Sígueme. Saga Tumble Creek 3. Victoria Dahl (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

Jane Morgan treballa com a recepcionista, secretària, accionista i sòcia a una empresa d'arquitectura.

Busca un home decent, amb una bona feina, que sigui educat i que socialment sigui respectat. Però el problema és que a ella no li atrauen aquest tipus d'homes. La deixen completament indiferent. 

Sota la seva disfressa d'administrativa convencional i avorrida, amaga un cos explosiu i unes necessitats sexuals que només poden satisfer homes musculats, tatuats i amb aspecte de salvatges.

Ella lluita contra el seu instint en intentar relacionar-se amb homes que en realitat no li agraden, tot i que considera que li haurien d'agradar, perquè està intentant oblidar un passat sòrdid que necessita deixar enrere, però el destí vol jugar amb ella i li planta al davant el tipus de mascle del que sempre ha fugit.

Es regala una nit de sexe amb aquest home que la fa tremolar d'expectació, però l'endemà, tot i que torna al seu paper de recepcionista primmirada, s'assabenta que el seu germà és sospitós d'assassinat i tot es complicarà... 

En la introducció del llibre, l'autora ens planteja un joc al qual juguem tots aquells qui tenim imaginació: endevinar què s'amaga rere l'aspecte de les persones que ens trobem en la nostra rutina diària. M'encanta imaginar històries sobre persones de qui no en sé res. Pensar el que pot amagar una aparença és un passatemps inofensiu i divertit. I aquesta és la trama de tota la novel·la: què amaga una actitud conservadora, un aspecte salvatge, un somriure tens, una estudiada indiferència, un vestit provocador. 

La novel·la aconsegueix enganxar-te des del primer moment perquè ens fa espectadors d'una ruptura que, a parer meu, és la millor que he llegit mai amb molta diferència. Aquesta en concret em va atrapar perquè ens diu com és la protagonista; en dues pàgines ens fem una idea concreta i molt encertada de qui és en realitat; i malgrat les capes i capes sota les quals s'amaga (requisit indispensable en una novel·la romàntica, ja que l'únic que aconseguirà separar la veritat de la mentida és qui es quedarà amb el seu cor), aquest parell de pàgines inicials ens mostrarà perfectament el tarannà de dos personatges. I això no és fàcil. Des del meu punt de vista, una novel·la és avorrida (entre molts altres factors) quan els personatges es perfilen a través de descripcions i no a través de fets. 

Precisament perquè la situació de la protagonista és extrema, podem fer una reflexió sobre les nostres pròpies relacions amb la família i descobrir que, malgrat que potser també en el nostre cas hi hagi hagut greuges que ens van doldre, en la immensa majoria de casos aquests no estan produïts per un afany de fer mal, sinó per la ignorància de no saber com fer-ho millor. Quan mirem les coses des del cor i no des del dolor, és quan som capaços de perdonar. Reflexió profunda per una novel·la que, en principi, no té més afany que el de l'entreteniment. 

Aquest llibre, el tercer de "Tumble Creek", és el menys divertit de la saga. El primer era hilarant i aquest és el més seriós. Tot i que no per això deixa de ser menys interessant, ja que estem davant d'una novel·la que respon exactament a les nostres expectatives: passar una estona, romanticisme i una trama policíaca de rerefons que, tot i que és senzilla, ens permet centrar-nos en altres aspectes que no són només la relació entre els dos protagonistes.

De totes maneres, si el que vols és riure una estona, et recomano el primer llibre, Convénceme.  

Web de l'autora

Llibres de la saga:

1. Convénceme

2. Provócame

Sígueme. Saga Tumble Creek 3. Victoria Dahl (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

Jane Morgan trabaja como recepcionista, secretaria, accionista y socia en una empresa de arquitectura.

Busca un hombre decente, con un buen trabajo, que sea educado y que socialmente sea respetado. Pero el problema es que a ella no le atraen este tipo de hombres. La dejan completamente indiferente.

Bajo su disfraz de administrativa convencional y aburrida, esconde un cuerpo explosivo y unas necesidades sexuales que sólo pueden satisfacer hombres musculados, tatuados y con aspecto de salvajes.

Ella lucha contra su instinto al intentar entablar una relación con hombres que en realidad no le gustan aunque considera que deberían gustarle, porque está intentando olvidar un pasado sórdido que necesita dejar atrás, pero el destino quiere jugar con ella y le planta delante al tipo de macho del que siempre ha huido.

Se regala una noche de sexo con este hombre que la hace temblar de expectación, pero al día siguiente, aunque vuelve a su papel de recepcionista recatada, se entera de que su hermano es sospechoso de asesinato y todo se complicará...

En la introducción del libro, la autora nos plantea un juego al que jugamos todos los que tenemos imaginación: adivinar qué se esconde tras el aspecto de las personas que nos encontramos en nuestra rutina diaria. Me encanta imaginar historias sobre personas de quienes no sé nada. Pensar lo que puede esconder una apariencia es un pasatiempo inofensivo y divertido. Y ésta es la trama de toda la novela: qué esconde una actitud conservadora, un aspecto salvaje, una sonrisa tensa, una estudiada indiferencia, un vestido provocador.

La novela consigue engancharte desde el primer momento porque nos hace espectadores de una ruptura que, en mi opinión, es la mejor que he leído con mucha diferencia. Ésta en concreto me atrapó porque nos dice cómo es la protagonista; en dos páginas nos hacemos una idea concreta y muy acertada de quién es en realidad; y a pesar de las capas y capas bajo las que se esconde (requisito indispensable en una novela romántica, ya que el único que conseguirá separar la verdad de la mentira es quien se quedará con su corazón), este par de páginas iniciales nos mostrará perfectamente el carácter de dos personajes. Y eso no es fácil. Desde mi punto de vista, una novela es aburrida (entre otros muchos factores) cuando los personajes se perfilan a través de descripciones y no a través de hechos.

Precisamente porque la situación de la protagonista es extrema, podemos hacer una reflexión sobre nuestras propias relaciones con la familia y descubrir que, a pesar de que quizás también en nuestro caso haya habido agravios que nos dolieron, en la inmensa mayoría de casos, éstos no están producidos por un afán de hacer daño, sino por la ignorancia de no saber cómo hacerlo mejor. Cuando miramos las cosas desde el corazón y no desde el dolor, es cuando somos capaces de perdonar. Reflexión profunda para una novela que, en principio, no tiene más afán que el del entretenimiento.

Este libro, el tercero de "Tumble Creek", es el menos divertido de la saga. El primero era hilarante y éste es el más serio. Aunque no por ello es menos interesante, ya que estamos ante una novela que responde exactamente a nuestras expectativas: pasar un rato, romanticismo y una trama policíaca de trasfondo que, aunque es sencilla, nos permite centrarnos en otros aspectos que no son sólo la relación entre los dos protagonistas.

De todas formas, si lo que quieres es reír un rato, te recomiendo el primer libro, Convénceme.

Web de la autora

Libros de la saga:

1. Convénceme

2. Provócame

Los ojos del dragón. Stephen King (ressenya en català)

 Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

Un rei. Una reina. Dos prínceps. Un mag. Un drac. Els ingredients necessaris per a construir un conte de fades. Fantasia. 

Fa molts i molts anys, el rei Roland de Delain va matar un drac, el cap del qual està penjat a una de les seves habitacions preferides. Li fa recordar que un dia va ser important, prou valent per a matar un drac. 

Tothom és feliç a Delain. La reina Sasha i el rei Roland tenen dos fills: Peter i Thomas. Peter serà el proper rei i és tal com s'espera que ha de ser un príncep i futur rei: intel·ligent, amable, empàtic, just, guapo, simpàtic. Ho té tot. 

Però aquest conte aviat es converteix en un malson; el conseller del rei és un mag malèvol que necessita que sigui Thomas el qui es converteixi en rei, perquè és més fàcil de manipular... i d'espantar, i d'aquesta manera ell podrà tenir el control sobre el regne. I, perquè Thomas sigui rei, cal tenir en compte que hi ha unes persones que ha d'eliminar: la reina Sasha, el rei Roland i el príncep Peter. Com serà capaç de matar-los a tots sense que ningú sospiti que ell és el culpable? Com és possible que la seva millor arma contra tots sigui la lleialtat que es professen entre ells? Vols espiar amb mi a través dels ulls del drac que va matar el rei Roland? Segur que et portaràs alguna sorpresa...

Vaig llegir Los ojos del dragón potser fa més de 25 anys, i crec que, després d'una segona i tercera lectura, no l'he tornat a llegir. Però recordo exactament quines sensacions vaig tenir mentre el llegia: sorpresa, incredulitat, meravella, il·lusió i reconeixement del talent d'un escriptor que feia molta por però que va regalar-nos un conte preciós que acaba meravellosament bé encara que fa patir pel camí.

Vaig conèixer les obres d'Stephen King de la mà de la meva amiga Noemí quan anava a l'institut. Em va deixar llibres d'aquest escriptor, com It o La mitad oscura (que anys més tard vaig anar a veure al cinema perquè suposava que no em faria por, atès que ja havia llegit el llibre... i no vaig ser capaç de treure'm les mans dels ulls en cap moment!!), i també em va arrossegar a veure alguna pel·lícula com Misery, que encara em provoca ansietat.   

Stephen King fa una por terrible, angoixant i visceral. Després del llibre El misterio de Salem's Lot, que vaig llançar contra una paret enmig d'una escena especialment terrorífica perquè amb tancar-lo no n'hi havia prou, vaig deixar de llegir aquest escriptor. Aquest últim llibre em va robar el son tranquil durant més d'un mes després d'haver-lo acabat. 

Per això, Los ojos del dragón va ser una sorpresa, perquè mai vaig pensar que d'aquest escriptor pogués néixer una història tan bonica, encara que, tot i que el talent envolta aquesta novel·la com si fos una bombolla protectora, el subtil ressò del terror de vegades aconsegueix colar-se dins i provoca incertesa, perquè... si estem en un conte... no pot passar res gaire dolent... oi? 

M'encanten els contes de fades, de fet aquest va ser el motiu que em fes il·lusió llegir aquest llibre, però també m'agrada el misteri i l'emoció, i, en aquest sentit, aquesta novel·la val molt la pena.

La història està molt ben trobada. Els personatges estan molt ben perfilats. Totes les escenes són creïbles. És un conte fantàstic amb l'extensió d'una novel·la, però, què va passar quan vaig arribar al final del llibre? doncs que em van faltar uns quants capítols més. Peyna, el jutge general del regne, té un paper molt important, destacat, en el desenvolupament de la trama final i quan acaba el llibre ens adonem que hem estat tan centrats en els personatges principals que no hem percebut que Peyna ha desaparegut i que no en sabem res!! Aquest és l'únic retret que li puc fer a l'autor, que mentre dura la trama hi ha uns personatges secundaris dels quals es pren la molèstia d'explicar-nos coses i de descriure les seves emocions i les seves cavil·lacions (aquí el narrador és omniscient i sabem el que passa pel cap de tots els personatges), i, quan la trama arriba a la seva fi, no sabem com acaba la història de cadascun d'ells!

Flagg és un personatge recurrent a l'obra de Stephen King, ja que l'ha fet aparèixer en la novel·la La danza de la muerte i a la saga "La torre oscura". El fet que l'escriptor faci saltar d'una novel·la a una altra un personatge tan malvat encara el dota de més poder. Protegiu-vos del seu influx.

Com a anècdota us comento que el 13 de gener de 2017 està prevista l'estrena a la gran pantalla de la Torre oscura, dirigida per Nikolaj Arcel.

Per què us parlo d'aquest llibre? Perquè em va encantar i perquè penso que pot ser una bona opció tant si sou vosaltres qui gaudiu d'una lectura de fantasia com si teniu fills adolescents. A més, és una introducció suau al món d'Stephen King si decidiu endinsar-vos en un camí ple de terror i d'angoixa.

Gaudeix d'un conte de fantasia de la mà d'un dels escriptors de terror més reconeguts.

Web de l'autor

Los ojos del dragón. Stephen King (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

Un rey. Una reina. Dos príncipes. Un mago. Un dragón. Los ingredientes necesarios para construir un cuento de hadas. Fantasía.

Hace muchos, muchos años, el rey Roland de Delain mató a un dragón, cuya cabeza está colgada en una de sus habitaciones preferidas. Le hace recordar que un día fue importante, lo suficientemente valiente para matar a un dragón. 

Todo el mundo es feliz en Delain. La reina Sasha y el rey Roland tienen dos hijos: Peter y Thomas. Peter será el próximo rey y es tal como se espera que debe ser un príncipe y futuro rey: inteligente, amable, empático, justo, guapo, simpático. Lo tiene todo.

Pero este cuento pronto se convierte en una pesadilla; el consejero del rey es un mago malévolo que necesita que sea Thomas el que se convierta en rey, porque es más fácil de manipular... y de asustar, y de esta manera él podrá tener el control sobre el reino. Y, para que Thomas sea rey, hay que tener en cuenta que hay ciertas personas que debe eliminar: la reina Sasha, el rey Roland y el príncipe Peter. ¿Cómo será capaz de matarlos a todos sin que nadie sospeche que él es el culpable? ¿Cómo es posible que su mejor arma contra todos sea la lealtad que se profesan entre ellos? ¿Quieres espiar conmigo a través de los ojos del dragón que mató el rey Roland? Seguro que te llevarás alguna sorpresa...

Leí Los ojos del dragón quizás hace más de 25 años, y creo que, después de una segunda y tercera lectura, no lo he vuelto a leer. Pero recuerdo exactamente qué sensaciones tuve mientras lo leía: sorpresa, incredulidad, maravilla, ilusión y reconocimiento del talento de un escritor que daba mucho miedo pero que nos regaló un cuento precioso que acaba maravillosamente bien aunque hace sufrir por el camino.

Conocí las obras de Stephen King de la mano de mi amiga Noemí cuando iba al instituto. Me dejó libros de este escritor, como It o La mitad oscura (que años más tarde fui a ver al cine porque suponía que no me daría miedo dado que ya había leído el libro... ¡¡y no fui capaz de sacarme las manos de los ojos en ningún momento!!), y también me arrastró a ver alguna película como Misery, que todavía me provoca ansiedad.

Stephen King da un miedo terrible, angustioso y visceral. Después del libro El misterio de Salem's Lot, que lancé contra una pared en medio de una escena especialmente terrorífica porque con cerrarlo no era suficiente, dejé de leer a este escritor. Este último libro me robó el sueño tranquilo durante más de un mes después de haberlo terminado.

Por ello, Los ojos del dragón fue una sorpresa, porque nunca pensé que de este escritor pudiera nacer una historia tan bonita, aunque, a pesar de que el talento rodea esta novela como si fuera una burbuja protectora, el sutil eco del terror a veces consigue colarse dentro y provoca incertidumbre, porque... si estamos en un cuento... no puede pasar nada muy malo... ¿verdad?

Me encantan los cuentos de hadas, de hecho este fue el motivo que me hiciera ilusión leer este libro, pero también me gusta el misterio y la emoción, y, en este sentido, esta novela vale mucho la pena.

La historia está muy bien. Los personajes están muy bien perfilados. Todas las escenas son creíbles. Es un cuento fantástico con la extensión de una novela, pero ¿qué pasó cuando llegué al final del libro? pues que me faltaron unos cuantos capítulos más. Peyna, el juez general del reino, tiene un papel muy importante, destacado, en el desarrollo de la trama final y cuando termina el libro nos damos cuenta de que hemos estado tan centrados en los personajes principales, que no hemos percibido que Peyna ha desaparecido y ¡¡que no sabemos nada de lo que le ha pasado!! Este es el único reproche que le puedo hacer al autor, que mientras dura la trama hay unos personajes secundarios de los que se toma la molestia de explicarnos cosas y de describir sus emociones y sus cavilaciones (aquí el narrador es omnisciente y sabemos lo que pasa por la cabeza de todos los personajes), y, cuando la trama llega a su fin, ¡no sabemos como termina la historia de cada uno de ellos!

Flagg es un personaje recurrente en la obra de Stephen King, ya que lo ha hecho aparecer en la novela La danza de la muerte y en su saga "La torre oscura". El que el escritor haga saltar de una novela a otra a un personaje tan malvado aún lo dota de más poder. Flagg es un villano. Protegeos de su influjo.

Como anécdota os comento que el 13 de enero de 2017 está previsto el estreno en la gran pantalla de la Torre oscura, dirigida por Nikolaj Arcel.

¿Por qué os hablo de este libro? Porque me encantó y porque pienso que puede ser una buena opción tanto si sois vosotros quienes disfrutáis de una lectura de fantasía como si tenéis hijos adolescentes. Además, es una introducción suave al mundo de Stephen King si decidís adentraros en un camino lleno de terror y de angustia.

Disfrutad de un cuento de fantasía de la mano de uno de los escritores de terror más reconocidos.

Web del autor

Palmeras en la nieve. Luz Gabás (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

La Clarence està ordenant uns papers de la família quan troba una carta adreçada al seu oncle que li crida molt l'atenció. I és tant el que es pot intuir al darrere de les línies de la carta, que comença a investigar el que volen dir aquestes paraules, perquè encara que el seu pare i el seu oncle li han explicat moltes aventures de quan van ser a l'illa de Fernando Poo, fa ja 50 anys, res no sembla estar relacionat amb la carta que ha trobat. Però hi ha un silenci hermètic al voltant del contingut d'aquesta carta i de la història que sembla que amaga, i, cansada d'això, decideix fer un viatge a l'illa per trobar les seves pròpies respostes.

En 1953 en Kilian i en Jacobo, nascuts a Pasolobino, al pirineu aragonès, deixen casa seva per a iniciar un viatge, que no té data de retorn, cap a una terra desconeguda, llunyana i exòtica, l'illa de Fernando Poo. Aniran a treballar a la finca Sampaka, on es conrea un dels millors cacaus del món. Allà els dos germans descobriran que les normes socials que coneixien són molt més relaxades, encara que el treball a la finca és dur i ells treballaran com els que més. Però el temps a l'illa els farà adaptar a la seva nova realitat, encara que cadascun afrontarà aquestes diferències d'una manera diferent. Mentre que en Jacobo actua com si estigués de pas i fos superior als nadius de l'illa, en Kilian es preocuparà d'entendre i confraternitzar amb els nadius, i aquesta necessitat d'adaptació el portarà a creuar una línia prohibida: enamorar-se d'una oriünda de l'illa. El seu amor naixerà enmig d'un clima polític molt perillós que al final l'obligarà a tornar a Espanya.

Durant el temps que romanen a Fernando Poo coneixen tant l'amistat i l'amor com l'odi i el perdó. Un secret s'enterrarà en aquest moment, però la Clarence, 50 anys després està decidida a desenterrar-lo. Ens anem amb la Clarence a Fernando Poo? Jo em vaig colar a la maleta i vaig viure una aventura entranyable.

Vaig comprar Palmeras en la nieve per error. Ho confesso. Era Sant Jordi i encara no li havia comprat cap llibre al meu enamorat. Vaig entrar corrents a la llibreria, vaig veure en lletres grans el nom de Maria Dueñas (autora del Tiempo entre costuras) i, encara que el final d'aquest llibre va ser una completa decepció (crec que ho va acabar ràpid potser per a complir algun termini, si no no s'entén que un llibre tan magistralment escrit no conclogui gairebé res i en dues pàgines acabi amb una trama interessantíssima), vaig agafar el que vaig creure que era la seva nova novel·la. Cras error. Simplement María Dueñas recomanava la lectura de Palmeras en la nieve. Caure en aquesta estratègia de màrqueting em va fer tanta ràbia que ho vaig deixar de costat i em vaig negar a llegir-lo, encara que no era un regal per a mi. Uns mesos més tard em va trucar la meva cunyada emocionada recomanant-me un llibre meravellós, evidentment era Palmeras en la nieve. Jo ja el tenia a casa. Havia arribat el moment de llegir-lo.

No crec que trigués més d'uns pocs dies a llegir les 700 pàgines que té. Aquella setmana vaig dormir molt poquet. L'endemà ens escrivíem correus amb les impressions que jo tenia del llibre (no em va fer cap spoiler, tot s'ha de dir) i cada dia era emocionant perquè el ritme del llibre és trepidant, no pots parar de llegir-lo, ja que, quan sembla que alguna trama es resol, s'encadena amb una altra. Tancar el llibre era un suplici, no podia tancar la història, seguir amb la meva vida i esperar a tornar a obrir-lo per a seguir amb l'aventura. Em va enganxar d'una manera brutal.

Què us puc dir que el meu entusiasme no us hagi dit ja? Doncs moltes més coses. L'autora es documenta especialment bé per escriure aquesta novel·la i us recomano que us llegiu tot el que explica després de l'obra. Per exemple, en el viatge d'anada, al vaixell, en Kilian llegeix uns diaris, i els articles són reals, estan extrets del diari local d'aquest dia concret. Hi ha algunes llicències literàries, com un incendi que es va produir al continent i l'autora situa a l'illa, però en general tots els fets històrics són certs.

La Clarence és filòloga i això atribueix a la professió un matís aventurer que, en principi, algú que es guanya la vida enterrant el nas en els llibres no té... tot i que... jo sempre he dit que llegir és viure una aventura a cada novel·la... M'encanta que un escriptor doni tant protagonisme a una lingüista!

L'estructura de la novel·la alterna el moment present amb el passat, i, com que el que descobreix la Clarence només són pinzellades del que va passar en realitat, per cada nou tros de veritat descoberta, l'escriptora ens ofereix un capítol complet al passat, que ens mostra aquesta veritat en tota la seva dimensió.

Ara mateix és difícil conèixer algú que deixi enrere les seves pròpies necessitats o anhels per a satisfer els desitjos aliens. Vivim en un món molt egoista. I en aquesta novel·la veurem a través dels ulls d'en Kilian com és no ser amo de la teva pròpia vida, perquè les teves decisions estan governades per les obligacions, per l'honor, pel respecte i pel que és just.

Un altre aspecte magnífic de la novel·la és el romanticisme, que és tan pur, tan bonic i tan sincer, que em recorda sense remei uns versos de Quevedo:

"su cuerpo dejarán, no su cuidado;

serán ceniza, mas tendrán sentido.

Polvo serán, mas polvo enamorado."

Aventura, romanticisme, drama, colonialisme. Una història digna de ser un best-seller, que ha vist la llum el 4 de desembre de 2015 com a pel·lícula. I sobre això només em resta dir que l'adaptació a la novel·la ha estat molt bé, tot i que hi ha una part molt important que no surt, la qual cosa permet aturar-se en detalls importants de la resta de la trama. 

Què és el millor d'aquest llibre? Que atrapa des del primer capítol, que et transporta a una època colonial, que et mostra una realitat molt ben dibuixada, que t'ho creus. És un llibre tan ben escrit que, a més de gaudir moltíssim de la seva lectura, et fa plantejar si la història de la família no va passar en realitat, i això, al meu parer, ens demostra el talent indiscutible d'aquesta contadora d'històries. El poder de transformar unes paraules en un relat que arriba directament fins al cor.

Per cert, si voleu degustar l'aventura del cacau, hi ha una botiga a Barcelona de cacau Sampaka al carrer Consell de Cent, entre Balmes i Rambla de Catalunya (també hi ha botigues a Madrid i a València). Us recomano la lectura del llibre amb una rajola de xocolata de la finca on es desenvolupa tota la trama. Segur que aquest trosset de dolç (una mica amarg) us porta directament a Fernando Poo. Que gaudiu de la lectura i de la xocolata!

Tràiler de la pel·lícula

Palmeras en la nieve. Luz Gabás (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

Clarence está ordenando unos papeles de la familia cuando encuentra una carta dirigida a su tío que le llama mucho la atención. Y es tanto lo que se puede intuir detrás de las líneas de la carta, que empieza a investigar lo que quieren decir esas palabras, porque aunque su padre y su tío le han explicado muchas aventuras de cuando fueron a la isla de Fernando Poo, hace ya 50 años, nada parece estar relacionado con la carta que ha encontrado. Pero hay un silencio hermético alrededor del contenido de esa carta y de la historia que parece que esconde, y, cansada de ello, decide hacer un viaje a la isla para encontrar sus propias respuestas.

En 1953 Kilian y Jacobo, nacidos en Pasolobino, en el pirineo aragonés, abandonan su casa para iniciar un viaje, que no tiene fecha de retorno, hacia una tierra desconocida, lejana y exótica, la isla de Fernando Poo. Irán a trabajar a la finca Sampaka, donde se cultiva uno de los mejores cacaos del mundo. Allí los dos hermanos descubrirán que las normas sociales que conocían son mucho más relajadas, aunque el trabajo en la finca es duro y ellos trabajarán como los que más. Pero el tiempo en la isla les hará adaptarse a su nueva realidad, aunque cada uno afrontará estas diferencias de distinta manera. Mientras que Jacobo actúa como si estuviera de paso y fuera superior a los nativos de la isla; Kilian se preocupará de entender y confraternizar con los nativos, y esa necesidad de adaptación le llevará a cruzar una línea prohibida: enamorarse de una oriunda de la isla. Su amor nacerá en medio de un clima político muy peligroso que al final le obligará a volver a España. 

Durante el tiempo que permanecen en Fernando Poo conocen tanto la amistad y el amor como el odio y el perdón. Un secreto se enterrará en ese momento, pero Clarence, 50 años después está decidida a desenterrarlo. ¿Nos vamos con Clarence a Fernando Poo? Yo me colé en su maleta y viví una aventura entrañable.

Compré Palmeras en la nieve por error. Lo confieso. Era Sant Jordi y aún no le había comprado ningún libro a mi enamorado. Entré corriendo en la librería, vi en letras grandes el nombre de María Dueñas (autora del Tiempo entre costuras) y, aunque el final de ese libro fue una completa decepción (creo que lo acabó rápido quizás para cumplir algún plazo, si no no se entiende que un libro tan magistralmente escrito no concluya casi nada y en dos páginas acabe con una trama interesantísima), cogí el que creí que era su nueva novela. Craso error. Simplemente María Dueñas recomendaba la lectura de Palmeras en la nieve. Caer en esa estrategia de marketing me dio tanta rabia que lo dejé de lado y me negué a leerlo, aunque no era un regalo para mí. Unos meses más tarde me llamó mi cuñada emocionada recomendándome un libro maravilloso, evidentemente era Palmeras en la nieve. Yo ya lo tenía en casa. Había llegado el momento de leerlo. 

No creo que tardara más de unos pocos días en leer las 700 páginas que tiene. Esa semana dormí muy poquito. Al día siguiente nos escribíamos correos con las impresiones que yo tenía del libro (no me hizo ningún spoiler, todo hay que decirlo) y cada día era emocionante porque el ritmo del libro es trepidante, no puedes parar de leerlo, ya que cuando parece que alguna trama se resuelve se encadena con otra. Cerrar el libro era un suplicio, no podía cerrar la historia, seguir con mi vida y esperar a volver a abrirlo para seguir con la aventura. Me enganchó de una manera brutal.

¿Qué os puedo decir que mi entusiasmo no os haya dicho ya? Pues muchas más cosas. La autora se documenta especialmente bien para escribir esta novela y os recomiendo que os leáis todo lo que explica después de la obra. Por ejemplo, en el viaje de ida, en el barco, Kilian lee unos periódicos, pues los artículos son reales, están extraídos del diario local de ese día concreto. Hay algunas licencias literarias, como un incendio que se produjo en el continente y la autora sitúa en la isla, pero en general todos los hechos históricos son ciertos.

Clarence es filóloga y eso atribuye a la profesión un matiz aventurero que, en principio, alguien que se gana la vida enterrando la nariz en los libros no tiene... aunque... yo siempre he dicho que leer es vivir una aventura en cada novela... ¡Me encanta que un escritor dé tanto protagonismo a una lingüista!

La estructura de la novela alterna el momento presente con el pasado, y, como que lo que descubre Clarence sólo son pinceladas de lo que pasó en realidad, por cada nuevo pedazo de verdad descubierta, la escritora nos ofrece un capítulo completo al pasado, que nos muestra esa verdad en toda su dimensión.

Ahora mismo es difícil conocer a alguien que deje atrás sus propias necesidades o anhelos para satisfacer los deseos ajenos. Vivimos en un mundo muy egoísta. Y en esta novela veremos a través de los ojos de Kilian cómo es no ser dueño de tu propia vida, porque tus decisiones están gobernadas por las obligaciones, por el honor, por el respeto y por lo que es justo. 

Otro aspecto magnífico de la novela es el romanticismo, que es tan puro, tan bonito y tan sincero, que me recuerda sin remedio a unos versos de Quevedo: 

"su cuerpo dejarán, no su cuidado;

serán ceniza, mas tendrán sentido.

Polvo serán, mas polvo enamorado."

Aventura, romanticismo, drama, colonialismo. Una historia digna de ser un best seller, que ha visto la luz el 4 de diciembre de 2015 como película. Y sobre ello solo me queda decir que la adaptación a la novela ha estado muy bien, aunque hay una parte muy importante que no sale, lo cual permite demorarse en detalles importantes del resto de la trama.

¿Qué es lo mejor de este libro? Que atrapa desde el primer capítulo, que te transporta a una época colonial, que te muestra una realidad muy bien dibujada, que te lo crees. Es un libro tan bien escrito que, además de disfrutar muchísimo de su lectura, te hace plantear si la historia de la familia no pasó en realidad, y eso, a mi parecer, nos demuestra el talento indiscutible de esta contadora de historias. El poder de transformar unas palabras en un relato que llega directamente hasta el corazón.

Por cierto, si queréis degustar la aventura del cacao, hay una tienda en Barcelona de cacao Sampaka en la calle Consell de Cent, entre Balmes y Rambla de Catalunya (también hay tiendas en Madrid y en Valencia). Os recomiendo la lectura del libro con una tableta de chocolate de la finca donde se desarrolla toda la trama. Seguro que ese trocito de dulce (un pelín amargo) os lleva directamente a Fernando Poo. ¡Que disfrutéis de la lectura y del chocolate!

Trailer de la película

Persiguiendo a Silvia. Saga Silvia. Elísabet Benavent (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

La Silvia treballa com a informàtica en una multinacional i està enamoradíssima del seu cap. I, com que en el moment en què comença la novel·la ja no surten junts, la seva millor amiga, la Bea, li proposa anar a Eivissa de viatge per a oblidar penes. 

Allà coneixerà al Gabriel, un cantant de rock, amb qui iniciarà una relació d'amistat i de confiança que cap dels dos va pensar que fos possible. Ell arrossega un passat molt problemàtic i viu un present molt dur, malgrat l'èxit professional que té. Ella segueix enamorada d'un home que ja no vol estar amb ella. La Silvia i el Gabriel de seguida connecten perquè tant l'un com l'altre es mostren tal com són i no esperen de l'altre res que no sigui companyia i potser una amistat que a mesura que va passant el temps es va consolidant cada cop més. Al final, els problemes els acabaran atrapant i ambdós hauran de decidir què fer. La pregunta amb què s'ha fet la publicitat d'aquesta saga és la més encertada: "I tu, què estaries disposat a fer per amor?"

La novel·la té una estructura original. Comença "in medias res", que ens deien a l'escola, és a dir, enmig de la història, en el moment en què l'Alvaro i la Silvia ja han trencat la relació sentimental que tenien, però continuen treballant junts i segueixen desitjant-se mútuament. El lector no sap què ha passat amb aquests dos i l'escriptora farà que viatgem junts en l'aventura de la Silvia, perquè una cosa és fer un resum i l'altra és ser espectador de cada detall significatiu, que és el que fa l'escriptora: ens agafa de la mà i ens ensenya, de mica en mica, el que ha passat, cosa que fa que acabem entenent les reaccions i emocions de la Silvia. 

El segon llibre d'aquesta saga, Encontrando a Silvia, ens ofereix una història lineal, a partir d'aquest moment ja no hi haurà cap record que ens torni a portar al passat. Només viurem el present dels personatges. 

Així com en el primer llibre ens trobem amb una història divertida, hilarant i desenfadada (tot i que també té moments dolorosos pel que fa a la ruptura i a la sensació de fracàs), en què la protagonista es podria descriure (tal com diu la mare de l'Alvaro) en una "princesa de barri", amb una personalitat que recorda a la Lola de la saga "Valeria", en el segon llibre ens trobem amb una bufetada de realitat. I la bufetada és tan i tan gran que ens deixa trontollant i amb el cor encongit. 

Personalment penso que l'amor ens salva la vida. No entenc com algú pot viure sense estimar. És el que diu Jack Nicholson al final de la pel·lícula "Mejor... imposible": "Tú haces que quiera ser mejor persona". L'amor ens salva de l'egoisme, de la tristor, de la soledat, de la mediocritat. Però, què passa quan aquest amor té el poder de salvar-te literalment la vida, d'arrencar-te d'entre els braços de la mort? Pot salvar-te una persona amb un amor infinit per a regalar-te si tu no vols ser salvat? L'amor, la salvació, de redempció, la complicitat sempre és cosa de dos.

Vols enamorar-te de l'amor? Acompanya'm en aquesta història i explica'm què t'ha semblat, per exemple, la carta que li deixa la Silvia al Gabriel. Emocions a flor de pell.

Blog de l'autora

Llibres de la saga:
1. Persiguiendo a Silvia
2. Encontrando a Silvia

Persiguiendo a Silvia. Saga Silvia. Elísabet Benavent (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

Silvia trabaja como informática en una multinacional y está enamoradísima de su jefe. Y, como en el momento en que comienza la novela ya no salen juntos, su mejor amiga, Bea, le propone ir a Ibiza de viaje para olvidar penas.

Allí conocerá a Gabriel, un cantante de rock, con quien iniciará una relación de amistad y de confianza que ninguno de los dos pensó que fuera posible. Él arrastra un pasado muy problemático y vive un presente muy duro, a pesar del éxito profesional que tiene. Ella sigue enamorada de un hombre que ya no quiere estar con ella. Silvia y Gabriel en seguida conectan porque tanto el uno como el otro se muestran tal y como son, y no esperan del otro nada que no sea compañía y tal vez una amistad que a medida que va pasando el tiempo se va consolidando cada vez más. Al final, los problemas les acabarán atrapando y ambos deberán decidir qué hacer. La pregunta con que se ha hecho la publicidad de esta saga es la más acertada: "Y tú, ¿qué estarías dispuesto a hacer por amor?"

La novela tiene una estructura original. Comienza "in medias res", que nos decían en la escuela, es decir, en medio de la historia, en el momento en que Alvaro y Silvia ya han roto la relación sentimental que tenían, pero siguen trabajando juntos y siguen deseándose mutuamente. El lector no sabe qué ha pasado con estos dos y la escritora hará que viajemos juntos en la aventura de Silvia, porque una cosa es hacer un resumen y otra es ser espectador de cada detalle significativo, que es lo que hace la escritora: nos coge de la mano y nos enseña, poco a poco, lo que ha pasado, lo que hace que acabemos entendiendo las reacciones y emociones de Silvia.

El segundo libro de esta saga, Encontrando a Silvia, nos ofrece una historia lineal, a partir de ese momento ya no habrá ningún recuerdo que nos vuelva a llevar al pasado. Sólo viviremos el presente de los personajes.

Así como en el primer libro nos encontramos con una historia divertida, hilarante y desenfadada (aunque también tiene momentos dolorosos con respecto a la ruptura y a la sensación de fracaso), en la que la protagonista se podría describir (tal como dice la madre de Alvaro) en una "princesa de barrio", con una personalidad que recuerda a Lola de la saga "Valeria", en el segundo libro nos encontramos con una bofetada de realidad. Y la bofetada es tan y tan grande que nos deja tambaleándonos y con el corazón encogido.

Personalmente pienso que el amor nos salva la vida. No entiendo cómo alguien puede vivir sin amar. Es lo que dice Jack Nicholson al final de la película "Mejor... imposible": "Tú haces que quiera ser mejor persona". El amor nos salva del egoísmo, de la tristeza, de la soledad, de la mediocridad. Pero, ¿qué ocurre cuando ese amor tiene el poder de salvarte literalmente la vida, de arrancarte de entre los brazos de la muerte? ¿Puede salvarte una persona con un amor infinito para regalarte si tú no quieres ser salvado? El amor, la salvación, de redención, la complicidad siempre es cosa de dos.

¿Quieres enamorarte del amor? Acompáñame en esta historia y cuéntame qué te ha parecido, por ejemplo, la carta que le deja Silvia a Gabriel. Emociones a flor de piel.

Blog de la autora

Libros de la saga:
1. Persiguiendo a Silvia
2. Encontrando a Silvia

Beautiful Secret. Un secreto explosivo. Christina Lauren (ressenya en català)

Pincha en la bandera para leer la versión en castellano 

Rubi és una becària de 23 anys que està profundament enamorada del vicepresident de l'empresa on treballa, Niall Stella. Ell no sap ni que existeix, però hauran d'anar a Nova York durant un mes i allà iniciaran una relació. 

Però descobriran que no hi ha res que sigui fàcil, ja que tots dos porten una motxilla emocional al darrere i, malgrat les ganes que tenen ambdós de fer funcionar la relació, estaran fent equilibris per a tirar-la endavant durant tot el llibre.

Aquesta novel·la, en principi senzilla, de lectura fàcil i sense gaires pretensions filosòfiques, amaga -en les seves paraules directes, en el seu llenguatge planer, en l'atracció ràpida que aconsegueix des de la primera línia- una novel·la gens superficial sobre els dubtes que pot suscitar incloure el sexe en una relació que en principi no se sap ben bé cap a on pot anar.

És curiós com el fet d'iniciar una relació sexual normalment ha tingut dues posicions contraposades: ell amb pressa per a iniciar-la i ella allargant el moment perquè no està preparada o perquè necessita seguir mantenint l'atenció masculina. Precisament per això, quan en una novel·la s'inverteixen aquests rols, el que es provoca és sorpresa, incredulitat i al final, necessàriament, el reconeixement d'una situació que algunes o moltes de nosaltres hem viscut en algun moment de la nostra vida. 

Què passa quan trobem un home que, com la majoria de les dones fa molts anys, considera que el sexe ha d'anar acompanyat, si no de l'amor, sí d'un vincle afectiu?

Veiem la mateixa situació en l'episodi 6 de la tercera temporada de Sexe en Nova York (corregiu-me si m'equivoco d'episodi): Carrie Bradshaw i Aiden estan començant a sortir i ell vol que la seva primera vegada signifiqui alguna cosa. Ella se sent rebutjada, poc atractiva, però acaba entenent que ell li està fent un regal. L'està conquerint de mica en mica, li està donant l'oportunitat que el desitgi desesperadament, li està oferint una relació romàntica que no és gaire comú. Si hi ha una atracció física, si són adults, si ja han tingut relacions sexuals amb altres persones, per què cal esperar? I esperar, què?

Doncs aquestes són les preguntes que es plantegen els protagonistes d'aquesta novel·la. Niall acaba de divorciar-se, mai no ha estat amb una altra dona ja que anava amb la seva des de l'adolescència, i el seu matrimoni ha estat un fracàs perquè mai s'ha sentit desitjat. Era una relació freda, distant, egoista. No es creu suficientment interessant per a mantenir l'interès d'una dona, perquè, més enllà del que és l'atracció inicial, hi ha possibilitats per a perllongar en el temps l'enamorament del començament?

Les escriptores del llibre ens ofereixen una situació que ens fa pensar quin és el moment idoni perquè una parella comenci a mantenir relacions sexuals. Des que neix l'atracció? Des que l'atracció ha donat pas a l'enamorament? Si és la dona qui demana esperar, l'home necessàriament ha de respectar la seva decisió sense qüestionar-se res? Si qui demana temps és un home, la dona ha d'intuir que no està interessat en ella i l'ha de deixar? Hi ha igualtat d'oportunitats entre un home i una dona a l'hora de marcar el temps en una relació?

Tu què en penses?

Beautiful secret. Un secreto explosivo. Christina Lauren (reseña en castellano)

Clica sobre la bandera per a llegir la versió en català 

Rubi es una becaria de 23 años que está profundamente enamorada del vicepresidente de la empresa donde trabaja, Niall Stella. Él no sabe ni que existe, pero tendrán que ir a Nueva York durante un mes y allí iniciarán una relación.

Pero descubrirán no hay nada que sea fácil, ya que ambos llevan una mochila emocional detrás y, a pesar de las ganas que tienen ambos de hacer funcionar la relación, estarán haciendo equilibrios para sacarla adelante durante todo el libro.

Esta novela, en principio sencilla, de lectura fácil y sin muchas pretensiones filosóficas, esconde -en sus palabras directas, en su lenguaje llano, en la atracción rápida que consigue desde la primera línea- una novela nada superficial sobre las dudas que puede suscitar incluir el sexo en una relación que en principio no se sabe muy bien hacia dónde puede ir.

Es curioso como el hecho de iniciar una relación sexual normalmente ha tenido dos posiciones contrapuestas: él con prisa para iniciarla y ella alargando el momento porque no está preparada o porque necesita seguir manteniendo la atención masculina. Precisamente por eso, cuando en una novela se invierten estos roles, lo que se provoca es sorpresa, incredulidad y al final, necesariamente, el reconocimiento de una situación que algunas o muchas de nosotras hemos vivido en algún momento de nuestra vida.

¿Qué pasa cuando encontramos un hombre que, como la mayoría de las mujeres hace muchos años, considera que el sexo debe ir acompañado, si no del amor, sí de un vínculo afectivo?

Vemos la misma situación en el episodio 6 de la tercera temporada de Sexo en Nueva York (corregidme si me equivoco de episodio): Carrie Bradshaw y Aiden están empezando a salir y él quiere que su primera vez signifique algo. Ella se siente rechazada, poco atractiva, pero acaba entendiendo que él le está haciendo un regalo. La está conquistando paso a paso, le está dando la oportunidad de que lo desee desesperadamente, le está ofreciendo una relación romántica que no es muy común. Si hay una atracción física, si son adultos, si ya han tenido relaciones sexuales con otras personas, ¿por qué hay que esperar? Y esperar, ¿a qué?

Pues estas son las preguntas que se plantean los protagonistas de esta novela.

Niall acaba de divorciarse, nunca ha estado con ninguna otra mujer ya que llevaba con la suya desde la adolescencia, y su matrimonio ha sido un fracaso porque nunca se ha sentido deseado. Era una relación fría, distante, egoista. No se cree suficientemente interesante para mantener el interés de una mujer, porque, más allá de lo que es la atracción inicial, ¿hay posibilidades para alargar el enamoramiento del principio? 

Las escritoras del libro nos ofrecen una situación que nos hace pensar en cuál es el momento idóneo para que una pareja comience a mantener relaciones sexuales. ¿Desde que nace la atracción? ¿Desde que la atracción ha dado paso al enamoramiento? Si es la mujer quien pide esperar, ¿el hombre necesariamente debe respetar su decisión sin cuestionarse nada? Si quien pide tiempo es un hombre, ¿la mujer ha de intuir que no está interesado en ella y lo tiene que dejar? ¿Hay igualdad de oportunidades entre un hombre y una mujer a la hora de marcar el tiempo en una relación?

¿Tú qué piensas de todo esto?