momento había leído ninguna novela romántica. Lo mío era la fantasía, la ciencia ficción, la novela negra, la contemporánea, pero ¿romántica? Uff, no gracias. Por lo tanto, quizás llegué a él por casualidad. No sé siquiera si sabía el género de lo que iba a leer. Creo que más que nada estaba probando a ver cómo funcionaba todo el mundo digital. Da igual. 

¿Y qué me encontré? Pues con un hallazgo sorprendente que me encantó. Debo decir que después de leer Íntimos enemigos empecé a buscar literatura romántica, lo que me ha llevado a conocer otros subgéneros (chicklit, urban fantasy, erótico, histórico). Olga Salar me abrió las puertas de un género que no tiene el reconocimiento que se merece. Y, solo por ello, ya tengo que darle las gracias. Iniciarme en el mundo de la literatura romántica de la mano de Olga Salar con su novela Íntimos enemigos ha sido un acierto.

Pero, a ver, ¿qué tiene esta novela? Pues ante todo mi lealtad por todo el universo romántico que descubrí gracias a ella y el reconocimiento ante un argumento bien desarrollado. Las escenas que se van sucediendo son bastante previsibles, pero lejos de restar interés, te regocijas de anticipación, lo ves venir y cuando te das cuenta que has dado en el clavo sonríes y aplaudes, es maravilloso.

La novela de las mil sonrisas y de la felicidad. No infravaloréis un final feliz, puede hacer que nuestro día mejore y las pequeñas miserias que vivimos no parezcan tan importantes. 

La trama que se desarrolla en esta novela nos muestra uno de los sueños más recurrentes de cualquier adolescente: desear que aquel que no nos mira, que nos ignora, o incluso que nos humilla, nos pueda ver 10 años después convertidas en mujeres atractivas, inteligentes y adorables, y que además se sienta estúpido por habernos dejado escapar. ¡Ah! Qué dulce venganza.

Olga Salar describe unos personajes con personalidades distintas que se complementan a la perfección. Los secundarios están muy bien perfilados: la tata, la madre de Ariadna... incluso Alexia; aunque como personaje me quedo con la madre, ¡da mucho juego!

Desde el principio nos encontramos con una intensa tensión sexual no resuelta que resulta elegante y rematadamente romántica. Los diálogos son divertidos y pícaros, llenos de indirectas, ¡al igual que si estuviéramos en medio de un ritual de apareamiento!

En fin, una trama muy atractiva con unos personajes estupendos y una redacción que atrapa en seguida.

Si aún no habéis leído narrativa romántica o si ya habéis leído novelas de este género; si conocéis a Olga Salar o si aún no habéis leído nada de esta autora; si estáis deprimidos o si rebosáis alegría... siempre es buena idea leer Íntimos enemigos, incluso si ya la habéis leído. Yo la releo de tanto en tanto. 

Mezcla de ternura, romanticismo, revancha y muchas sonrisas... no os la podéis perder.

Web de la autora

Facebook de la autora

Martina con vistas al mar (Bilogía Horizonte Martina 1) Elísabet Benavent (ressenya en català)

Títol Martina con vistas al mar
(Bilogia Horizonte Martina 1)
Autor Elísabet Benavent
Editorial Suma de letras
Any 2016
Pàgines 672
Gènere narrativa romàntica
Disponible en e-book, paper
Idiomes castellà

Pincha sobre la bandera para leer la versión en castellano

SINOPSI

La Martina treballa a la cuina d'un hotel i el seu somni sempre ha estat ser xef per gran decepció de la seva família. Porta uns 10 anys amb el Fernando, que va ser un dels seus professors; i en un dels seus aniversaris van a sopar a El Mar, un restaurant que regenta en Pablo, que és excèntric, brillant i increïblement atractiu. A partir d'aquell moment res tornarà a ser com abans.

OPINIÓ

Elisabet Benavent és absolutament magnètica. Estic segura que els seus llibres estan imantats amb algun poderós encanteri perquè són irresistibles. És llegir una sola paraula i caure-hi. I aquesta vegada, com totes les anteriors, no és diferent.

El que sí que és diferent és tant la trama com l'estructura de la novel·la, i per descomptat el rerefons, que va molt més enllà de la simple novel·la romàntica amb escenes hot.

De què va la novel·la? Doncs des del meu punt de vista, l'escriptora ens proposa que reflexionem sobre una pregunta que estic segura que moltes de nosaltres ens hem fet. Què passa amb l'amor quan s'acaba? És que mai ha existit? Resulta que de fet no era amor perquè l'amor és per sempre? És una qüestió que cada personatge resol a la seva manera i que nosaltres, els lectors, també resolem a mesura que anem passant les pàgines. La sort és que no ens posaran nota. No hi ha resposta incorrecta. Però l'Elisabet Benavent ens mostra la resposta d'uns quants personatges, que es plantejaran quan és amor, quan és sexe, quan és amistat, i sobretot, quan és de veritat.

I sobre aquesta pregunta munta tot un engranatge de personatges i situacions que desdibuixaran la vostra pròpia realitat perquè viureu durant unes hores (no crec que la novel·la us duri més) dins del llibre.

Els personatges estan tan fabulosament perfilats com sempre. I aquesta vegada també tenim un esment a un d'una altra de les seves sagues, la qual cosa confereix al conjunt de la seva obra un aire de "família-coqueta", de la qual formem part tant personatges com lectors.

Trobo una evolució positiva a l'hora d'escollir les personalitats de cadascú. Estem davant d'una novel·la en la qual no hi ha un "malvat" però sí que hi ha personatges immadurs o antipàtics que no ens cauen bé. I em sembla un encert. Perquè la vida és així. Hi ha gent a la qual no suportem perquè sí. Perquè no hi ha química. Pel que sigui. Però segueixen al nostre voltant. Igual que la nostra protagonista, que ha de suportar disbarats cada dia.

La Martina és el personatge més diferent creat fins ara per la ploma de l'Elisabet Benavent, però, alhora, és el més treballat psicològicament. La Martina dóna per a molt. Encara que en principi no ho sembli.

El llenguatge de la novel·la mereix una menció especial. Hi ha dos nivells de registre: el dels diàlegs i el de les reflexions. Els diàlegs són vulgars, grollers i impressionantment divertits i hilarants. Els he llegit diverses vegades perquè trencava a riure, i és que com se li pot acudir a algú dir tantes barbaritats juntes? L'Amaia és la bomba. Però el registre de les reflexions, encara que estan escrites en un llenguatge lleuger, és molt més mesurat, el que ens dóna un respir i dota la novel·la d'un punt de serietat que requereix el tema de què tracta. Tot això magníficament entrellaçat per no perdre el contrast entre el divertit i la reflexió. No us penseu ara que estem davant d'un llibre pesat i avorrit!! Perquè és tot el contrari.

Hi ha dos primers narradors, la Martina i el Pablo, que es van alternant capítols. Encara que no és la primera vegada que ho fa, trobo que és molt difícil entrar en la ment masculina, perquè és com ficar-se en territori desconegut, però el resultat m'ha semblat coherent amb el que se suposa que pensa un home. La Martina parla en passat, com si ens estigués explicant alguna cosa des de la perspectiva de saber què passarà, cosa que atorga a la història una pinzellada de malenconia.

Podria seguir i seguir, però prefereixo que llegiu la novel·la i m'expliqueu què us ha semblat. Ràpidament (no sé si sabré), i a tall d'esquema, us explico les raons per llegir aquesta novel·la: perquè la trama és rodona, sense incoherències; perquè l'evolució dels personatges és creïble; perquè és divertidíssim; perquè convida a la reflexió; perquè els personatges masculins són un amor, però, sobretot, perquè l'autora és Elisabet Benavent i tot el que escriu és fantàstic: t'atrapa, et delecta i sempre et deixa amb ganes de més.

Ja no us entretinc més, si encara no teniu la novel·la, no espereu més.

Web de l'autora

Martina con vistas al mar (Bilogía Horizonte Martina 1). Elísabet Benavent (reseña en castellano)

 

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

SINOPSIS

Martina trabaja en la cocina de un hotel y su sueño siempre ha sido ser chef para gran decepción de su familia. Lleva unos 10 años con Fernando, que fue uno de sus profesores; y en uno de sus aniversarios van a cenar a El Mar, un restaurante que regenta Pablo, que es excéntrico, brillante e increíblemente atractivo. A partir de aquel momento nada volverá a ser como antes.

OPINIÓN

Elísabet Benavent es absolutamente magnética. Estoy segura de que sus libros están imantados con algún poderoso hechizo porque son irresistibles. Es leer una sola palabra y caer en sus redes. Y esta vez, como todas las anteriores, no es diferente.

Lo que sí que es diferente es tanto la trama como la estructura de la novela, y por supuesto el trasfondo, que va mucho más allá de la simple novela romántica con escenas hot.

¿De qué va la novela? Pues desde mi punto de vista, la escritora nos propone que reflexionemos sobre una pregunta que estoy segura que muchas de nosotras nos hemos hecho. ¿Qué pasa con el amor cuando se termina? ¿Es que nunca ha existido? ¿Resulta que de hecho no era amor porque el amor es para siempre? Es una cuestión que cada personaje resuelve a su manera y que nosotros, los lectores, también resolvemos a medida que vamos pasando las páginas. La suerte es que no nos van a poner nota. No hay respuesta incorrecta. Pero Elísabet Benavent nos muestra la respuesta de unos cuantos personajes, que se plantearán cuándo es amor, cuándo es sexo, cuándo es amistad, y sobre todo, cuándo es de verdad.

Y sobre esa pregunta monta todo un engranaje de personajes y situaciones que desdibujarán vuestra propia realidad porque viviréis durante unas horas (no creo que la novela os dure más) dentro del libro.

Los personajes están tan fabulosamente perfilados como siempre. Y esta vez también tenemos una mención a uno de otra de sus sagas, lo cual confiere al conjunto de su obra un aire de "familia-coqueta", de la que formamos parte tanto personajes como lectores.

Encuentro una evolución positiva a la hora de escoger las personalidades de cada cual. Estamos ante una novela en la que no hay un "villano" pero sí que hay personajes inmaduros o antipáticos que no nos caen bien. Y me parece un acierto. Porque la vida es así. Hay gente a la que no soportamos porque sí. Porque no hay química. Por lo que sea. Pero siguen a nuestro alrededor. Igual que nuestra protagonista, que debe soportar estupideces cada día. 

Martina es el personaje más diferente creado hasta ahora por la pluma de Elísabet Benavent, pero, a la vez, es el más trabajado psicológicamente. Martina da para mucho. Aunque en principio no lo parezca.

El lenguaje de la novela merece una mención especial. Hay dos niveles de registro: el de los diálogos y el de las reflexiones. Los diálogos son vulgares, soeces e impresionantemente divertidos e hilarantes. Los he leído varias veces porque rompía a reír, y es que ¿cómo se le puede ocurrir a alguien decir tantas barbaridades juntas? Amaia es la bomba. Pero el registro de las reflexiones, aunque están escritas en un lenguaje ligero, es mucho más comedido, lo que nos da un respiro y dota a la novela de un punto de seriedad que requiere el tema del que está tratando. Todo ello magníficamente entrelazado para no perder el contraste entre lo divertido y la reflexión. ¡No os penséis ahora que estamos ante un libro pesado y aburrido! Porque es todo lo contrario.

Hay dos primeros narradores, Martina y Pablo que se van alternando capítulos. Aunque no es la primera vez que lo hace, creo que es muy difícil entrar en la mente masculina porque es como meterse en territorio desconocido, pero resultado me ha parecido coherente y acorde con lo que se supone que piensa un hombre. Martina habla en pasado, como si nos estuviera contando algo desde la perspectiva de saber qué va a pasar, lo que otorga a la historia una pincelada de melancolía.

Podría seguir y seguir, pero prefiero que leáis la novela y me contéis qué os ha parecido. Rápidamente (no sé si sabré) y en modo esquemático os explico las razones para leer esta novela: porque la trama es redonda, sin incoherencias; porque la evolución de los personajes es creíble; porque es desternillante; porque invita a la reflexión; porque los personajes masculinos son un amor, pero, sobre todo, porque la autora es Elísabet Benavent y todo lo que escribe es estupendo: te atrapa, te deleita y siempre te deja con ganas de más.

Ya no os entretengo más, si aún no tenéis la novela, no esperéis más. 

Web de la autora

Novetats editorials. Gener 2016

(21/01/16) Martina con vistas al mar, de Elísabet Benavent  (romàntica)

(18/01/16) Igual te echo de menos que de más, Olga Salar (romàntica) 

El cordero que conquistó París, Catherine Siguret (humor romàntic)

Polvo, Patricia Cornwell (negra)

Las extrangeras, Sergio Olguin (negra)

Fraude al descubierto, Mary Higgins Clark (negra)

La llamada del deseo (saga psi/cambiantes), Nalini Singh (urban fantasy)

El rey (saga La hermandad de la Daga Negra), J. R. Ward (romàntica paranormal)

Firefight, Brandon Sanderson (fantasia)

 (28/01/16) Héroes por casualidad, Laura Gallego (aventures)

La novela de Rebeca. Mikel Alvira (ressenya en català)

 Pincha en la bandera para leer la versión en castellano

Simon Lugar és un escriptor d'èxit que està escrivint una novel·la negra. Metòdic com pocs, la seva rutina de passeig per la platja de la costa basca es veu interrompuda quan coneix a Ema, qui li l'ajudarà a millorar el seu manuscrit.

La novela de Rebeca és una preciosa novel·la intimista que tot aspirant a escriptor hauria de llegir. Mikel Alvira desgrana els sentiments i les emocions que uneixen l'escriptor amb la seva creació: com la novel·la s'imposa en l'ànim de l'escriptor, com l'ànim de l'escriptor es tradueix en paraules per a la seva història. Ser testimoni de l'exercici que implica mirar la realitat, deixar reposar l'emoció en el cor, pujar-la al cap i expulsar-la amb paraules, i a més aconseguir que aquestes paraules juntes continguin la màgia que les fa especials i úniques és senzillament sublim.

La novela de Rebeca. Mikel Alvira (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català

Simon Lugar es un escritor de éxito que está escribiendo una novela negra. Metódico como pocos, su rutina de paseo por la playa de la costa vasca se ve interrumpida cuando conoce a Eme, quien le va a ayudar a mejorar su manuscrito.

La  novela de Rebeca es una preciosa novela intimista que todo aspirante a escritor debería leer. Mikel Alvira desgrana los sentimientos y las emociones que unen al escritor con su creación: cómo la novela se impone en el ánimo del escritor, cómo el ánimo del escritor se traduce en palabras para su historia. Ser testigo del ejercicio que implica mirar a la realidad, dejar reposar la emoción en el corazón, subirla a la cabeza y expulsarla con palabras, y además conseguir que esas palabras juntas contengan la magia que las hace especiales y únicas es sencillamente sublime.  

Es desgarrador cómo describe el proceso que absorbe y condiciona al escritor, quien acaba desdibujando su propia realidad. Para ello, Mikel Alvira nos confunde en el tiempo y en el espacio. La historia de la novela no es lineal, va hacia atrás, hacia adelante. Y la historia... ¿qué historia nos está contando? ¿La del escritor que escribe una novela negra en la que su protagonista escribe en una revista de arquitectura? ¿O la de la protagonista que también es escritora? ¿O la historia de Rebeca? Y ¿qué Rebeca, la auténtica o la de ficción?

Sí que es cierto que el principio es un poco caótico, quizás como una alegoría de todas las ideas que rondan por la cabeza de un escritor antes de darle forma. Por suerte cada texto (el manuscrito, la vida de Simon y la revista) tiene su propia letra y enseguida nos damos cuenta de qué es lo que estamos leyendo.

Sinceramente pienso que el talento de una novela no tiene que ver con lo sorprendente que pueda llegar a ser. Pero sí que es cierto que la sorpresa es un estimulante que nos hace valorar la inteligencia del escritor. Mikel Alvira, eres un genio. Yo que estaba aplaudiéndome porque había descubierto quién es Eme y resulta que el misterio era otro... Felicidades. Que el final de las novelas sean magníficas sí que es algo que valoro muchísimo.

Ayer, mientras leía las últimas páginas, pensé que el carácter de la novela me recordaba a la canción de Adele, Hello. Y fue como si hubiera hecho una conexión, ya que ambas son intimistas, desgarradoras y, por encima de todo, fascinantes.  

La novela de Rebeca te atrapa sin que te des cuenta, en un momento estás saboreando unas palabras y, de repente, mientras intentas ordenar todas las piezas en tu cabeza para comprender todo el lío que se desarrolla ante ti, descubres que La novela de Rebeca es una de las mejores novelas que has leído.

No es un thriller, aunque haya asesinatos; no es una novela romántica, aunque haya mucho amor; no es una novela trepidante, aunque no puedas dejar de leerla. Es una novela maravillosa que te deja con ganas de darle un abrazo a Simon Lugar. No te la pierdas.

Web del autor

El menor de la camada. Alejandro Aguilar (ressenya en català)

 Pincha en la bandera para leer la versión en castellano

"El menor de la camada", de l'Alejandro Aguilar, és una novel·la de ciència ficció en la qual trobem un univers format per humans que han desenvolupat facultats especials, que estan organitzats en quatre castes que responen a quatre ciències fonamentals: designadors, escrutadors, naturals i forts.

Els designadors dominen la ciència de la Llengua i són capaços de comunicar-se mentalment entre ells i amb les màquines.

Els escrutadors dominen la ciència de l'Observació i poden veure les emocions dels altres a través dels colors i són capaços de manipular-les.

Els forts dominen el seu propi cos, que té una força i una capacitat extraordinària, i l'art de la guerra. Poden reviure en un altre cos quan el seu comença a mostrar els primers signes de decadència. Són immortals. 

Els naturals dominen la ciència de la vida i la mort. Són els que s'encarreguen de fer el traspàs dels records d'un fort a un cos nou.

A més hi ha tot un univers d'humans, homes buits, cyborgs, nòmades, fills de la veritat... que ens van enriquint aquest món inventat.

Cada personatge és complex en si mateix, perquè tot i que està marcat per l'educació i l'ambient en què s'ha criat, cadascun és únic enfront dels altres. Us imagineu quantes qüestions se susciten amb les habilitats que té cadascun?

La novel·la comença amb un escrutador anomenat Arez castigat a romandre en un tanc de gelatina on només sent dolor, odi i impotència. Un traïdor a la seva casta. Sense saber com, la seva ment penetra dins del cos d'una dona buida que es diu Ociouno creada per al plaer del seu amo, és una esclava sexual. Arez escaparà provocant la mort del seu amo. I que una dona buida es reveli contra el seu amo és una contradicció tan gran que farà trontollar els fonaments de l'ordre establert. Cada casta buscarà a Ociouno per diferents motius, i Arez coneixerà persones que li faran qüestionar el seu propi jo. Qui és? Arez o Ociouno? Home o dona?

Però per sobre de tot Arez/Ociouno serà una peça de dòmino que arrossegarà tota una galàxia, una pedra a l'estany que provocarà ondulacions en tot l'univers conegut, ondulacions que es convertiran en veritables cataclismes que destruiran els pilars fonamentals en què està basat aquest engranatge social.

Si de moment tot el que heu llegit en aquesta ressenya us està agradant, us asseguro que la novel·la superarà les vostres expectatives més elevades. Necessitareu tenir molta memòria, primer perquè hi ha tants personatges, races, planetes, característiques, que us farà falta, però sobretot perquè haureu de relacionar moltes coses. En aquesta novel·la, a més de l'aventura fantàstica que viureu en primera fila, sereu testimonis de la coherència interna que té. Res no s'escapa, tot té sentit; l'escriptor embasta una realitat paral·lela en què tot quadra. I us asseguro que no és gens fàcil. Una puntualització: No cal que ho apunteu tot per recordar qui és qui! Al final del llibre hi ha un glossari i allà podreu anar consultant els vostres dubtes. Jo, he de confessar, no el vaig veure fins que vaig arribar al final, encara que se n'indica l'existència al principi del llibre, i us recomano que imprimiu les pàgines del glossari de definicions perquè amb el dispositiu digital és una mica embolicat.

El pròleg del llibre indica que heu d'alliberar-vos de idees preconcebudes, perquè l'univers que ens ensenyarà serà completament desconegut. Feu-li cas. Fins i tot el temps es mesura en altres paràmetres (cicles, rotacions, llunes, translacions...).

La ciència ficció, igual que la fantasia, ens presenta un món inventat on les al·legories ens ajuden a posar en perspectiva el nostre propi món. De la mateixa manera que passa a Star Trek, per exemple, on cada episodi ens narrava una aventura amb un problema moral com a teló de fons, a "El menor de la camada" trobem molts dilemes que cada personatge afrontarà de diferent manera. L'esclavitud contra el lliure albir i la llibertat. L'esperança de superar-se contra el determinisme. I, per sobre de tot, la recerca del jo. Tres grans temes que l'Alejandro Aguilar explora des de diferents angles. És una novel·la profunda que us farà reflexionar sobre el nostre propi món.

Un aspecte que es podria millorar de la visualització del text és la manera de marcar el canvi d'escena. Les últimes pàgines incorporen el logotip de l'editorial extinta e-ditors en cada canvi, la qual cosa facilita enormement la comprensió de la trama, ja de per si intensa, però la major part de la novel·la fa els canvis d'escenari sense cap avís visual, tot i que la part bona de tot això és que us obliga a rellegir alguna pàgina i així no us perdeu cap detall.

El ritme de la novel·la té alguns alts i baixos. L'acció és trepidant i les 100 primeres pàgines et deixen sense alè, en una persecució que accelerarà el vostre propi cor, però l'escriptor està creant un univers nou que necessita de molts detalls que són necessaris per a entendre el conjunt, però que alenteixen la trama. Per sort, el llibre és tan magnífic que fins i tot els detalls de les castes són intrínsecament interessants, cosa que farà que la combinació entre acció i descripció ballin una dansa perfectament sincronitzada que us deixarà embadalits.

Després d'una novel·la absolutament recomanable que et farà desitjar conèixer fins a l'últim racó del Vell Domini, i d'estar convençuda que aquesta era una primera novel·la d'una gran saga resulta que... ja no n'hi ha més! Buscant per Internet, he vist que hi ha anuncis de jocs de rol i fins i tot el final del llibre anuncia una continuació, però jo no he trobat res de res. Si us plau, lectors, no ens podem quedar aquí. Sé que quan llegiu "El menor de la camada" en voldreu més. No en tinc cap dubte. Hem d'animar a l'Alejandro Aguilar que segueixi escrivint. No us vull desvetllar el final, però... és que en vull més!

Si quan acabeu la lectura de la novel·la, us sentiu com jo, escriviu-nos un comentari que em comprometo a fer arribar a l'escriptor.

No trobareu aquesta novel·la en paper, tan sols està disponible en e-book i en Seebook, que és com l'he llegit jo. Us asseguro que la gaudireu. Ara mateix sóc com Sheldon Cooper de "The Big Bang theory" demanant la continuació d'una sèrie estrella.

Magnífica com Star Trek. Trepidant com "El senyor dels anells". Amb personatges tan ricament treballats com la saga "Cançó de gel i foc" (la sèrie Joc de Trons). Amb la profunditat moral de Brandon Sanderson. Tota una troballa.

El menor de la camada. Alejandro Aguilar (reseña en castellano)

 Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

"El menor de la camada", de Alejandro Aguilar, es una novela de ciencia ficción en la que encontramos un universo formado por humanos que han desarrollado facultades especiales, que están organizados en cuatro castas que responden a cuatro ciencias fundamentales: designadores, escrutadores, naturales y fuertes. 

Los designadores dominan la ciencia de la Lengua y son capaces de comunicarse mentalmente entre ellos y con las máquinas.

Los escrutadores dominan la ciencia de la Observación y pueden ver las emociones de los demás a través de los colores y son capaces de manipularlas.

Los fuertes dominan su propio cuerpo, que tiene una fuerza y una capacidad extraordinaria, y el arte de la guerra. Pueden revivir en otro cuerpo cuando el suyo empieza a mostrar los primeros signos de decadencia. Son inmortales.

Los naturales dominan la ciencia de la vida y la muerte. Son quienes se encargan de hacer el traspaso de los recuerdos de un fuerte a un cuerpo nuevo.

Además hay todo un universo de humanos, hombres huecos, cyborgs, nómadas, hijos de la verdad... que nos van enriqueciendo este mundo inventado. 

Cada personaje es complejo en sí mismo, porque aunque está marcado por la educación y el ambiente en el que se ha criado, cada uno es único frente a los demás. ¿Os imagináis cuántas cuestiones se suscitan con las habilidades que tiene cada uno?

La novela empieza con un escrutador llamado Arez castigado a permanecer en un tanque de gelatina donde sólo siente dolor, odio e impotencia. Un traidor a su casta. Sin saber cómo, su mente penetra dentro del cuerpo de una mujer hueca que se llama Ociouno creada para el placer de su amo, es una esclava sexual. Arez escapará provocando la muerte de su amo. Y que una mujer hueca se revele contra su amo es una contradicción tan grande que hará tambalear los cimientos del orden establecido. Cada casta buscará a Ociouno por distintos motivos, y Arez conocerá a personas que le harán cuestionarse su propio yo. ¿Quién es? ¿Arez o Ociouno? ¿Hombre o mujer?

Pero por encima de todo Arez/Ociouno será una pieza de dominó que arrastrará a toda una galaxia, un guijarro en el estanque que provocará ondulaciones en todo el universo conocido, ondulaciones que se convertirán en verdaderos cataclismos que destruirán los pilares fundamentales en los que está basado este engranaje social.

Si de momento todo lo que habéis leído en esta reseña os está gustando, os aseguro que la novela superará vuestras expectativas más elevadas. Vais a requerir mucha memoria, primero porque hay tantos personajes, razas, planetas, características, que lo vais a necesitar, pero sobre todo porque vais a tener que relacionar muchas cosas. En esta novela, además de la aventura fantástica que vais a vivir en primera fila, vais a ser testigos de la coherencia interna que tiene. Nada se escapa, todo tiene sentido; el escritor hilvana una realidad paralela en la que todo cuadra. Y os aseguro que no es nada fácil. Una puntualización: ¡No hace falta que lo apuntéis todo para recordar quién es quién! Al final del libro hay un glosario y allí podréis ir consultando vuestras dudas. Yo, debo confesar, no lo vi hasta que llegué al final, aunque se indica su existencia al principio del libro, y os recomiendo que imprimáis las páginas del glosario de definiciones porque con el dispositivo digital es un poco lioso. 

El prólogo del libro indica que debéis liberaros de ideas preconcebidas, porque el universo que nos va a mostrar va a ser completamente desconocido. Hacedle caso. Incluso el tiempo se mide en otros parámetros (ciclos, rotaciones, lunas, translaciones...).

La ciencia ficción, al igual que la fantasía, nos presenta un mundo inventado donde las alegorías nos ayudan a poner en perspectiva nuestro propio mundo. De la misma forma que pasa en Star Trek, por ejemplo, donde cada episodio nos narraba una aventura con un problema moral como telón de fondo, en "El menor de la camada" encontramos muchos dilemas que cada personaje va a afrontar de distinta manera. La esclavitud contra el libre albedrío y la libertad. La esperanza de superarse contra el determinismo. Y, por encima de todo, la búsqueda del yo. Tres grandes temas que Alejandro Aguilar explora desde distintos ángulos. Es una novela profunda que os hará reflexionar sobre nuestro propio mundo. 

Un aspecto que se podría mejorar de la visualización del texto es la manera de marcar el cambio de escena. Las últimas páginas incorporan el logo de la editorial extinta e-ditores en cada cambio, lo cual facilita enormemente la comprensión de la trama, ya de por sí intensa, pero la mayor parte de la novela hace los cambios de escenario sin ningún aviso visual, aunque la parte buena de todo esto es que os obliga a releer alguna página y así no os perdéis ningún detalle. 

El ritmo de la novela tiene algunos baches. La acción es trepidante y las 100 primeras páginas te dejan sin aliento, en una persecución que acelerará vuestro propio corazón, pero el escritor está creando un universo nuevo que precisa de muchos detalles que son necesarios para entender el conjunto, pero que ralentizan la trama. Por suerte, el libro es tan magnífico que incluso los pormenores de las castas son intrínsecamente interesantes, lo que hará que la combinación entre acción y descripción bailen una danza perfectamente sincronizada que os dejará embelesados.

Después de una novela absolutamente recomendable que te hará desear conocer hasta el último recoveco del Viejo Dominio, y de estar convencida de que esta era una primera novela de una gran saga resulta que... ¡ya no hay más! Buscando por Internet, he visto que hay anuncios de juegos de rol e incluso el final del libro anuncia una continuación, pero yo no he encontrado nada más. Por favor, lectores, no nos podemos quedar aquí. Sé que cuando leáis "El menor de la camada" vais a querer más. No tengo ninguna duda. Tenemos que animar a Alejandro Aguilar a que siga escribiendo. No os quiero desvelar el final, pero... ¡es que quiero más!

Si cuando acabéis la lectura de la novela, os sentís como yo, escribidnos un comentario que me comprometo a hacer llegar al escritor. 

No encontraréis esta novela en papel, tan solo está disponible en e-book y en Seebook, que es como lo he leído yo. Os aseguro que la vais a disfrutar. Ahora mismo soy como Sheldon Cooper de "The Big Bang theory" pidiendo la continuación de una serie estrella. 

Magnífica como Star Trek. Trepidante como "El señor de los anillos". Con personajes tan ricamente trabajados como la saga "Canción de hielo y fuego" (la serie Juego de Tronos). Con la profundidad moral de Brandon Sanderson. Todo un hallazgo.